UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimarts, 30 de juny del 2009

A cara o creu

Què voleu que us digui? Cada cop més
penso que la cara i la creu abasten
territoris menors dels que cobreixen
els traçats dels seus noms sobre la pàgina.

Sé que la cara és l'espai per a la màscara;
la creu és el signe del laberint.

A mi, deixau-me l'espai del cantell
de la moneda, els seus camps, ciutats
i muntanyes. El període etern
on senyoreja la indecisió.

No té valor cap altre instant que aquell
que la moneda impacta i àgil gira
sobre el seu perfil, immens com un món,
viva, sense haver decidit encara
de quin costat s'ha d'ajeure a morir.

AGUILÓ, Josep Lluís Llunari

El cantell de la moneda, com el tall del ganivet, serien metàfores sobre l’equilibri difícil entre l’art i la vida, entre la cara i la creu. La cara, “espai per a la màscara”, enganyosa, seria la vida. La creu, “el signe del laberint”, seria l’art, indesxifrable a voltes, laberíntic.

Seria una qüestió d’instants, sembla, l’equilibri feliç. Un instant, però, “immens com un món”. Aquell moment immutable en el qual encara tot és possible, en què la moneda no s’ha decantat per la cara o la creu. Tornant al principi, crec que “els traçats dels seus noms sobre la pàgina”, de les monedes, es podria referir a aquell gest de calcar amb llapis els traçats de les monedes, que tot i ser fugissers, durarien més que la moneda sostenint-se sobre el cantell.

diumenge, 28 de juny del 2009

Lector

El primer vers és la porta que t’obre
la casa del poema. El que convida
a entrar i a posar-t’hi còmode.
La primera estrofa és la que et dóna
la benvinguda i t’arrossega a dins,
agafant-te pel braç i arrufant-se contra tu;
la que et parla de calor i confiança
alhora que et fa seure a la butaca de la segona estrofa.

On has d’esperar que el sentit del poema
et porti un cafè, calent i dolç, per dar-te
alguna cosa perquè tinguis les mans
ocupades i no puguis desviar l’atenció
o agafar un diari del revister.

Ben aviat entrarà la conclusió
per la porta del darrere,
silenciosament i de puntes,
mentre el volum de la música augmenta
i és quan, per fi, intueixes que tothom
ja sap si la mà que amaga a l’esquena
porta una carta d’amor
o un punyal.

AGUILÓ, Josep Lluís Llunari

Diuen que és bo, en qualsevol escrit, com en qualsevol àpat, naturalment, de començar bé i d’acabar amb un bon regust de boca. Aquest poema no té pèrdua: com molts d’altres, parla, reflexiona sobre la poesia. Com en un altre poema seu, que parla del cantell d’una moneda, el poema haurà d’acabar essent cara o creu per al lector, no el deixarà indiferent: o bé tindrà la dolçor d’una carta d’amor, o bé el ferirà profundament. Sovint, les dues coses alhora.

divendres, 26 de juny del 2009

Navegants solitaris

Si un vent bufés
podria hissar una vela.
Si no hi hagués una vela
en faria una de pals i de lones.
(Bertolt Brecht)

I arribà l'hora en què, per la gran por,
la vela, desplegada, no s'inflava.
Arreu pesava com el plom la calma
de la qual ens sentíem responsables,
i les mans no gosaven deixar el pal.

(Conreadors hermètics
d'hermètiques metàfores,
lliurats a l'hermetisme
per èpoques hermètiques
i hermètics monopolis.)

Queia una nit, que era com tantes altres,
i la calma excessiva persistia.
Cap explicació no era possible,
o no ens era permesa
o no ens la podíem permetre.

I manteníem hissada la vela.

FORMOSA, Feliu

Aquest poema ha de tractar la situació davant la Guerra Civil i la postguerra, l'hora de "la gran por". Hi ha una versió més reduïda del poema a Darrere els vidres, poesia 1972- 2002, sense l'estrofa del mig. Pel que fa a la cita de Brecht, ja ho diuen, si no tens la circumstància, te la busques. Si el vent de la llibertat bufa, s'ha de poder recollir d'alguna manera, amb pals i lones, fins i tot "si no hi hagués una vela" a mà. Davant "la calma excessiva" cal trobar una explicació, un sentit al nostre país, que no ens permetien ni "ens la podíem permetre", en aquella època. Cal mantenir hissada la vela per recollir el vent de la llibertat, doncs. L'estrofa del mig parla, segurament, de l'hermetisme dels poetes en aquella època, que deien les coses amb metàfores. Éren "navegants solitaris", a contracorrent.

dijous, 25 de juny del 2009

Coda

Alternança subtil
de tensió i de relaxament
davant l'alternativa repetida
de ser un nàufrag o un supervivent.

