UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 25 de setembre del 2017

100 sonets sol solet



Diuen que els autors sempre parlen del mateix. Al llarg d'aquests cent sonets fets amb la llum de l'alba, en cada un dels indrets on la veu poètica s'ha desplaçat, hi ha força motius recurrents, i entrellaçats.

En primer lloc, la mateixa poesia, els cent sonets que s'ha proposat de fer, que neixen amb l'alba perquè amb l'alba tot reneix, perquè de l'alba de la nostra vida prové la poesia normalment. "El noranta-nou és d'escuma", diu el sonet número 9. Crec que és una bona descripció del que m'ha arribat d'aquests poemes, sovint sobretot un parell de versos de cada poema, la resta sol ser envoltada de misteri per a mi. O sigui, que l'important per al lector sovint no és més que un u per cent del que la veu poètica ha escrit. També he llegit alguna vegada que el talent és un u per cent d'inspiració i un noranta-nou de treball. "Deixo guspires que ens guarden un lloc/ escollit i cent bombolles amb foc", diu també en aquest poema. Les cent bombolles que cal fer explotar per interpretar aquests cent poemes.

"Ets presonera del meu pensament/ de cada instant", i afegeix també "dins els meus poemes", en el sonet número 20. Els poemes voldrien atrapar la poesia, i amb ella la persona estimada. Continuant amb la referència a la mateixa poesia, també el lloc on s'escriu el poema és rellevant, sovint amb un joc de paraules. El número 24 parla de "poemes erms" i és fet a Els Erms de Sant Hipòlit de Voltregà. El número 26 parla dels "Records d'un ahir, mal cardat", fet a l'antiga fàbrica tèxtil "La Blava" de Roda de Ter. En relació al poeta com aquell que fa servir "l'eina de filat", perquè un text se sol relacionar amb un teixit, hi ha el poema 58, un dels més rodons, que comença amb aquests dos versos: "No busquis què vull dir, sinó/ què vols que et digui". El lector ha de tenir vida interior per poder fer alguna cosa més que enllaçar lletres amb la vista.

El segon tema que jo hi veig, l'amor, és a vegades, com en els sonets 64 i 65, acompanyat d'erotisme. Un amor que s'obre al món com una "eixida" en una casa, motiu que consta en els poemes 35 i 93. Com una càmera de fotografia també és una eixida del món interior del fotògraf. Això enllaçaria amb un tercer tema, la fotografia. En més d'una ocasió fa referència al sistema de captura d'imatges i revelat que hi havia abans. Una fotografia per revelar que és com  el full en blanc que l'ull poètic es troba cada vegada i que omple amb el seu talent.

Que l'amor és infant de la llibertat es reflectiria en "T'allibero del meu amor. Vull que siguis feliç, del tot", dins el 91. Això ens duria a: "Què fer de l'amor si l'amor se'n va?" (sonet 68). La resposta és fàcil: cal fer-ne poesia i més poesia. Tot i que sempre "M'espera l'amor amb bicicleta" (número 17), o sigui, un amor fet de cos i ànima, cadascuna de les dues rodes, entremesclades en l'emoció de la bicicleta en marxa. A vegades, com diu la cançó de Jarabe de Palo, La flaca, amb un bes tan sols ens bastaria: "que volgués, ni que fos només promès,/ un sol bes, que besés per ser feliç" (sonet 82).

Per acabar, un parell de sonets que m'han cridat l'atenció. En el 84 parla de dur " tres euros al moneder, el DNI, els carnets de conduir..., la VISA, la puta d'oros, les claus, i l'estampa de cap per avall". La "puta d'oros" parlaria per a mi de la possibilitat de renegar ("malfia't del vell que no renega", diu Margarit). Jo que me'n faig, de vella, renego sovint. L'estampa de cap per avall no seria res més que la fotografia que sempre ha estat copsada per la màquina tradicional a l'inrevés fins que és revelada. La fotografia, el poema en potència que cal dur sempre de manera latent amb nosaltres. De Gabriel Salvans he après que cal posar-se davant del full en blanc fins que sorgeixi el poema, si cal.

