UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 27 de novembre del 2016

Cançó del bosc

Pintura de Ràfols-Casamada dins GloBos.blog


Una pinya cau
els pinyons s'escampen

   teixeixes el cant
dessota el cel blau

  ha aixecat el vol
decidit la garsa

  entre els branquillons
es pentina el sol

RÀFOLS-CASAMADA, Albert


Un poema cau del cel on és compost al terra dels seus lectors. Les lectures s'escampen. El poeta teixeix el poema sota el cel blau de la inspiració. La idea aixeca el vol a través de la forma. El sol de la persona estimada es pentina, es fa més bell, entre els branquillons que serien els versos del poema dedicat a ella. 

dijous, 10 de novembre del 2016

La teva mirada


Torno a mirar per la finestra,
de matinada,
i veig com reverbera arreu
la teva mirada.
Ritme i melodia,
simfonia inacabada!


Miro de nou per la finestra,
tinc l'ànima encegada,
i fa sol, i llueix
la teva mirada.
Harmonia en to major,
simfonia inacabada!


Capvespre des de la finestra,
rebufa la ponentada,
i en mig de la flaire sento
la teva mirada.
Cadència de bemols,
simfonia inacabada!


De nit, per la finestra penetra
una foscúria abigarrada,
ulls de gat mesquer,
la teva mirada.
Gran remor de tons greus
simfonia inacabada!

BOLDÚ, Abel en motiu del 68è aniversari, primavera del 2014


La nostra vida condensada en les quatre parts del dia, o les quatre estacions. La mirada seria el reflex en poesia de la veu poètica. Com la tornada d'una peça musical, en quatre parts d'un poema molt líric en ell mateix, es repeteix "la teva mirada" i "simfonia inacabada!". Les referències a la música acompanyen com una metàfora el que s'està dient, en una metàfora estesa o al·legoria. Sempre a partir d'una finestra, imatge del nostre obrir-nos al món. La simfonia és inacabada mentre hi ha vida. La veu poètica torna a la seva vida a través de la poesia.


En la primera part, imatge del matí, de l'hivern, on no pot reberverar la música, reflectir-se en una superfície que l'absorveixi, com les primeres relacions no poden durar. Entre el ritme, l'abstracció d'aquest hivern, i la melodia, la primera primavera.

En la segona part, "tinc l'ànima encegada" de quan se surt de la caverna de Plató, es troba l'amor. El sol que encega a la primavera, al migdia. "Harmonia en to major", seria l'empatia amb el món.

La tercera part: la joia topa amb el capvespre, el final de l'estiu, la cadència que és el "punt de repòs o final d'una frase musical". El bemol és l'"alteració que afecta l'altura d'una nota reduint-la a un semitó", té sentit aquí també, doncs. La ponentada és especialment molesta a l'estiu, amb massa calor. La plenitud coincideix amb l'inici de la decadència.

Per últim, la nit de la tardor, d'aquí el gat mesquer de la lucidesa que sol acompanyar-la, en l'època més fosca de l'any. La foscúria és abigarrada, perquè comença l'abstracció, la manca d'empatia del que serien els tons inharmònics en un quadre, el contrast de grocs, verds i vermells als arbres. La "remor de tons greus" ho diu tot d'aquesta època.


Com la vida mateixa, un poema és una simfonia inacabada, diuen que un poema no s'acaba mai, tan sols es deixa. En conjunt, sembla que aquests versos tan breus i repetitius són de curta volada, i és el contrari, són d'un gran nivell: el signe d'admiració després d'"inacabada" voldria fer-nos reaccionar com a lectors.


dimecres, 15 de juny del 2016

Fúria






Em vénen les mosques
quan estudio la sang.
És un suplici llavors,
furgar-me per dins
i tocar-me la carn.
Però és en la lluita
on trobo l'os i és en l'os
des d'on em cuso, si cal,
la ferida.

VIDAL, Blancallum

Amb l'empatia, quan no som una roca que no sofreix cap mal ni plora, que deien els Simon & Garfunkel, ens embrutem la sang de mosques que fan la guitza. Però amb la lluita, l'experiència, és quan trobes la saviesa, és quan se t'inspira el poema, i gràcies a ell pots suportar el dolor. Abstracció i empatia, idees i sentits, art i vida es complementen, però el més important al capdavall sempre és l'art.