FORMOSA, Feliu

Una coda, final brillant d'una composició musical, molt concisa i suggerent. La vida és aquesta "alternança subtil", entre fracàs i èxit, entre allò més terrenal ("ser un nàufrag") i l'anhel de trascendència ("supervivent" n'és la metàfora). Em recorda la dicotomia que s'estableix entre els protagonistes de Senyor dels anells.

dimecres, 24 de juny del 2009

Mar portuguès

Oh mar salat! Quants grumolls de ta sal
són llàgrimes de Portugal!
Quantes mares, per vèncer-te, ploraren
i quants de fills en va pregaren!
Quantes noies restaren per casar
perquè tu fossis nostre, oh mar!

Ho pagava? Tot ho paga en la vida
si l'ànima no és encongida.
Qui passar vol enllà del Bojador
caldrà que passi enllà de la dolor.
Perill i abisme al mar Déu va donar,
però és en ell que el cel emmirallà.

PESSOA, Fernando

No és el mateix, però quan miro el mar a l'estiu, tan inabastable, me'n recordo sovint dels immigrants que hi han mort d'una de les pitjors maneres. Aquest poema parla de com pateixen mares, fills i les seves noies, les quals "restaren per casar" en perdre'ls, els seus nois, a la mar. Les llàgrimes vessades, infinitament petites en comparació amb l'aigua del mar, tot i això en formarien part metonímicament en "els grumolls de ta sal".

Val la pena aquest sofriment? Sí, si l'ànima en surt reforçada (sol passar). Per un cantó el mar pot ser un infern, però alhora "és en ell que el cel emmirallà". La vida humana es troba entre aquest cel i aquest infern, metafòricament parlant. Hi ha moltes coses que són així, en les nostres vides, que es poden veure sempre de dos costats com a mínim.

dilluns, 22 de juny del 2009

Cap a on corre aquest cabirol escrit per un bosc escrit?
Potser a abeurar-se en una aigua escrita
que li reflectirà el musell com un paper de calca?
Per què alça el cap? Que ha sentit res?
Dret sobre quatre potes de la veritat manllevades,
sota els meus dits dreça l’orella.
Silenci: també aquest mot oscil·la sobre el paper i belluga
les branques evocades per la paraula «bosc».

Disposades a saltar-hi al damunt, sotgen la blancor del full
lletres que es poden arranjar malament,
frases que l’empaitaran
i davant de les quals no tindrà salvació.

En una gota de tinta, s’hi conté una reserva considerable
de caçadors amb l’ull mig cluc,
disposats a córrer pel pendent abrupte de la ploma,
rodejar el cabirol i ajupir-se a disparar.

S’obliden que aquí no és com la vida.
Aquí imperen les lleis del negre sobre blanc.
Un parpelleig durarà tant com voldré jo,
li serà permès de fragmentar-se en petites eternitats
farcides de bales aturades en ple vol.
I, si jo ho mano, res més ja no s’esdevindrà.
Sense la meva voluntat cap més fulla no caurà
ni cap bri d’herba cedirà sota el punt de la peülla.

Així, doncs, ¿potser hi ha un món
en el qual governo sobre un destí independent?
Un temps que aferro amb cadenes de signes?
Una existència a una ordre meva perdurable?

Alegria d’escriure.
Facultat de perpetuar.
Venjança de la mà mortal.

SZYMBORSKA, Wislawa
(trad. Josep M. de Sagarra)

El primer vers parla de com s’encabeix la realitat dins l’art, el poema, com un “cabirol” dins un “bosc escrit”, de lletres. La ficció (encara que no es consideri la poesia com a ficció, generalment) reflecteix el cabirol com a ficció i prou. “Dret sobre quatre potes”: toca de quatre peus a terra, la realitat manllevada del poema. Entre les paraules també compta el silenci, allò que s’elimina, allò que no es diu.

Les paraules del poema en poden fer el que vulguin, del cabirol.

En una gota de tinta s’hi inclouen moltes històries, també la de disparar contra el cabirol, que és un animal lliure, símbol de la poesia, segurament.

