UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 29 d’octubre del 2011

a poc a poc, aniré guardant les meues coses en caixes, i faré com que sóc feliç de marxar. durant un temps, dissimularé la por, jo que tantes vegades l'he dita sense vergonya. la por la posaré en els espills on no em miraré mai.

no faré cap radiografia d'aquest moment, d'aquest cos que viu al revers. ni amb paraules.

Coralet dins la poesia és una cosa seriosa

La poesia que fa la veu poètica, en els espills on es projecta, no és la seva feina d'interpretar-la. No traduïrà en més paraules el que diu, ni en farà cap radiografia del que hi ha al revers del vers. Simplement guarda les seves vivències en capses, en el bloc, fent com si no li fes res d'anar-se'n com anem anant-nos-en tots de les nostres experiències vitals.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Política

POLITICS

How can I, that girl standing there,
My attention fix
On Roman or on Russian
Or on Spanish politics?
Yet here's a travelled man that knows
What he talks about,
And there's a politician
That has read and thought,
And maybe what they say is true
Of war and war's alarms,
But O that I were young again
And held her in my arms!

I en la versió de Marià Villangómez (Quaderns Crema, 1983):

POLÍTICA

¿Com puc, havent-hi aqueixa noia aquí,
fixar la meva atenció
en la política romana
o russa o espanyola?
I amb tot hi ha un que ha viatjat
i que sap de què parla,
i també hi ha un polític
que ha llegit i ha pensat,
i potser és veritat allò que diuen
sobre la guerra i els temors de guerra,
però, ai!, si fos jove una altra volta
i la tingués a ella entre els meus braços!

YEATS, W.B., dins el bloc Flux de Jaume Subirana

Política o literatura: així titula l'entrada al seu bloc Jaume Subirana. I és que la política ja hi té alguna cosa a veure, amb la literatura: l'oratòria, el convèncer amb les paraules. Però un polític, al capdavall, ha de tenir molta sang freda, i s'ha d'ocupar de coses molt prosaiques. Per això el poeta, conscient de què és realment important a la vida, què és més important que la mateixa vida, no dubta a preferir tenir als braços una noia que té al davant, i tornar a ser jove, que no pas tenir notícies de la guerra i els seus pensadors. És una idea molt senzilla, la d'aquest poema, però molt colpidora.

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Versos d'amor

Com gossos vells, s'ajeuen al paper,
llepant l'encadenada mà de l'amo.
Però l'amor no ens ha demanat mai
les lleis que li donem.
No li cal sobreviure, sempre busca
els grams del nostre cos
que estan més condemnats.
L'amor és un menjar,
no necessita versos.

ROVIRA, Pere La mar de dins

A la carrera ens deien que per tractar un autor, havíem d'argumentar un cas, com un advocat, encara que no hi estéssim d'acord. Provaré de fer-ho.

Els poetes, "com gossos vells", són massa fidels a "l'encadenada mà de l'amo", la de l'amor que els lliga en el paper que omplen de poemes. Però ja ho diuen que l'amor és fill de la llibertat, i quants cops no ho oblidem. L'autor de "L'amor boig", diu en aquest poema que a l'amor "no li cal sobreviure" perquè en té prou amb fer bonic el més lleig, "els grams del nostre cos/ que estan més condemnats". Quan diu que "l'amor és un menjar,/ no necessita versos" fa una boutade que es pot contrarestar amb el que deia Comadira, que la cuina és una cosa mental, com la pintura.

Jo no crec que tinguem ànima, encara que faig servir sovint aquesta paraula per fer-me entendre, però crec que en l'amor hi ha algun tipus de transcendència. Està molt bé que hi hagi qui opini el contrari.

divendres, 21 d’octubre del 2011

XX

Joia? joc? La carn, l'esquelet. Paral·lelisme de l'ànima.

BESSÓ, Pere, dins Iteràncies, interferències i grafitis.

"Joia" és el que sents quan te'n surts de fer un poema. "Joc" és el que permet que sorgeixi la joia, sense prendre't-ho com un joc no arrenca la poesia. La carn i l'esquelet que són el paral·lelisme, la metàfora del que és propi de l'ànima, la creació poètica. La carn: la reflexió, la joia; l'esquelet: l'acció, el joc.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

M'agradaria ser

M'agradaria ser aqueixa dona
que dormira al teu somni abraçada.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

ME GUSTARÍA SER

Me gustaría ser esa mujer
que durmiera abrazada a tu sueño.

MUELA SOPEÑA, Ana

Una dona que vol que somniïn amb ella, per abraçar aquest somni (en una oxymoron, ja que una abraçada és una cosa física, i un somni és immaterial). Mentre dorm, o sigui, un somni abraçat a un altre. Li agradaria de ser el Somni de l'altre, en definitiva, sentir-se estimada.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Lletra a Dolors

Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.
Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.

