UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Et posaràs els guants o la tristesa

JOSEP MARIA LLOMPART

He perdut ja
l’esvarar dels dies,
eixe viure sense hores
del xiquet que juga
o de l’amant que besa.
Imagine
colors que arrossega el vent
i papallones, capvespres que omplin
de safrà els cristalls de l’aigua,
la mar, rere esta finestra
cada matí repetida.
Sempre hem vist amb els peus nus,
amb els llums apagats.

BLANCH, Berna El baf de l'espill

La veu poètica ha perdut el tenir temps per donar i per vendre, quan se li escolaven de la mà els dies. “Imagine” (amb la poesia) “colors” (tot fent una sinestèsia), que el vent de la vida s’endú (com en el títol de la pel·lícula), i que provaria de retenir amb la poesia. Els “cristalls d’aigua” (la poesia de nou, pel que té d’abstracte sempre l’art) vol que siguin omplerts de “safrà”, allò que dóna gust al menjar, a la vida, en molt poca quantitat: la poesia en essència. “la mar, rere esta finestra/ cada matí repetida”: no perd l’esperança, amb la finestra oberta al món, al mar inabastable. Sempre ha vist més “descalç i amb nua testa”, que deia Ausiàs March, amb el primitivisme, la naturalitat i la sensibilitat que proporciona el caminar desprotegit, i amb “els llums apagats”, en la foscor, la lucidesa de la nit, en definitiva. Això darrer, la protecció, enllaça amb la cita “Et posaràs els guants o la tristesa”: a vegades protegir-se massa és acabar protegint-te de les alegries.