En definitiva, doncs, la veu poètica en pot fer el que vulgui, del cabirol, el pot convertir en immutable, la poesia en ella mateixa eternitza l’instant: “Un parpelleig durarà tant com voldré jo, li serà permès de fragmentar-se en petites eternitats”. Les interpretacions serien aquestes petites eternitats, petites parts de la veritat.

Sense la voluntat de la veu poètica, no hi passarà res més en el poema. S’adona que en el poema ella és mestressa i senyora, domina “un destí independent”, perquè la Poesia n'és, d'alliberament pel qui la fa, o sigui, a través del poema, “les cadenes de signes”.

“Alegria d’escriure./” (no de viure!) “Facultat de perpetuar./ Venjança de la mà mortal”: contra la vida, la temporalitat, la finitut, el poeta aconsegueix de transcendir i de fer immutable. La poesia seria una autèntica venjança contra la vida de mortals que tenim tots. Una joia, aquest poema.

Sol nul d'aquests dies vans,
plens de lluita i plens de calma,
almenys escalfa les mans
a qui no li entres dins l'ànima!

Almenys que la mà en fregar
una altra mà que la fregui,
amb un extern foquet bla
fred de l'ànima disfressi!

Senyor, ja que el dolor és nostre
i és tan feble i insegur,
donau-nos almenys la força
de no mostrar-lo a ningú!

PESSOA, Fernando

La tesi de la importància de la superfície: si no som feliços, si no recordem cap Edat d'Or dins nostre, si no ens omple la llum del sol, que almenys ens escalfi la seva claror la pell, els sentits. Que el contacte fortuït de dues mans disfressi la fredor de l'ànima: aquesta mà en fregar-ne una altra pot convertir-se en immutable en un poema. És bo de no mostrar-se feble ni amb els enemics ni amb els amics, perquè fa mal. Si no ets feliç, fes-ho veure, he sentit a dir alguna vegada. Savi consell.

divendres, 19 de juny del 2009

Obsessió lunar

A aquesta flonja lluna femenina
tot li fa de mirall:
mar innombrable, rierol de vall
i cada gota de serena fina
suspesa en un final de teranyina
entre els dos esbarzers d’un pedruscall,
i, si mai rastre d’una vida bella
baixés pel riu entre els vorals florits,
els ulls estranyament embadalits
de qui es negà per ella.

CARNER, Josep

És curiós el plantejament del poema: la lluna, que reflecteix la llum del sol, alhora és reflectida pel mar, el rierol, “cada gota de serena”, i fins i tot aquesta gota, en una cosa tan delicada com una teranyina, que atrapa, metafòricament, la seva llum. El “rastre d’una vida bella”: podria ser la del poeta, i més per quan parla d’“els ulls estranyament embadalits/ de qui es negà per ella”: es podria tractar de la mort per amor, encara que només sigui la mort en vida. El rastre de l’amor del poeta corre en la seva poesia, com en un riu. La lluna es converteix en una obsessió per a ell, la lluna que per definició no es pot tenir, és inaccessible.

dijous, 18 de juny del 2009

Muts en aquestes pàgines, versos sense figura
sou igual que paisatges adormits en la nit;
us cal la seva veu, aurora que procura
música a cada mot, rostre a cada esperit.

TORRES, Màrius

L’obra poètica, en una poesia visual de Brossa, és com una bombeta esperant de ser encesa. Fins que el lector no l’entén, el fa viure, és igual “que paisatges adormits en la nit”. Cal sentir la veu del poema, la poesia que hi ha al darrere, i també la forma en què es manifesta el contingut o esperit. Molt equilibrat. El poeta té una idea, que materialitza en versos, que al seu torn generen una idea en el lector-intèrpret.

dimecres, 17 de juny del 2009

Aturo la imatge pura

Aturo la imatge pura
de les coses en un bres
de silenci que murmura,
quan un déu passa a través.

Oh saborosa clausura!
Guanya el temps la paciència:
mot per mot, es transfigura
l'inconegut en presència.

Mai no mor aquest encís
de la paraula tocada
per un vent sec i precís.

Fins allò que és pur instant:
flor de neu, alba, rosada
duren sempre en el meu cant.