MARTÍ i POL, Miquel

El dolor com a font de creació poètica. El provar de sobreviure a la mort de la persona estimada, com una manera de fer-la sobreviure a ella. "Te'm fas present en les petites coses": la poesia ho és, de petita. "Tu ja no hi ets i floriran les roses": quina manera més lírica de dir que la vida continuarà sense ella. Pensa en ella "mentre la tarda suaument declina": la seva vida també decreix. Però ella perdura en la seva poesia de tal manera que no la pot considerar "absent per sempre". Un prodigi de senzillesa amb molt de sentiment.

Lletra a Dolors

Em costa imaginar-te absent per sempre. Tants de records de tu se m'acumulen que ni deixen espai a la tristesa i et visc intensament sense tenir-te. No vull parlar-te amb veu melangiosa, la teva mort no em crema les entranyes, ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure; em dol saber que no podrem partir-nos mai més el pa, ni fer-nos companyia; però d'aquest dolor en trec la força per escriure aquests mots i recordar-te. Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer sabent que tu creixes amb mi: projectes, il.lusions, desigs, prenen volada per tu i amb tu, per molt distants que et siguin, i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los. Te'm fas present en les petites coses i és en elles que et penso i que t'evoco, segur com mai que l'única esperança de sobreviure és estimar amb prou força per convertir tot el que fem en vida i acréixer l'esperança i la bellesa. Tu ja no hi ets i floriran les roses, maduraran els blats i el vent tal volta desvetllarà secretes melodies; tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre entre el record de tu, que m'acompanyes, i aquell esforç, que prou que coneixes, de persistir quan res no ens és propici. Des d'aquests mots molt tendrament et penso mentre la tarda suaument declina. Tots els colors proclamen vida nova i jo la visc, i en tu se'm representa sorprenentment vibrant i harmoniosa. No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-se absent per sempre. MARTÍ i POL, Miquel El dolor com a font de creació poètica. El provar de sobreviure a la mort de la persona estimada, com una manera de fer-la sobreviure a ella. "Te'm fas present en les petites coses": la poesia ho és, de petita. "Tu ja no hi ets i floriran les roses": quina manera més lírica de dir que la vida continuarà sense ella. Pensa en ella "mentre la tarda suaument declina": la seva vida també decreix. Però ella perdura en la seva poesia de tal manera que no la pot considerar "absent per sempre". Un prodigi de senzillesa amb molt de sentiment.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Arquitectura subtil

Guaiteu com les mol·lècules

s'agermanen en el seu nou destí:

refem teranyines invisibles als ulls,

sacrifiquem la son per donar

sentit al cos i a la vida,

sabem que Penèlope treballa

sense sexe, sense color, sense religió...

Refà la casa sencera, cellers, terrat.

ALOY i ROCA, Montserrat dins el bloc de la cantireta

Guaiteu com avança la ciència, fent agermanar mol·lècules, refent els teixits ("teranyines") que no són a la vista. Ens desvivim per aconseguir que no acabem com uns vegetals. Penèlope, símbol de la prosa, de la constància, que no treballa per a un sexe, un color o una religió, és com els que investiguen els teixits humans per a la humanitat. També la Penèlope d'Homer treballava amb un teixit. Vol refer la casa sencera, no només el cos, sinó els "cellers, terrat", o sigui el més important, l'ànima, en una "arquitectura subtil", metafòrica.

divendres, 14 d’octubre del 2011

12

Ara mateix voldria saber a qui
m'he de dirigir per publicar
aquests versos de tots els dies.
Que em diguen dia, hora i lloc
on es durà a terme la transacció.
Amb els punts del part del poema
faré el que calga per a la difusió
amplia i eficient d'aquest llibre.
Només parlar amb el benefactor
que m'assegure la distribució
d'una obra que ningú no llegirà.
Així, agrair als potencials lectors
de bestreta la seua col·laboració
en el recolzament de la cultura.
Gràcies per llegir les paraules
de qui no el llig ni la seua família.
A tots vostès, senyores i senyors
jutges de la qualitat del producte,
els encomane aquesta nova lectura.
Adéu, adéu siau per sempre.

NÀCHER, Vicent, Un entre tants

Kundera diu que escrivim per dir en algun lloc el que la nostra parella no vol sentir. El que ve a dir la veu poètica en aquest poema, el que passa a qui escriu això amb els seus blocs: que "no el llig ni la seua família". Però el poeta no defalleix, "amb els punts del part del poema", amb el sofriment de la creació, tindrà l'embranzida suficient per fer-ne difusió. Al final diu "adéu siau per sempre", convençut, en una cognició negativa, que aquest poema no serà rellegit. Jo l'he rellegit i comentat, perquè val la pena.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

"Clandestine"

El vent moria contra els vidres
i la cambra era nua.
No teníem teulades ni portes
però la pluja no et mullava.
Ni vànoves de seda, ni cortines:
mai no vas tenir fred.
Tu, com el vori, eres tan bella
que una ombra qualsevol,
una ploma de cigne, la flor de la mimosa,
fins i tot un sol vers, una paraula,
no havia de tocar-te. Sobre teu
sols la mirada d'un poeta.