dimarts, 31 de maig del 2016

Barra espaiadora



World is crazier and more of it than we think
Louis MACNEICE



T’asseus, passeges per la barra
la mirada, tecleges sense més
un títol estrambòtic i al silenci
intermitent afegeixes mans
a les butxaques, distretament,
sense cap afany de trobar-hi res:
forats al dret, engrunes
a l’esquerre, de pètals morts,
gairebé pols, vellut remot i pur
d’un infinit ínfim, finíssim.
Tecles, pètals, blancs silencis
de piano com roses negres en la neu.
Potser això és tot: anar esvanint-se,
desfer l’infinitiu en vells gerundis,
suaument imperceptible, digerible,
com una absència lenta i muda
que abans parlava pels colzes.
Com se’n va aquest vespre la llum
que ja no ens deixa ni llegir
elsespaisenblancd’unúltimvers.
PORCAR, Josep dins Salms
Aquest poema sembla que provi de fer una analogia entre la màquina d'escriure i el piano, al capdavall dues formes de fer art. "Al silenci intermitent" entre el pitjar una tecla i una altra, la veu poètica hi afegeix el silenci del que és passat, forats a les butxaques del que ha envellit, roses negres en la neu de quan la música no és omnipresent, sinó que és una excepció, pètals morts de la felicitat viscuda. "d'un infinit ínfim, finíssim", la continuïtat que penja d'un fil, en una al·literació que la remarca malgrat tot. Amb la tristesa d'un "Potser això és tot: anar esvanint-se, / desfer l'infinitiu en vells gerundis", transformar el que havia de ser etern en anar fent. Aquesta "absència lenta i muda/ que abans parlava pels colzes", arrebossa sentiment, tant que no deixa que la veu poètica ni tan sols llegeixi "elsespaisenblancd’unúltimvers", no tan sols per la manca de llum, sinó per la melancolia que l'acompanya. Sort que els versos sempre són envoltats de blanc, i tenim la barra espaiadora. Sobre la cita de dalt, ens quedem amb el colpidor vers "Hi ha més que vidre entre la neu i les magnífiques roses" (el que seria la nostra impotència) del poema on surt, així com "El món és molt més estrambòtic del que ens pensem", molt més del que ens pensàvem al principi.

dissabte, 14 de maig del 2016

Salvatge cor



[I]
Que en el cant sigui baix el bes
i astut el cor en l'abraçada:
el cor vol més, vol en excés,
i en el do rebut es degrada.

Abans dels teus ulls, estimada,
¿hi ha un amor que, dolç, me'ls creés
que me'n fes uns camins d'onada?
¿Uns ulls per l'amor de després?

Dóna't perquè tot recomenci
ordit en perills de silenci,
virginal d'un foc absolut;

com, passant de l'illa inaudita,
qui s'exalta al somni volgut
en la perla ardent que l'imita.

RIBA, Carles

Un dels poemes considerats més difícils de la poesia catalana, però que es pot fondre, de manera intel·ligible, per poc que hom s'hi posi. Primera estrofa: que el cant del poeta toqui sempre de peus a terra, i que, alhora, en allò físic, l'abraçada, hi hagi astúcia, intel·ligència. Tots en volem més, diu la cançó, "i en el do rebut es degrada" el cor: que t'estimin és un fet que només afecta la teva vanitat, deia Thomas Mann.

Abans de caure enamorat possiblement hi ha hagut "uns ulls per a l'amor de després",  aquell a priori necessari.

"Dóna't perquè tot recomenci", perquè reneixi l'amor una vegada més, "ordit en perills de silenci", en el perill del silenci que envolta la poesia, el perill del que se sent i no es diu. "virginal d'un foc absolut", una antítesi que ens recorda que la condició humana estima amb l'ànima i el cos.

Aquest "passant de l'illa inaudita", de l'aïllament extraordinari d'aquell qui viu amb la determinació de negar una vida natural, fins que "s'exalta al somni volgut", el del veritable amor, "en la perla ardent que l'imita", el sexe que vol ser sempre a imatge i semblança del sentiment amorós.

Tot el poema és propi d'un "salvatge cor", d'un romanticisme bolcat en la realitat.


dimecres, 27 d’abril del 2016

La casa antiga

He entrat per la porta del darrera
a la casa antiga: silenciosa,
reüllo els rastres del llindar estant:
cartes amuntegades a la catifa,
pols sobre els mobles, totes les plantes
mig mortes de set. Prou voldria regar
la terra eixuta, però renillen els cavalls,
la carrossa no espera: sento les hores
obstinades com cauen pel menjador.

Hoste meu, dorms a la galeria;
no et desperta tota aquesta set?

COLL DOMINGO, Glòria dins Territori inhabitable

Un poema completament al·legòric. La veu poètica ha "entrat per la porta de darrera", amb l'inconscient, el "darrere les paraules" de Margarit, a la casa antiga, l'antic amor. Una casa plena de restes de vida, de records. "Prou voldria regar la terra eixuta", estimar com abans, però "la carrossa no espera", la carrossa del present, amb les seves "hores obstinades".