VINYOLI, Joan

“Truth is rarely pure, and never simple” (Wilde): això d’“aturo la paraula pura” està molt bé en quant a aturar, no en la puresa suposada de la idea, que es pot trobar en un poema, com en un bressol (creació i procreació relacionades). És una paraula que odio després de llegir Pere Quart, la “puresa”, que no existeix ni falta que fa. Per altra banda, la paciència creadora serveix per transformar allò immaterial en una cosa concreta, en un poema. La paraula és “tocada/ per un vent sec i precís”: o sigui la paraula seria, per metonímia, el poema que “clausura” (empresona) la Poesia, metaforitzada alhora en aquest vent, exacte, precís, que s’hi amaga al darrere. El poema fa immutable l’instant, allò que en principi no duraria. Tot passa, menys en l’obra poètica. El poema també té la seva metàfora en el cant, com en d’altres poemes d’aquest autor, posa la poesia a l’altura de la música.

dimarts, 16 de juny del 2009

He somiat una lectora

He somiat una lectora
que es delia més enllà,
els meus versos, seductora,
els llegia amb tanta boca
que al final els va besar.

Després, amb l'alè mullia
i amb els dits fregava els mots
per dur-se la poesia,
com a tinta d'ambrosia,
a altres llavis més remots.

PEDRALS, Josep

De com el seductor és seduït. Molt original i bella, la idea d'aquest poema. La lectora s'endú la poesia, l'"ambrosia", beguda que otorgava la immortalitat als déus, com la poesia al poeta, a uns "altres llavis més remots", els de qui la lectora estima. "No hauré estat/ més que l'ombra estimada d'algú altre" (Margarit a "Final de recital").

dilluns, 15 de juny del 2009

L'onada

Ara que els peus
et salten sobre cendres,
és hora que pensis
en la gerdor de les onades.

Sé que no t’ho creuràs
i que la brasa crema,
però sàpigues que no hi hagut mai,
en tota la història dels homes i les dones,
cap estiu sense un hivern.

BOSCH, Teresa

És dels pocs poemes que he trobat que enalteixin l'hivern. Sempre m'ha meravellat la bellesa de la composició de l'hivern en Les quatre estacions de Vivaldi, la millor part de l'obra. Per alguna cosa deu ser. Per a qui és cremat per les brases d'una relació, per exemple, l'hivern, com la gerdor de les onades, és un alliberament. De fet la poesia es trobaria en aquesta estació, metafòricament. És quan es pot crear, amb el sentiment en fred. Per últim: per sort "no hi ha cap estiu sense un hivern", tot s'acaba superant, generalment.

diumenge, 14 de juny del 2009

A través dels temperaments

Uns pins massa sensibles es revinclen
deixant sentir com se saben patètics
mentre compleixen aquest deure líric
d'expressió del vent, que arriba net.
Les arrels cruixen sordes, i les branques
exulten de dolor, per proclamar
que és greu que bufi l'esperit. El vent,
quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.

FERRATER, Gabriel

Els pins podrien ser el poeta, extremadament sensible, que se sent malament en traduïr allò immaterial, el vent, en un poema, “el seu deure líric” habitual. El vent, que podria ser com l’enamorament, la idea, arriba net, i surt “tot podrit de queixes”: la realitat destrossa aquesta netedat inicial. L’amor sol anar acompanyat de dolor, “Les arrels cruixen sordes, i les branques/ exulten de dolor”, tot i que no hauria de ser així. La creació, també sol anar, i per alguns hi ha d’anar, acompanyada de dolor. El mateix poeta considerava, per altra banda, que la poesia s’havia de viure com una cosa divertida, és curiós.“A través dels temperaments”: la poesia es manifesta a través de cada persona, poeta o lector. Però un poema en principi sempre amaga la idea inicial, no existeix l’artista perfecte, en tot cas el receptor ha de provar d’escoltar, de fer alguna lectura sempre.

divendres, 12 de juny del 2009

El que és primer, és primer

Despert, jeia en la pròpia escalfor i gaudia
del so de la tempesta en la foscor de l’hivern
fins que, mig serè mig adormit, l’orella
començà a desxifrar aquell esclafit d’interjeccions,
i amb vocals aèries i consonants aqueoses, a confegir
una oració d’amor indicativa d’un Nom Propi.

Bé que no gaire la llengua que m’hauria agradat
i malgrat l’aspror i la barroeria, feia elogis de tu,
i et feia fillol de la Lluna i del Vent de l’Oest,
capaç de domtar monstres reals o imaginaris,
i semblant per la serenor a les terres altes
aquí verdes a posta, allà d’un blau que porta sort.