XIRINACS, Olga "Rive Gauche" dins Óssa Major. Poesia Completa (1977-2009)

Quan l'acció ja ha passat és quan se'n sol fer poesia generalment. Per això, encara que no tingués la veu poètica ni teulades ni portes ni protecció, "mai no vas tenir fred": es tractaria d'una intempèrie virtual. Com el vori de la torre de vori de l'artista: les coses belles, també "un sol vers, una paraula", no arriben a tocar la Bellesa, a retenir-la. Només la mirada d'un poeta pot veure-les i transmetre-les, només aquesta mirada arriba a llocs "clandestins" i en fa Poesia.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Els records em veuen

Un matí de juny massa aviat per despertar-me
però massa tard per tornar-se a dormir.

He de sortir a la verdor atapeïda
de records, i em segueixen amb la mirada.

No es veuen, es fonen per complet
amb el rerefons, camaleons perfectes.

Són tan a prop que els sento respirar
malgrat que el cant dels ocells és eixordador.

TRANSTÖMER, Tomas. Premi Nobel de Literatura 2011. Dins el bloc de Mercè Climent Els primers gestos del verd

"El passat no és mort. Ni tan sols és passat", deia William Faulkner. El mes de juny és el nexe d'unió entre el final de la primavera i el principi de l'estiu, com un matí "massa aviat per despertar-se/ però massa aviat per tornar-se a dormir". Els records personificats segueixen la veu poètica amb la mirada, que s'acostuma a considerar que connecta amb el cor. Els records no l'abandonen, en la verdor de la vida hi són ben presents, frescos tot i pertànyer al passat. Se'ls sent respirar: són vius. Els records en el fons són vius en la seva poesia més que no pas enlloc més.

dissabte, 8 d’octubre del 2011

El poeta

Que ell veu coses? Jo escric.
Que jo escric? Ell veu coses.

GRIFOLL, dins Poètica Crapulística

El contemplador i el que fa. El primer, aquell que no pot suplantar la glòria de l'artista, però que pot veure'l, que deia Forster. O, per altra banda, l'artista que crea encara que sigui en la seva torre de vori, encara que ningú no arribi a veure o a entendre el que ha fet. S'allibera, com deia un poema que he llegit alguna vegada. Tot això que jo escric, apart de ser farcit de referències, no pot substituir la força d'aquest poema.

divendres, 7 d’octubre del 2011

A l'estany de foc

Heus,
una
paraula
tan
sols
a
l'estany
de
foc.
Inspiració.


A L'ESTANY DE FOC

Heus, una paraula
tan sols a l'estany de foc.
Inspiració.

Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

LAGO DE FUEGO

Una
palabra
en
el
lago
de
fuego.
Inspiración.


LAGO DE FUEGO

Una palabra
en el lago de fuego.
Inspiración.

MUELA SOPEÑA, Ana

Com en la "teoria de la paraula viva" de Maragall: heus aquí una sola paraula que indica on es troba la inspiració dins "l'estany de foc" de la passió creadora aïllada, única, singular. Una paraula que arrossega la resta de paraules del poema, una paraula com un llamp.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

CCXXI

L'as de cors viu en febrer. I ja arriben els primers sanglots.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

L'as de cors, l'enamorament, es dóna al febrer, mes en el que "ja ve la primavera", que canta Ma del Mar Bonet. Amb l'amor "arriben els primers sanglots", el dolor d'estimar ja es manifesta. De fet es produeix alhora. L'as de cors, sense el qual no hi valdran la resta de cartes en el joc.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

juguem a capes invisibles? te'n recordes? aquest cop jo me la faré de paraules, les que he aprés a força de repetir-les, les que tenen la veu de mon pare, les dels amics estimats. em viuran al cos, i poc importarà aquest sopar i aquest ball al voltant de l'esquelet del no res. cada colp del meu cor serà una síl·laba, una de cadascuna de les paraules que em salvaren i que salve per a altres nits com estes, per no sobreviure'm, per viure'm.

Coralet dins el bloc La poesia és una cosa seriosa

Un joc d'infants que desconec, però m'imagino, el de "les capes invisibles". Una capa feta de paraules protectores, les de les persones que signifiquen alguna cosa per a la veu poètica. "aquest sopar i aquest ball al voltant de l'esquelet del no res": com ho és el llenguatge, allò tan immaterial que tenim les persones. Un llenguatge, dins el poema en prosa, que surt del cor, no pas per a la posteritat, sinó per l'ara: "cada colp del meu cor serà una síl·laba". Però que de rebot ho fa, de sobreviure-la.