El poema 98 conté un vers preciós. "Cauen lents flocs de neu sobre els records". M'agradaria haver fos algun d'aquests flocs de neu als ulls del lector amb la lectura que he fet d'alguns dels sonets d'aquest poeta. Personalment, i d'acord amb ell mateix, crec que en els poemes que no requereixen complir cap mètrica el poeta aconsegueix de dir millor el que vol, però això no vol dir que no se n'hagi sortit pas. Un 10 pels 100 sonets.

SALVANS, Gabriel 100 sonets sol solet. Sant Hipòlit de Voltregà: Gatedicions, 2013

dissabte, 9 de setembre del 2017

Llum de sol, llum de lluna




Aquesta coberta seria una molt bona il·lustració de la idea que hi ha darrere el títol d'aquest blog. Una cosa molt gran en una de molt petita. El títol del poemari m'ha recordat el "mig del sol, mig de la lluna" de Gabriel Ferrater dins el poema Cambra de tardor.

Aquí teniu la meva selecció de haikus trobats en aquest llibre. La tipografia en rodona s'escau sempre a Xavier Pujol, la itàlica a Carme Rosanas. 


A l'aigua uns pètals.
el sol de juny amable
allarga el dia.



Cauen els pètals
busquen de nou les branques.
Les del mirall.

(52)

El haiku de la Carme em fa pensar en com a través de l'art, el reflex en l'aigua, els pètals tornen de nou a les branques, encara que sigui de manera més o menys virtual. O sigui, que amb l'art revivim el que no es destrueix, sols es transforma.



El groc dibuixa
la flor de Barcelona
després del xàfeg.




Pètals caiguts
sobre els panots encara
volen ser flors.

(55)

La idea d'aquests haikus és semblant a la de l'anterior imatge. Encara que de forma abstracta, les flors són doblement flors. És veritat que aquest panot és la flor de Barcelona, el seu símbol. Un panot que competeix amb el de Gaudí al Passeig de Gràcia. 



El meu camí
amb el sol ben amunt
entre les branques.




A cada passa 
el revolt se'ns apropa
amb sol i ombres.

(56)

El camí de la vida, tortuós i amb arbres que amaguen el sol, no fa oblidar-lo pas, sempre el tenim present. 



La plaça buida
un matí de diumenge.
Només les passes.




El sol dibuixa
una primera ratlla.
Després inunda.

(57)

El haiku del Xavier parlaria de les passes del que ja ha passat en la plaça buida. El de la Carme parlaria de l'a priori, la "primera ratlla" de sol, que sempre precedeix qualsevol talent, qualsevol enamorament.



M'embadaleixo
davant tanta bellesa.
els haikus dormen.




Vora de l'aigua
els haikus es desperten.
Remor de riu.

(62)

La bellesa s'escauria amb el dia, la vida, així com el sublim amb la nit, la poesia. Els haikus dormen quan s'és viu de forma conscient, però hi són de forma latent.



Floretes blaves
com els ulls de la mar.
Un cel de somnis.




Les flors més blaves
duen el cel a l'heura
una promesa.

(72)

Els ulls de la mar, com els ulls blaus, com les flors blaves, una cosa molt gran en una de molt petita.



La pluja fina
sobre el terra dibuixa
una aquarel·la.




Pinzell de pluja
vorera de paper.
L'art més efímer.

(77)

Les dues sinestèsies, "pinzell de pluja/ vorera de paper", s'escauen molt a aquesta imatge. Un pinzell porta pintura que és líquida com la pluja. La vorera, tot i ser de ciment, s'humanitza amb les fulles, que aviat seran escombrades, com "l'art més efímer".



Ermita antiga.
Campanes de silenci,
toquen les hores.




No hi ha campana.
El silenci repica
en la memòria.

(85)

Podríem invertir-ho: la memòria repica en el silenci. L'ordre dels factors no canvia el resultat, i aquest haiku obté un efecte més gran en el lector. La imatge presa en el moment que hi ha l'ocell de cara a l'ermita té un valor afegit. L'ocell a punt de volar del fotògraf i poeta.

Finalment he de dir que he tingut el privilegi de rebre una còpia d'aquest llibre, i que espero haver-li fet justícia.

Carme Rosanas/ Xavier Pujol Llum de sol, llum de lluna. Barcelona, 2017