Per fort que ella parlés, per sol que jo em trobés,
reconstruïa un dia de silenci estrany
en què el soroll d’un esternut es podia sentir al lluny
i caminava al teu costat pel promontori de lava,
moment etern com l’esguard d’una rosa, tu
tan present, únic, valuós, ara i aquí.

Tot això a l’hora en què sovint un dimoni
amb somriure babau m’importuna en bell anglès
i em prediu un món on tots els llocs sagrats
són indrets enterrats a la sorra que els cultes texans
visiten, mal informats i cotnats pels guies,
i els cors gentils s’han extingit com els bisbes hegelians.

Complagut, vaig dormir fins tard d’un matí que no creia
el que jo deia que la tempesta havia dit,
sinó que em signava quietament el que havia fet
-tants metres cúbics més a la cisterna
per a un estiu lleoní- el que és primer és primer:
mils i mils han viscut sense amor, però ningú sense aigua.

AUDEN, W.H. Horae Canonicae Traducció d'Eduard feliu


Ja ho diuen: primum manducare, postem filosofare.

En contradicció amb el títol, el que es troba al final del poema és el primer, el més important. De fet, cap al final va mostrant més el seu sentit, el poema. El Nom Propi seria el de la persona estimada, relacionat amb la religió segurament (“oració d’amor”). A la tercera estrofa compara un “promontori de lava” amb un “moment etern com l’esguard d’una rosa”: dues coses excepcionals i que connoten passió. Per altra banda, els “llocs sagrats són indrets enterrats a la sorra”, i visitats pels turistes, destranscendalitzats. Poema molt del segle XX, en la manera com enfoca allò que es consideraria transcendent. És més aviat realista.

Igual com ningú pot viure sense aigua, l’amor no sembla imprescindible. En principi, hom pot viure sense amor. No li ho digueu pas a Oscar Wilde! Tot això succeeix en una nit de tempesta, que deixarà “tants metres cúbics més a la cisterna per a un estiu lleoní”: l’aigua que esdevé metàfora d’allò rellevant per a la vida humana, en competició amb la idea de l’amor. Tot és relatiu: em pregunto on comença i on acaba el viure sense amor, on comença i on acaba el que és una necessitat primària d’una de secundària. Potser en el fons tampoc sabem viure sense amor, però no en som conscients. “Però el que s’allotjava al nostre cor, allò no partiria mai. Fos cert, fos fals, fos present o fos absent; ni morint, no partia. I d’allò, d’allò que no partia, d’allò en dèiem amor” (Alfred Bosch,
Les set aromes del món).

dijous, 11 de juny del 2009

Altre cop torna a passar
el que ja passava en altre temps:
que no hi ha preguntes tan urgents
com les preguntes ingènues.

SZYMBORSKA, Wislawa

El retorn del segle XX a l'abstracció dels primitius no és pas perquè sí: amb tot el progrés acumulat, les preguntes són les mateixes, com les dels infants, ingènues, que ens recorden que la natura, l'univers, segueixen essent un misteri per a tots, rics o pobres, cultivats o analfabets. Aquestes preguntes són urgents, perquè són les més importants.

dimecres, 10 de juny del 2009

A una nova amiga

Avui, només de nostra coneixença,
tinc el cor fresc com el celler del mas,
i tota la meva ànima s’agença
d’haver-te dut recolzada al braç.

M’ha estat la tarda traïdora i breu,
mes la llum era viva.
Dins de l’ordi pregava el pregadéu,
a la figuera s’ha aturat la griva.

I jo sentia una molt gran paor
de veure els ulls que feies i la cara...
Ai, fina pal.lidesa de l’amor,
que no se sap si ha d’ésser amor encara!

SAGARRA, Josep Maria de

Resumint: poema sobre l’esclat de l’enamorament, no se sap si amor encara. Per a Alberoni, l’enamorament és la flor, l’amor, el fruit. La veu poètica està exaltada, es queixa que la tarda s’hagi acabat tan aviat, tot i que ha estat gloriosa, tot el voltant sembla pendent d'ells dos. Té “paor” de veure els ulls que ella fa: bona cosa, la timidesa en l’amor. Té el “cor fresc com el celler del mas”: així que l'ha conegut, li ha arribat al fons, d’entrada. Contràriament al que deia Auden, que quan diem que estem enamorats vol dir que estem calents: el cor el té ben fresc, bona senyal, també. Poema molt interessant per a mi, de com hauria de ser sempre una primera cita.

dimarts, 9 de juny del 2009

A una noia que mira el crepuscle

Et fascinava la silent fatiga
del crepuscle en destí vagarós,
i la teva ànima canta enlairada.

