UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 15 d’octubre de 2009

3.

Alcen adreços
les siluetes joves
en parets blanques.

FORMOSA, Feliu

S’alcen els ornaments, de siluetes joves i per tant belles, sobre la màxima senzillesa de les parets blanques, símbol de la idea clàssica que s’envolta d’allò més extremat. La màxima elegància, diuen, és un sol toc de sofisticació. De fet, podria tractar-se de les ombres, en una metonímia, de les siluetes contra la paret. Les ànimes fugisseres projectades sobre allò etern, la poesia, per exemple.

4 comentaris:

Joana ha dit...

O també allò material sobre l'espiritualitat que representa la pared blanca. Els ornaments, i les siluetes que tímidament es projecten (són joves), vindrien a embrutar la màxima blancura de la pared.
Una mica complicar, no?

Helena Bonals ha dit...

Jo ho trobo molt senzill. La poesia encabeix allò transitori fent-lo immutable.

Joana ha dit...

La poesia sí, la vida no. Sería increïble si allò transitori fos immutable a la vida també.
Ja he vist la teua ressenya a Anticanons. No sé com pots amb tantes coses. M'ha agradat molt i has creat en mi l'ansietat de llegir-lo ben aviat.
Una abraçada, com continue entrant aquí acabaré amb el cap ple de lletres.
Gracies, es broma.

Helena Bonals ha dit...

A la vida també, i no té pas gens d'increïble, només d'improbable. Jo crec en Petrarca.