Abocador

El crit covard imita els somnis de llautó,
ratifica el miratge, torna a sembrar els ulls
perquè hi germinin monstres, apila els mots i els crema
fins que en romanen, greus, les carcasses immundes.
És ell qui admet el setge dels vells abocadors:
turons de cendra i plàstic, espines, peles i ossos,
buldòzers i bolquets vetllant la senectut
dels paranoics bords. Però hi ha algú que mira
cap als turons deserts i, enmig de l’aspra cendra,
reconstrueix l’empremta dels seus miratges lívids.
Tan sols el gest confús d’ataconar detritus
i alliberar-ne formes: resplendor d’una ametlla
on n’hi havia la closca, ressò d’un violí
en l’àrid altaveu, fulgor en la ferralla
o sang en un condó circularment febril.
També així, del no-res, es va forjar un món
replè de bastardia. I és aquí, en les restes
-en les vulgars deixalles del rebuig i el temor,
de l’ofec i l’excés-, on cal bastir, de nou,
el sentit imprevist de la vida i la mort.

Encara que en sortim, sovint, amb les mans brutes.

CALVO, Lluís La tirania del discurs, dins Imparables

El “crit covard” seria el del poeta que no se’n surt, que “imita somnis de llautó”, els falsos somnis. Que “ratifica el miratge”, el de la poesia, més veritable que la vida. “torna a sembrar els ulls/ perquè hi germinin monstres”: es posa en contra de la bellesa, es queda només amb l’exterior buit. Els “paranoics bords”, són els que practiquen la falsa irracionalitat de la poesia. El “setge de vells abocadors” faria referència a la brutícia de la vida. “També així, del no-res, es va forjar un món/ replè de bastardia”: els bastards són com les escombraries, com el que sobra. Del desert l’autèntic poeta en fa versos. El món interior de les coses es posa de relleu en la creació, que basteix el seu significat en les restes de la vida, la memòria. El que queda del “rebuig i el temor” a la poesia, de “l’ofec i l’excés” de la respiració, que seria metonímia del viure. Cal creure en ella, en la seva capacitat d’alliberar-nos, encara que ens hi embrutem les mans, com els infants en el fang.

Principi d’incertesa

El cel bressola l’eco que retruny entre els cims.
La veu s’estimba als pins,
rebota a les cingleres,
acarona l’orquídia i el torrent
i s’ondula, a la fi,
fins assolir l’esclat, fugaç, del seu origen.
Després la llum, alada, endevina el fogar de cada cos
i, amb un raig nat en l’adormida preda,
il·lumina els avets que encoixinen, dorments,
el repòs i l’albada.
Dansa i ona, cendra i foc.

Diuen els físics que la realitat,
minúscula i fugaç,
depèn, sovint, de la mirada.
¿Qui pot copsar-ne el frau i el buit?

Al lluny, ressona un corb.
Tot flueix i s’hi enllaça:
rocs i cels, rius i valls, boires i planetes.
Passa una llebre. Llisca un barb.

La poesia, no l’escriuen, sols, els poetes.

CALVO, Lluís El buit i la medusa dins Imparables

L’eco en les muntanyes no seria més que el resultat del poema en els lectors. Un efecte que torna a l’origen mateix del poema, que no sol ser altre que el de l’amor, aquell “esclat , fugaç” de la llum sobre la pedra, que el poema fixa. El qual ve a ser la realització amb els sentits de la idea original. Entre “el repòs i l’albada”, en continu moviment entre teoria i pràctica, “Dansa i ona”, obra i efecte en el lector, “cendra i foc”: els versos són cendra mentre el lector no en revifi el foc. Tot depèn de la seva mirada, la seva capacitat d’interpretar. Qui és crític dels crítics, però? Vida i art s’entremesclen. “La poesia no l’escriuen, sols, els poetes”: després de tot el dit, aquest títol parla sol. El “Principi d’incertesa" del títol, parlaria de la manca de seguretat que es troba en allò de més valor, la idea més bona, perquè ningú ens garantitza que el que veu el crític fagi justícia a l’autor.

Descripció del món número 1

Cadires, tallaungles,
ordinadors, fregalls,
neveres, microones,
televisors, miralls;
bolígrafs, plats, ulleres,
papers, tisores, discos,
telèfons, llibres, gerros,
alarmes i diners;
estufes, somiers,
carxofes, ganivets,
factures, ninos, cendres,
escacs, tovalles, vídeos,
taronges, mòdems, taules,
ombrel·les i fregits.

La llengua inesgotable.
La infinitud del buit.