L’àngel i tu, la seva amiga,
lentament us haveu confós,
un per l’altre, fets de mirada.

VINYOLI, Joan Les noies

D’entrada, en aquest poema es pot observar que hi ha un canvi de temps: primer “Et fascinava”, després “canta enlairada”, en present. Aquest canvi del temps es converteix en “us haveu confós” en l'estrofa següent. Amb això sembla que ens vol indicar alguna cosa. Primer, que el poema no sol reflectir el que acaba de passar, sinó que es tracta d’un sentiment en fred. Per què el poema? Doncs perquè en Vinyoli, sovint el verb “cantar” fa referència al fer poesia. És més: “la silent fatiga/ del crepuscle”, per bella que sigui, contra el que se sol considerar, no és pas poesia en ella mateixa, no canta, és “silent”. Això ho sostenia Margarit fa uns anys en una lectura de poemes.

Però el fet és que la imatge de "l’àngel" (propi del crepuscle, per ser encara de dia, i tan bell) i “la seva amiga”, la noia, han confós les seves mirades: la noia mira la posta, i és com si la posta la mirés a ella, s’estimen, es necessiten mútuament. Com l’art necessita la vida, i la vida l’art. Un fenòmen carregat de lirisme, si més no, com una posta de sol, necessita un poeta que l’admiri i el transformi en poesia.

dilluns, 8 de juny del 2009

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.

FOIX, Josep Vicenç

Al poeta li plauen les antigues muralles, la història passada per una banda; el dematí, les eines del cotxe per l’altra. Descobrir nous móns, i l’ombra d’un vell arbre, o “l’antic museu”: de les madones clàssiques a aquella pintura extremada d’avui.

“M’exalta el nou i m’enamora el vell” és un vers immortal, amb el qual la veu poètica es desfà de complexes, se surt pel tall del ganivet, per l’equilibri tan difícil d’aconseguir, pel tenir-ho tot. Té molta relació amb l'art del segle XX, el buscar el contrast, una cosa i el contrari alhora. En la varietat es troba el gust, diuen.

diumenge, 7 de juny del 2009

És quan dormo que hi veig clar

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.


És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

FOIX, Josep Vicenç

Poema surrealista, no es pot comprendre en la seva totalitat d’una manera lògica: el títol ja ho està dient. El més remarcable seria “Mato el monstre que no dic”, s’allibera d’una cosa que no anomena, un monstre espiritual, en escriure un poema. Tant “quan plou” com quan dorm, com quan riu, s’allibera. Quan dorm sobretot, amb la poesia, perquè els somnis, l’irracional surt a la superfície: ni l’amor, ni l’art no hi tenen pas res a veure amb l’enteniment. Com el cec, que encara hi veu més clar, justament perquè no s’hi veu amb els sentits habituals. “Foll d’una dolça metzina”: és d’una irracionalitat agradable, “dolça”, i desagradable, “metzina”, alhora. “Amb perles a cada mà” (o sigui, carrega amb ell la poesia), “visc al cor d’una petxina”: la veu poètica viu al cor del poema. El poema pertany al món dels somnis, del que no es pot aferrar de dia, doncs. L’última estrofa és més “clara”, sembla tenir més sentit que la resta del poema, que desorienta el lector. El títol del poema ha estat profusament citat a la cultura catalana, n’és un clàssic.

dissabte, 6 de juny del 2009

Un curtmetratge

No es va fer amb intenció de ferir ningú.
Gent que encara era massa jove
per haver après de la memòria
l'havia fet per evocar moments feliços.

Ara és una arma perillosa, una bomba de rellotgeria,
també una bomba humana d'explosió retardada.
Simplement un film, unes seqüències de tu saltant a corda, uns segons;
deu anys tenies aleshores, saltant i saltant a corda.

D'un gris borrós, fet de boira i difuminat,
la cosa té una petita espoleta, no tant una espoleta
com una longitud d'ona sintonitzada, un detonador electrònic
connectat amb el que reposa a la teva tomba, dintre nostre.

El mal que aquella explosió faria
no és simplement una idea d'horror, sinó una fogonada de fina suor
damunt la superfície de la pell, un preparar els nervis
per una cosa que ja ha passat.

