UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 29 de desembre del 2014

El rastre blau de les formigues (II) de Ponç Pons


Ara resultarà que el realisme és un plagi.

Brillantíssima frase-vers. Com que el realisme imita la realitat, seria el pecat d'un plagi.

¿On està escrit que en públic els poetes sempre haguem de ser brillants, amens, profunds, originals? ¿I el dret a la discreció, la normalitat, el silenci?

Aquest autor poques vegades és discret, fins i tot quan voldria passar desapercebut.

Més que un ofici, ser poeta és un desfici.

Qui ha entrat en el món de la poesia "ha accedit a un món al qual difícilment renunciarà", que diu Margarit.

Els mals poetes solen guanyar traduïts.

La traducció a vegades té alguna cosa de metafòrica, a través de la sinonímia, per això pot millorar un original.

M'he plantejat la pregunta que el psiquiatre Viktor Frankl feia als seus pacients: "Vostè per què no se suïcida?". I he pensat en la Literatura.

Literatura sempre amb majúscules, l'única raó per continuar vivint de certes persones.

Parlen de Shakespeare, però no llegeixen Shakespeare. M'imagín Romeu i Julieta separats i amb fills.

Si llegissin Shakespeare, Romeo i Julieta, veurien la diferència entre un amor real i un d'ideal.

No escriure mai amb la bilis. Sempre amb tinta i, a més, blava.

Costa de fer, això. És la ràbia que a vegades ens fa escriure agressivament. Això de la tinta blava és recurrent en aquest poeta.

Literàriament parlant, n'hi ha que aspiren a ser una estrella i n'hi ha que són una constel·lació.

Ponç Pons és una constel·lació.

Si és ver que vida i Literatura s'imiten, deu voler dir que no són el mateix.

No, no són el mateix, però ho voldrien.

La caverna de Plató va ser la primera sala de cine.

Brutal aquesta imatge. La projecció d'una pel·lícula com a l'equivalent de les ombres a la paret de la caverna de Plató. La pel·lícula també com la llum de fora de la caverna que ens enlluerna.

dijous, 25 de desembre del 2014

El rastre blau de les formigues (I)

Per Ponç Pons

L'austeritat com a símbol de llibertat. La bondat com a forma natural de vida.

Les dues consignes a seguir de qui comenta això, contra l'opulència, contra la malícia.


Hi ha llibres contingents. Necessari, el diccionari.

La literatura no és útil, l'únic imprescindible és la llengua amb què s'escriu.


També depèn del paper, però cada ploma té una música i fa una lletra diferent.

No hi ha cap poeta igual, ni en la forma ni en el contingut.


Intentar com Spinoza prescindir de riqueses, honors, plaers i vanitats. Polir, com si fossin lents, versos rotunds plens de vida, bellesa i veritat.

Sacrificar-ho tot per la poesia.


Les gallines no poden volar perquè tenen les ales massa curtes. Certs poetes també.

Tot i que aquests poemes que analitzem aquí són tan curts, cal molta intel·ligència per escriure'ls. N'hi ha que s'estenen més sense aconseguir volar.


Dormir sempre amb el bolígraf i el quadern vora el llit. Somiar un poema preciós i, en despertar, no poder recordar-lo.

A qui comenta això aquesta experiència li ha passat més d'un cop.


Davant un haiku de Basho, la poètica de Boileau és pura faramalla.

Tothom té el seu estil, nosaltres ens quedem amb el breu.


L'estil és moltes vegades una qüestió d'impotència.

L'estil com a metonímia de l'escriptura, és el producte del dolor i ràbia en la vida de no poder tenir l'amor.


En la nit de Sa Figuera Verda, m'il·lumín d'estels i espelmes. Viure és escriure'm amb l'alfabet dels sentits.

Viure és com escriure, però amb el llenguatge del cos.


Figurar, provocar, escandalitzar... és fàcil. El que és difícil és ser un gran artista.

Sense cridar l'atenció pots dir coses molt profundes.


Una mania. Escriure amb tinta negra em sembla convocar la mort. I la tristesa.

El títol del llibre on surt aquest poema en prosa ja indica la predilecció pel blau de la veu poètica. Normalment s'escriu amb tinta blava, una convenció que potser té a veure amb el que es diu aquí. Però sigui com sigui, la impremta imprimeix en negre.


Versos que són com trinxeres excavades en el camp de la realitat.

La poesia com a fugida d'estudi de la vida.


El gran art té efectes secundaris.

El gran art té efectes secundaris i danys col·laterals. Pot canviar la manera de pensar d'una persona.


Escriure amb el pensament, sense ploma, sense mans, i que quedi registrat en el quadern.

A vegades el poema neix sense ni posar-se a escriure'l, i no s'oblida pas.


Llegir amb els ulls tancats. Escriure a les fosques.

Llegir encara que sigui inintel·ligible; escriure sense saber què diràs.


L'alegria canta, la tristesa escriu.

La joia per la músca, l'estat d'ànim baix per la lletra de la cançó.


Llegeix amb la boca oberta. Escriu estrenyent les dents.

Llegeix admirant, absorvint; escriu amb contenció i concisió.


Les paraules ens miren.

La literatura interpreta sovint les imatges, la realitat, i ens interpel·la a nosaltres.


diumenge, 21 de desembre del 2014

La gralla txeca



Saviesa de l'herència,
atzar del creixement,
cada plançó és l'esquema
de l'arbre que l'ha fet:
simple caricatura
d'un rotund rostre auster.
El fill té poc de gralla,
que és un altre el seu tremp:
sensible, feble, tímid,
només gralla al paper.

JULIÀ, Jordi dins Art K. 

Poema inspirat en Kafka, com tots els del poemari il·lustrat Art K. Kafka tenia un pare de "rotund rostre auster", ell en va heredar la saviesa però també va evolucionar com una caricatura "de l'arbre que l'ha fet". Aquest escriptor té poc d'instrument estrident, el de la gralla, "el seu tremp", la seva força, només es manifesta en l'obra escrita. Aquest "sensible, feble, tímid" n'és una gran descripció.

divendres, 12 de desembre del 2014

Nit sola

Eixiu, sigueu ardits,
el trasbals del cor us espera,
les venes us desitgen.
Un tall sec, pregon.
Dos cossos ja són la llum.

DORCA, Jordi dins I encara els versos

Caldria eixir a la superfície com ho fan les venes que s'aproximen a la pell. Hi ha un contrast entre el "tall sec, pregon" de la relació física consumada i la llum que els cossos fan per si sols, tan lírica. Per comentar aquest poema s'ha de ser "ardit", segurament tant com per escriure'l. Que "dos cossos ja són la llum" és la tesi del poema.


dissabte, 6 de desembre del 2014

La Rosa Maria
volia fer un pou
i no li sortia,

un pou rodonet
amb crancs i petxines
i algun barretet.

XIRINACS, Olga Marina dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)

Una nena provant de fer un pou amb la sorra, en un poema naïf. El "barretet" del final parlaria de la voluntat de la veu poètica que no sigui tot pou, crancs i petxines, sinó també una mica del que és més elevat, com una metàfora en un poema ben mesurat i rimat, com aquest.