"Hoste meu", lector dels seus poemes, "dorms a la galeria": observes tot això des de fora. "No et desperta tota aquesta set?": no et commou aquest poema? La casa de Margarit en Dona de primavera esdevé aquí una metonímia de l'amor.


dilluns, 18 d’abril del 2016

I les paraules tocaran el firmament. Ressenya de Llibre de GUARDAMAR de la Safor de Manel Arcos



Aquest Guardamar del títol d’aquest segon -i creiem que encara millor- poemari de Manel Arcos, és un toponímic que ha estat vist per Jordi Dorca com a metonímia de tota la mar Mediterrània, la qual és una constant en la seva veu poètica. Però qui escriu això, després d’una lectura atenta, però no gaire feixuga del poemari (la voluntat de l’autor de ser planer és reeixida), s’ha adonat que Guardamar també pot ser considerat un símbol, força evident per altra banda, del desig del poeta d’encabir la immensitat incommesurable de la mar en els seus versos.

Amb el conflicte entre aquesta immensitat del mar i la limitació de les convencions trobaríem el primer motiu constantment present en els seus versos. Un segon motiu, que entroncaria amb El vol del silenci, el seu primer poemari, és el d’aquest silenci, el que la poesia genera sempre al seu voltant, seria “la mare que el va parir” del poema El tamarit. Un silenci que “no està en venda”, com sí sembla ser-hi la remor omnipresent actualment de la música. I és que sempre es diu que la poesia no ven (amb la paradoxa que molts anuncis són fets de poesia).

Un altre motiu, el passat i el futur estretament lligats, en el país i en l’amor, com es veu en els dos darrers versos de tot el llibre, el de les Cançonetes per a noctàmbuls (els lectors de poesia) –que justament entroncarien amb el primer vers del llibre, “El futur roman callat”- es posa de manifest quan diu: “El futur ha regressat,/ com l’emigrant, a casa”. El futur tindria relació directa amb el passat, el gran amor amb el primer.

La veritat és un altre motiu transversal de tot el llibre, la veritat relacionada amb l’inconscient, la poesia: “el foc del ressec pinyol”, el qual seria en l’origen de tota la seva obra, o bé “la boca de la veritat”, la boca que seria metonímia de la mateixa poesia (totes dues cites del poema XI). I també ho és en el tercer poema dels dotze últims: “Sóc com sóc/ com la veritat/ com la poesia/ t’agrade o no”. Ja ho deia Baltasar Porcel, quan afirmava que només expressava la veritat en la seva obra.

El poema IX, La mar, el més brillant des del punt de vista de qui escriu això, seria un “espill” -mot que apareix al poema-, en el qual es reflecteix l’amor autèntic que persegueix la veu poètica, un altre dels seus motius constants. Diu: “voldria revelar-li a la mar que tancaré les portes del crepuscle/ quan comence a minvar el càlid resplendor de l’autèntic amor”: entenc que està dient que no n’hi haurà cap més després d’ell. El motiu de l’amor també es reflecteix en el poema número VIII dels contundents dotze finals: “Sóc qui sóc:/ clau sorda/ que obri el pany de la passió;/llima dolça/ que poleix la pell de l’amor”: amb les paraules enamores i estimes alhora.

Com a darrer motiu: la inseparabilitat del sentiment i la raó en la construcció del poema i de la pròpia identitat, “la lògica de la casualitat” i “ho fa perquè té una cançó i mil raons” (del Corriol, poema número X).

Interpreto com a una mena de conclusió els quatre darrers versos del poema XI, Després de tot, homenatge a Martí i Pol: “Quan ja no quede cap paraula, / no sabré on aniré ni on arribaré./ El somni creixerà, com un xiquet,/ al caliu del teu albir, Guardamar”. Segurament està dient que no sap on arribarà la seva poesia un cop l’hagi acabat, en les interpretacions dels lectors. Que li haurien de fer justícia com he provat de fer-ho jo.


diumenge, 10 d’abril del 2016

No sempre la muralla es fa visible:
a vegades enganya, es torna símbol,
oposa els pensaments que s'avenien
i es fa dolor entre el desig dels cossos.
Lenta articulació dels anys i els dies
en muntants invisibles, desiguals:
al cantó de la llum fa néixer la memòria, aurora
d'infinit, fugaç, que els déus envegen.
A l'ombra, en canvi, colga el temps perdut,
llarg oblit enterrat a les heures.
Quan m'acosto, furtiva, a la finestra amb reixes,
sento el dolor de la frontera.
Ella separa les presències vives,
la intuïció de la carn i la pausa del goig.
Defensa vertical, dic contra l'aigua imaginada,
contra  el desfici de la sang,
més que un mur és la força defensiva
del seu cos contra el meu.

