UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Haikus dels marges
1.

El milagro de un haikú que lo fijaría
todo en tres líneas y paf.
JULIO CORTÁZAR

Darrere el vidre
la terra on em caldria
plantar paraules.

FORMOSA, Feliu

El vidre on xoca l’autor seria el de la poesia, pràcticament invisible, però que hi és. La poesia en passar a un poema pot arribar a ser opaca, per altra banda: la transitivitat d’un poema, allò que distancia l’art de la realitat, bàsicament el que fa una metàfora, qualsevol imatge. Les paraules es plantarien per fer fruit, per generar interpretacions.

5 comentaris:

Joana ha dit...

O simplement, , més enllà de la fredor del vidre, hi hauria que llaurar l'afecte mitjançant les paraules expressades a un poema, o a la comunicació afectuosa que trenque distàncies i barreres tan hostills com les que el vidre ens puga suggerir.
Igual m'he allunyat molt, so ho sé. És una altra interpretació que igual pot semblar molt absurda. Crec que sols l'autor ens la podria aclarir.
Una abraçada.

Helena Bonals ha dit...

Tens raó, Joana. És un poema curt però dens i hermètic. Les paraules "Darrere el vidre" són tan importants que ocupen el títol del recull de poemes on l'he trobat, aquest.

Assur ha dit...

En una primera lectura no he vist el vidre com una barrera sinó que m’ha sembla interpretar-lo com el material transparent d’una finestra de casa nostra (el nostre interior).

D’acord que el vidre separa, però a diferència de les parets o, fins i tot, de la porta d’una casa, la transparència del vidre ens permet albirar la terra i, per tant, ser conscients que ens cal plantar-hi paraules.

Porto més de mitja hora intentant explicar-me i no sé si ho he aconseguit. :)

Helena Bonals ha dit...

Molt bona interpretació, no contradiu pas el què jo dic, pot complementar-ho. Això del nostre interior és la clau, però la poesia forma part d'una espècie de vidre invisible, que no ens n'adonem que hi és, com quan portes les ulleres posades i les busques per tot arreu menys a la teva cara. Evidentment que la poesia ens fa obrir les finestres, fa pujar l'ànima a la superfície, com ho diu Kundera.

T'has expressat molt bé, a més a més, benvingut/da!

Joana ha dit...

Assur, la teua interpretació és diferent a la meua, però a mi em sembla perfecta. Has vist en el vidre una de les funcions estilístiques que relaciona la part amb el tot, i l'has interprtat com a la finestra que deixa passar la llum, les paraules, l'afecte.
Jo no l'he identificat amb la finestra. Veig el vidre com un materia fred, com una frontera que no deixa passar el sentiments i el verb "caldria" amb el seu temps verbal, crec que es pot considerar com una senyal del que no es fa, però podriem fer si no existira el vidre pel mig.
Ja sé que es una interpretació molt subjectiva, però és la meua. No és millor ni pitjor que la teua, crec que depén de l'estat anímic i de la manera d'enfocar el poema.
Ha estat tot un plaer poder tenir en compte la teua interpretació. Sempre ens ajuda a gaudir més pelnament dels diferents punts de vista i sensacions que un poema reflexa.
Espere poder seguir comptant amb els teus apunts.