Quan vaig tornar als anys tendres,
la flor de Sant Joan deia el teu nom, feréstega,
a cops del groc prou aspre:
botons de tiges grises van descordar tot l’enyor
de tant temps adormit.
Els anys que hi havia al darrera
portaven vestits de xiscle de falcia,
feien olor de lluna, sal i espígol.
Tenien el color de la caseta en runes
crestallada de mareselva i vidalba,
i l’escalf de les dolces fogueres d’entranyats capvespres.
Tornaven a l’oïda el parrupeig de la tórtora que venia a la finestra,
el plàcid borbolleig del cafè a l’olleta de test
i les nostres veus que s’encalçaven
fins que els estels s’havien apagat.
Tots aquests febles ornaments amagaven la teva absència,
potser el teu oblit
-alacaiguda volva de rosa, neu, papallona, ploma-
i ara els descloc per recitar
amb veu blana
aquest llibre d’hores tan efímeres com l’alenar dels déus.
XIRINACS, Olga Óssa Major
La veu poètica explica com va tornar al passat, amb nom de Joan, en ple juny (“groc prou aspre” de les espigues del blat). “botons de tiges grises” ( joc de paraula amb la planta del botó i el botó d’una peça de roba que es descorda) la feren recordar, “descordar" (fer visible) "tot l’enyor” contingut: recordar és tornar al cor, etimològicament. Com fa la magdalena de Proust. “Els anys que hi havia al darrere” eren plens de poesia. Eren en runes, però molt líriques, amb l’encant de les herbes silvestres. Els records “amagaven la teva absència, potser el teu oblit”: aquí es posa molt líric, el poema, l’oblit seria com l’“alacaiguda volva de rosa, neu, papallona, ploma” són totes coses molt lleugeres, “tan efímeres com l’alenar dels déus”. Es tracta de l’eterna lluita contra el pas del temps, contra la transitorietat de la vida humana. Jo sóc de les persones que creuen que l’amor és etern, si més no en la memòria. N’hi ha que troben de mal gust de dir versos com “My love is that, that rivers cannot quench”. Però, com en tot, en l’amor també hi ha diferències.
Fa 1 setmana
Entrades
3 comentaris:
L'enyor hi és present a tot el poema i es manifesta de manera diferent fent referència al temps passat tan habitual a la nostra poesia.
És un poema on la sonoritat té un protagonisme molt accentuat. En llegir-lo, s'escolten tots el sorolls que es manifesten de del record com el de les veus, el del borbolleig del café, el de la tórtorà.
També el sentit de la vista sobresurt de manera molt especial i en podem imaginar la caseta en runes i el paisatge dels voltants com si de la contemplació d'un quadre es tractara.
A la segona estrofa hi ha un canvi molt pronunciat i es passa de la primera persona que és la protagonista dels records en la primera estrofa a una segona, on la veu poética es converteix en receptora i s'identifica de forma metafòrica amb l'alacaiguda volva de rosa, neu, papallona, ploma que en recitar els poemes, cobra vida i s'adona que les hores de tants i tants poemes passen més ràpides que l'alé del deus.
És un poema meravellós i es mereixeria més dedicació per la meua part, però sols t'he pogut comentar el que el temps em peermet, que no és molt.
La teua interpretació m'ha semblat molt interessant i te l'has treballada molt.
Una abraçada.
Tu també l'has fet molt interessant, la interpretació.
M'ha arribat molt el final: "i s'adona que les hores de tants i tants poemes passen més ràpides que l'alé del deus". També ho fan els blocs.
Em fa il·lusió que trobis meravellós el poema. Era el primer de tota l'obra poètica completa.
El títol d'aquest recull és un xic difícil: "Botons de tiges grises", que vol dir la flor de sant Joan, present al juny al camp i muntanya.
Gràcies, Helena, per retornar-me'n l'olor.
Publica un comentari a l'entrada