XIRINACS, Olga La muralla (1993) dins ÓSSA MAJOR. Poesia completa (1977-2009)

No sempre la forma del poema és en el més aparent. També és en els recursos literaris, el símbol que té sentit en el context tant com figurativament. Símbol que trenca l'empatia, "oposa els pensaments que s'avenien", i es torna "dolor entre el desig dels cossos", es torna abstracció. Per un costat d'aquesta abstracció, el lluminós, "fa néixer la memòria" que tendeix a l'infinit en la seva fugacitat d'aurora; per l'altre, el de l'ombra, s'acomiada del temps perdut, "llarg oblit enterrat a les heures", les heures que acaben amb la vida de l'arbre al capdavall, serien imatge del que mor. Quan l'ull poètic s'acosta a la finestra que és el poema, se sent entre dos móns. El poema que separa de la realitat amb el seu cos, la seva forma, que lluita contra el cos físic de la veu poètica. La "muralla" esdevindria un símbol en aquest poema que parlaria d'ell mateix, de la poesia.

dimecres, 9 de març del 2016

Tanka Núm 10

Capitell 10 dins Galeria de Tramuntana

Rúfols i hermètics,
provinents d'una espluga,
blasmen tothora
l'indiscret, el menyspreen.
Refusen simulacres.

CARRERA, Anton, dins RECER


Als poetes freds, intransitius, que no són transparents, que provenen de l'"espluga", la cova del seu fons, no els agrada que no hi hagi misteri, menyspreen els massa directes, "l'indiscret". I refusen interpretacions perquè no tot es pot dir en altres paraules. En el capitell dos animals tapen amb les potes una mena de pilota, la que seria el sentit del poema.

dimecres, 24 de febrer del 2016

Tanka Núm. 6

Capitell dins Galeria de tramuntana


Esventa els grisos
que la claror no juga
a mitges tintes!
Com la podries perdre
si mai no va ser teva?

RECER d'Anton Carrera

És en blanc o negre, "Esventa els grisos": o estàs enamorat o no, o tens dins l'a priori per acabar estant-ho. En aquest cas, ella, d'enamorada no ho ha estat mai. Diuen que la poesia il·lustra el que és obvi, que si no tens res no pots perdre res: si ella no ha estat mai enamorada de la veu poètica, ell no l'ha perdut en cap moment. 

Aquest capitell semblaria la representació d'un animal que es troba al mig de dos animals més, tot queixalant-los. Com el que és gris entre el blanc i negre, com un home entre dues dones. Pel que fa al poema, és dels que es fan rellegir fins i tot després d'haver-lo interpretat.

divendres, 19 de febrer del 2016

Tanka núm. 1 dins Galeria de Tramuntana 

L'alè perfila
l'argila de l'origen
i en fa llinatge.
La polpa de la poma
comporta la fatiga.

RECER d'Anton Carrera

En aquest capitell s'hi pot observar una serp, que seria la del gènesi, com aquest poema és el primer del llibre. També sembla que hi ha un home i una dona que es tapen amb una fulla, després que hagin pecat menjant-se la poma de la qual parla el poema. "l'argila de l'origen", la que fa servir Déu, "l'alè", creant l'home i la dona, fent-ne "llinatge", perquè en teoria tots tenim culpa del pecat original, quan el més lògic és que un fill no tingui culpa del que han fet els seus pares, ni els pares del que fan els fills. "la polpa de la poma/ comporta la fatiga", la que acompanya el pecat original, la de "guanyaràs el pa amb la suor del teu front", i "pariràs amb dolor". Són frases que, com gran part de la Bíblia, són inventades, però es troben en el nostre bagatge cultural vulguem-ho o no. La relació de la tanka amb el capitell és molt ben trobada, s'haurà de veure el que passa amb la resta de poemes del llibre, cadascun d'ells basats en un capitell, a banda dels introductoris.

dilluns, 8 de febrer del 2016

Sonet CXXX de Shakespeare





Alan Rickman dient el sonet 130 de Shakespeare

My mistress' eyes are nothing like the sun;
Coral is far more red, than her lips red:
If snow be white, why then her breasts are dun;
If hairs be wires, black wires grow on her head.
I have seen roses damasked, red and white,
But no such roses see I in her cheeks;
And in some perfumes is there more delight
Than in the breath that from my mistress reeks.
I love to hear her speak, yet well I know
That music hath a far more pleasing sound:
I grant I never saw a goddess go,
My mistress, when she walks, treads on the ground:
   And yet by heaven, I think my love as rare,
   As any she belied with false compare.