HUGUES, Ted Cartes d'aniversari

La idea d'aquest poema és semblant a la de Brideshead revisited: que no hi ha res que faci més mal que el record dels temps feliços estant en la tristesa. Un curtmetratge, en el qual segurament hi sortia la dona, encara viva, de la veu poètica, de Ted Hugues -Sylvia Plath als deu anys-, dispara els seus records com si es tractés d'una bomba de rellotgeria. Això passa de la mateixa manera com per a Charles Ryder la visió de Brideshead li retorna el record de l'Arcàdia perduda, també com una ràdio que es dispara -"com una longitud d'ona sintonitzada"- en aquest poema. Un detonador connectat amb allò que reposa físicament en la seva tomba, i mentalment en la seva memòria, "dins nostre". També mentalment i físicament ve a explotar aquesta bomba, tot fent reviure el dolor "que ja ha passat". És un curtmetratge, aparentment innocent, "fet per evocar moments feliços", que s'allarga amb duresa en aquells qui n'han après, de la memòria.
Ansietat

Tot és boira
i ombra, nit mirada.
Quan dic terra
a la vista, em llancen arena
als ulls; quan dic tempesta,
no se m’endú el vent, ansiós
estilita d’un vaixell ancorat.

PORCAR, Josep

Les persones vivim envoltats de foscor. Entre la presó i les forces desencadenades. Quan volem tocar de peus a terra no podem. Quam volem volar tampoc. Som un vaixell disposat a salpar, però lligat a una columna ("estilita"), permanentment ancorat. Això és motiu d'ansietat per a la veu poètica, per a totes les persones en general.

divendres, 5 de juny del 2009

4.

Preguntaràs si guardo la memòria
de tu, i et respondré:
foll d'impotència,
he assassinat el mar.
I no sabrà
ningú que ets el meu còmplice.

FORMOSA, Feliu Cançoner

Desamor entre dues persones. El mar és equivalent a l'amor, assassinat en les seves ànimes, del qual l'altre és còmplice, metafòricament parlant. Tot i haver-lo matat, hi ha malgrat tot un record de l'altre en aquest poema. O potser un alliberament, una petrificació definitiva, la d'un amor perdut per sempre.

dijous, 4 de juny del 2009

Primavera alta

Al Sr. Francesc de B. Moll

Més envant, xiprer meu.
Jo vull esser palmera:
voluntat vertical amb rems de palma,
vinclats per influència de l’amor,
sensibles al dolç pes de la llum pura.

Palmera alta vull esser, tan alta,
que la veu dels qui passin sota els dàtils
m’arribi ja picada de calàndries.
Tinc el cor fet de palmes,
i conec les sandàlies de l’abril
quan m’arranquen palmons càndids,
que se’n van a mesclar-se amb l’olivera.

Glòria, laus!... i sol,
mentre la meva mutilació d’abril
fa cortesies de vinclada llum
als silvestres germans d’entranes d’oli:
Oliveres agraïdes a la destral
que els ha fet possible de sentir
el fervor d’una mà.

Mutilat per amor. Sí, mutilat.
Però, gràcies. Sols m’heu llescat el cor.
I feis-ho sempre.
Mes, deixau-me intacta l’estimada altura.

BONET, Blai

La veu poètica voldria arribar a ser més que un xiprer, símbol d'espiritualitat: vol ser palmera, que es tomba amb les seves palmes pel pes de l'amor, pel "dolç pes de la llum pura". En anglès de l'enamorament en diuen "to fall in love", o sigui, que hi ha una caiguda en el fet d'enamorar-se per a ells. La palmera, per a la veu poètica, però, ha de ser ben alta. Els palmons càndids, s'entremesclen amb l'olivera, l'altre. El cor és "fet de palmes", que encara que els hi arrenquin, a la palmera, encara que el facin sofrir, que el mutilin, només veu que "Glòria, laus!... i sol". Que el deixin: "Mutilat per amor", "Sols m'heu llescat el cor" (una ferida espiritual). "I feis-ho sempre" ("love hurts", diu la cançó). L'ull poètic sí que té les idees clares: "Mes, deixau-me intacta l'estimada altura": o sigui, l'altura de la seva estimada poesia. Aquesta sí que ningú li prendrà mai.

dimecres, 3 de juny del 2009

La poesia té una cosa empipadora
que és la rima, la musiqueta,
la música externa,
la persistent, pesada musiqueta.
Recitada en públic
no es pot aguantar d'afectada.
Si és llarga,
és d'una monotonia pedantesca.
Els vells orientals,
que com a tan refinats
tingueren el sentit del ridícul,
escriviren curtíssim.
La vida sembla llarga,
els moments tenen una fugacitat
terrible.