Calvo, Lluís Omissió, dins Imparables. Una antologia

La forma d’un poema, sense “kerning”, espai de prosa, suggereix moltes coses en ella mateixa, que en principi només són unes quantes línies curtes que no omplen la pàgina, sense por a l’espai buit. Les paraules aquí barregen taronges amb mòdems, neveres i microones, però també alarmes i diners, amb una connexió òbvia, o bé televisors i miralls, perquè ens voldríem reflectir en la pantalla d’un televisor. “La llengua inesgotable”: les paraules que defineixen allò material són tan extenses com irrellevants. “La infinitud del buit”: les paraules no són res sense la poesia del fons, per tant són infinitament buides en una primera descripció del món, en el contacte superficial amb un poema. Per altra banda les paraules en principi buides podrien adquirir un sentit també infinit, immutable en el lector.

Cançó d’amor

Si avui parlo d’amor
és per dir-vos, potser
sense força ni traça,
que he fet tantes cançons
amagant veritats
sota un joc de paraules.
És potser per això
que me cal dir-ho ara.

Parlaré de les lleis
que fan del nostre cos
tan grollera mentida,
que potser caldrà dir
que les lleis han confós
plusvàlua amb família.
Potser no tinc raó,
potser tu, potser jo.

I parlaré d’aquells
per als qui el cos és presó
de passions condemnades,
i en un llit clandestí,
quan per fi ve la nit,
amagats s’amanyaguen.
No sé si tinc raó,
potser tu, potser jo.

L’amor és el plaer
gratuït i sincer
d’un joc ple de frisances,
un poema de pells
on el sexe és l’accent
d’un senzill llenguatge.
No sé si tinc raó,
potser tu, potser jo.

Si avui parlo d’amor
és per dir-vos, potser
sense força ni traça,
que faré mil cançons
amagant veritats
sota un joc de paraules.
És només per això
que me cal dir-ho ara.

LLACH, Lluís

Com tots els textos o poemes que parlen sobre la mateixa obra literària, per molt que se’n vulgui fugir, al capdavall és el mateix: el cantant ha fet “tantes cançons/ amagant veritats/ sota un joc de paraules”, i aquesta n’és una més, no pot evitar el propi mitjà d’expressió. Primer parla de com les lleis, les convencions, ens fan falsos, com els qui confonen el valor afegit amb tenir fills, per exemple. A la següent estrofa parla del cas contrari, quan es cau en “les passions condemnades”. Per això diu que “Potser no tinc raó,/ potser tu, potser jo”. Perquè les veritats que amaga cerquen el terme mig: el que diria a l’última estrofa. “L’amor és el plaer/ gratuït i sincer” és una definició preciosa d’allò que normalment no es dóna. “un poema de pells” barreja poesia i amor, com sempre hauria de ser. “on el sexe és l’accent/ d’un senzill llenguatge”: em semba molt ben trobada aquesta metàfora, que de nou es relacionaria amb la poesia, tot posant al seu lloc el sexe en una relació. En definitiva, una “Cançó d’amor” que parla d’ella mateixa, tot avisant l’oient dels secrets que amaga. Que es referiria a la por que té l'home tant de les forces desencadenades com de la presó.

Al teatre

Quan tancarem
les llums d'aquesta escena
és que tindràs un lloc per mi...

quan desarem
els cants i les disfresses
és que faràs lloc per a mi

fa fred pels estels
pel estels fa fred
tu em mires sempre sense saber que
jo també et miro amb els meus ulls tan
cecs

quan altres veus
millors que aquesta meva
facin festeta en el teu cor

i quedin lluny
els meus talents de fira
és que dins teu tindré un racó

pren-m'hi, pren-m'hi fort
pren-m'hi, pren-m'hi fort
m'has mirat sempre sense imaginar
que també et veig i així m'he enamorat

quan tot baixant
talons i bambolines
l'únic teatre sigui el món

jo no sabré
morir sense mentides
és que em faràs recer al teu cor

tinc tard, tinc tard, sol
fins mai, fins mai, sol
i mentre em mires pensant que no et veig
jo et miro, et sento i t'estimo en secret

de tants amors
que han vorejat la riba
l'únic que em queda és el teu

no em cal el cos
et prenc sols el somriure
hi ha poc camí, i és tan breu... i en tinc
prou

fa fred pels estels
pel estels fa fred
em mires sempre pensant que no veig...

LLACH, Lluís, dins Nu

L’art i la vida en relació a l’amor. L’admiració de l’espectador, la persona seduïda-seductora. La intempèrie d’aquest enamorament: l’amor “sense casa” de Maria Mercè Marçal, el “fa fred pels estels” relacionat amb Margarit. La música, el teatre, es traspassen a la vida, la persona que canta no pot viure sense enganyar-se, sense mentides, ni deixar de tenir la lucidesa del cec. És així com la desitja de lluny, l’altra persona, físicament i mentalment, li “pren sols el somriure” (que bell!). La modèstia del cantant és modèlica: “quan altres veus/ millor que aquesta meva (...)" L’únic que desitja és que li faci un lloc al seu cor. “tinc tard, tinc tard, sol/ fins mai, fins mai, sol”: un amor impossible, en una de les cançons més aconseguides de Llach.