                                      William Shakespeare


No són com sols els ulls de l'estimada
ni com corall el seu llavi vermell.
Per què el seu pit no és neu emblanquinada?
Per què és de fosc metall el seu cabell?
Roses blanques i roges he admirat,
però el seu rostre roses no conté;
i qualsevol aroma és més preuat
que aquell perfum que exhala el seu alè.
M'enamora escoltar-la. I, tot i així,
sé que és més delitosa l'harmonia;
no m'he creuat cap dea pel camí,
ja que ella, amb passa ferma, va fent via.
   I això no obstant, oh Cels, ella val tant
   que és fals anar-la amb altres comparant.

                                      William Shakespeare
                                      Versió de Gerard Vergés (Tots els sonets de Shakespeare, 1993)


Un poema antipetrarquià, que s'entén molt bé, per cert. L'amor a Laura en Petrarca era el d'una dona de bellesa clàssica, amb les dents de perla, etc. Shakespeare parla de la seva estimada sense idealitzar-la, però continua estimant-la igual. "No són com sols els ulls de l'estimada", però el captiven igual amb la seva mirada. Ella "amb passa ferma va fent via", és terrenal. I "ella val tant" com a persona, que no val la pena comparar-la amb d'altres. 

Com a poema anticonvencional és molt bo, que d'això es tracta, de dir alguna cosa diferent.

divendres, 15 de gener del 2016

LXIX
L’empremta d’aquells besos;
cordills nuats


al dit de la memòria.

Jesús M. Tibau dins La pluja ha vessat milions de núvols abans

La realitat viscuda en forma de besos fets, la veu poètica voldria recordar-la com a experiència que es vol retenir en la memòria, com quan et fas un nus al dit per a això. És l'empremta de la bellesa, que romandrà a l'inconscient com a mínim gràcies a aquest mateix poema, que és un nus en ell mateix.

dijous, 14 de gener del 2016

Dins Poeta i mussol, piulades a l vol (XVI)

Hi ha somnis com fulles
als bancs: sense bitllets
de tornada.


PORCAR, Josep

Aquest poema em recorda Machado: "¿Dices que nada se pierde?/ Si esta copa de cristal/ se me rompe, nunca en ella/ beberé, nunca jamás". A vegades, quan t'entestes en un somni, tothom et recomana mudar de persona, com si fos possible un amor intercanviable. Doncs resulta que no, hi ha amors, com fulles d'arbre, que si es perden no es recuperen mai més. "You can transmute love, ignore it, muddle it, but you can never pull it out of you" (Forster), malgrat tot.

dimecres, 13 de gener del 2016




Si veiessis com brosten les flors d’ametller,
només un instant, encara amb ulls de somni...
Se’n va la il·lusió pels núvols
buscant la il·lusió del cor de la terra florida,
bevent la blancor, la joia, l’amor.
Les flors d’ametller només són
al camí de la terra estimada.

BOLDÚ, Abel

La meravella que es veure florir les primeres flors d’ametller de cada any, “encara amb ulls de somni”, encara en l’hivern, fa que la seva blancor es confongui amb els núvols, que en beuen l'evaporació, en una imatge molt lírica, de “la blancor, la joia, l’amor” que neix amb la preprimavera. Unes flors que només es troben en la terra, el paisatge estimat per una veu poètica que tenia disset anys en compondre aquest poema, tot dirigint-se a algú que no se’n pot fer una idea, de tanta bellesa.

dissabte, 9 de gener del 2016

Abans que els ocells



A Albert Lázaro Tinaut


La soledat vessa el seu fum dens
enmig del camí existencial,
abans que els ocells no badallen
i guien la bellesa cap als núvols.


ANTES DE QUE LOS PÁJAROS


A Albert Lázaro Tinaut


La soledad derrama su humo denso
en medio del camino existencial
antes de que los pájaros bostecen
y guíen la belleza hacia las nubes.


MUELA SOPEÑA, Ana, traduïda per Pere Bessó

La soledat en la qual s'escriu el poema, enmig de la vida, "vessa el seu fum dens", el senyal del foc dins el poeta. "Abans que els ocells no badallen", senyal de son en aquest cas ( i "és quan dormo que hi veig clar", que deia Foix), "i guien la bellesa cap als núvols" de la interpretació, que és com l'evaporació de la pluja del poema. El poema és abans que la seva lectura sempre.