Voler encabir l'entrellat de la vida
en un alexandrí
és una niciesa.
pueril, temerària i grotesca.
L'expressió, les llengües,
tenen un esperit habitual,
per a menjar, beure, patir
i anar passant la vida.
I un esperit més ambiciós
que observa i medita,
acosta les coses que arriben
als sentits imprecisos.

Tireu sobre un vol d'ocells
i en feriu un –a penes.
Aquesta és la gran,
prodigiosa, insatisfactòria poesia.
Dins la limitació infranquejable de la vida,
la poesia és una activitat mental
que té una certa punta.
Ja ho escriví Rainer Maria Rilke:
la poesia és experiència,
i Wordsworth: la poesia és una emoció
recordada en la calma.
Escriviu-la amb astúcia. No us desballesteu.
La inspiració no serveix per a res.
El màxim a què poden arribar els homes i les dones
és a establir comparacions,
a imitar vagament,
a arrimar-se, a acostar-se,
com deien els escriptors antics.

PLA, Josep Versos del retour d'âge

Pla sempre contradint-se: elogia els vells orientals, però s'extén, encara que amb versos curts. Si hom s'hi fixa, es tractaria més aviat de prosa encabida en un vers, no aconsegueix de ser gaire líric. Però és molt interessant. Primer critica la mètrica en poesia, afalaga la poesia més concisa, critica després la insuficiència del llenguatge per expressar-ho tot, i acaba, en l'última estrofa, amb dues idees encara més importants. "Tireu sobre un vol d'ocells/ i en feriu un –a penes". Pla diu que no fa retòrica: i aquesta imatge tan bona, què? Jo la interpreto com la "improbabilitat estadística" (Margarit) d'arribar a fer un bon poema, de tenir una gran idea, la creativitat se sol basar en una gran despesa d'esforç per arribar a allò més senzill. Fa goig d'interpretar aquest poema, que no té pèrdua. L'última idea, la importància d'"establir comparacions", per sobre de la inspiració com una cosa aïllada, desconnectada de la resta, de la vida, que sortiria només com un bolet, a l'hora de crear. El bolet surt sempre després de molt buscar. Estic d'acord en gairebé tot el que diu, de fet estic d'acord en gairebé tota l'obra d'aquest autor, no sé per què.

dimarts, 2 de juny del 2009

Estem encadenats als vicis més innobles,
per una lleugera o pesada gravetat.
El cel és buit i l'esperança és morta.
Hem de donar el pes de l'animalitat.
Només el mal ens fa sentir la vida.
El bé és la indiferència vegetal.
Per somniar la blavor diamantina
ens ha calgut rabejar-nos pel mal.
La vida humana –limitació sinistra–,
dogal viscós de l'esperit encadenat!
Falta saber només si la cadena
és l'únic incentiu que ens porta a somniar.

PLA, Josep

En contra del que diu el propi autor, aquesta poesia em sembla francament bona, i molt filosòfica, això sí, poc lírica. Però no és gens buida, diu moltes coses interessants, i que només les diu Pla.

Parlaria una mica del final del platonisme al segle XX, amb “el pes de l’animalitat”, el retorn al primitivisme, per exemple. “El cel és buit i l’esperança és morta” parlen de la foscor d’aquest segle. Molt original (no ho he llegit en ningú més, en tot cas): “Només el mal fa sentir la vida./ El bé és la indiferència vegetal”. La malaltia, la pobresa, la violència (vegeu Maurice de Forster) a vegades poden ser un motiu d’alegria, per paradoxal que sembli. "Te’n vas al cel un cop has estat a l’infern" (aquesta frase, de no sé on, me l’he fet meva). T’arrossegues per terra abans de poder volar. Però d’això no en pots ser conscient mentre lluites per aconseguir-ho, crec jo, si sabéssim el final, Ítaca, com és, potser ja no hi aniríem al darrere. La reflexió de Pla a la conclusió, és brillant: la nostra mateixa foscor, la nostra paret interior, "la cadena", podria ser l’única raó de somniar. Si fóssim com déus ens avorriríem. És per això que detesto parlar de genis, que per a mi no existeixen, un déu ho sap tot d’entrada, que no pas una persona humana, per molt i molt que arribi a ser.