UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 2 de novembre de 2009

21.

La lluna queia
Damunt els sots feréstecs.
Algú vetllava.

FORMOSA, Feliu

Els sots feréstecs són símbol de salvatgia. “Algú vetllava”, de ser despert, de racionalitat. La lluna els il.lumina tots dos, perquè la poesia és feta durant la nit, metafòricament, misteriosament, en oposició a la claredat del dia. Vetllant o no, essent més racional o més surrealista, tota té el mateix origen, el mateix nucli.

4 comentaris:

Joana ha dit...

M'encanten els teus apunts, la poesia és tot el que expliques, un meravellóss joc de contrastos. Crec que es mereix un poema:

Quietud, calma aparent,
brisa lleugera,
sol, silenci,
existència vital,
camins deserts,
incredulitat
i al fons
enmig de tot...
l'eco

Error, desolació,
obscuretat
i contemplant-ho tot,
la primera lluna,
el primer clar,
la llum,
la idea,
una lletra,
un vers...
el poema.

M'ha surtit de forma molt espontanea, ja em diràs si t'agrada i si és així, intentaré millorar-lo i el penjaré al bosc.

Una abraçada.

Helena Bonals ha dit...

M'embadaleix aquest poema cosa de no dir! Estàs molt inspirada. Només un apunt: segons com posaria la primera estrofa en últim lloc, perquè l'eco ve de la poesia.

El poema que vaig fer pel teu bloc era una piltrafa, el màxim que ser fer jo és un haiku! Quan feia disseny també el que més se'm donava era jugar amb la tipografia. Em sembla que no en faré més, d'intents de poema.

Joana ha dit...

No era cap piltrafa, expressares el que per a tu significa la paraula que et defineix i t'aporta molta vitalitat.
Moltes vegades tenim sensacions com la que dius, però són sensacions irreals.
No pots tirar la toalla.
Una abraçada

Helena Bonals ha dit...

Moltes gràcies.

No em sento segura fent poesia, vet aquí. I la seguretat a mi em costa anys. Per això m'aferro al poc que domino (tipografia, interpretació, haikus).

Agraeixo molt aquests comentaris, d'algú que en sap com tu.

Una abraçada.
Helena