UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 5 de novembre del 2018

Miratges


S’esmuny el teu trepig entre les fulles
dels faigs, amuntegades sobre el terra
daurat de sol, aquest matí d’hivern
que esquitxa claror entre les brancades
desertes. Només una simfonia
de fullaraca trenca la quietud
del bosc enterbolit i enyorat.
Camino enllà de l’ombra esquinçada
amb el bagatge ple de pensaments
modulats mentre es barreja el paisatge.   

SALVANS, Gabriel dins Eros

"S’esmuny el teu trepig entre les fulles/ dels faigs", la poca vida que et resta en l'hivern de la vida, que "esquitxa claror entre les brancades/ desertes": és una buidor, la de l'hivern, que permet al sol d'arribar-nos més, el sol de la infantesa. "Només una simfonia/ de fullaraca", només l'art "trenca la quietud/del bosc enterbolit i enyorat", del poeta que recorda amb el poema. "Camino enllà de l’ombra esquinçada", per la llum del sol que fereix fins i tot. Continua: "amb el bagatge ple de pensaments",  amb la poesia plena de vida interior, "modulats mentre es barreja el paisatge", entremesclant art i vida com el paisatge es barreja de llum i ombra. 

El "miratges" del títol parlaria de com el retorn del passat en el poema es redueix a un miratge, al capdavall, la realitat va per un altre cantó.

dilluns, 24 de setembre del 2018

Poeta i mussol, piulades al vol (XXIII)

Don’t look for meaning in the words. Listen to the silences.
SAMUEL BECKETT

Per dir-les, algunes coses necessiten ser traduïdes al silenci.



A vegades es diu "t'estimo" optant per no dir-ho. La contenció té sentit.
~.~

De l’esperança ens cal
solament l’engruna:
petxines vora mar
i aquesta nit feta a mà
amb les més brunes
trenes de la lluna.




L'esperit apassionat es nondreix d'engrunes, deia Thomas Hardy. La nit és feta a mà perquè el sublim és sempre manufacturat, en art.

~.~

Gairebé dos mil anys i fer olives.
No sé si dir-ne amor o poema.



Amor o poema, és el mateix, allò que dóna fruits molt més tard en el temps del moment en què es produeix.

~.~

Qui escolta ocells
aixeca el cap, enlaira
ulls i mirada.



Els ocells volen, i nosaltres mirant-nos-els també ens elevem i gairebé volem.
~.~

Mentre jo bevia la sang
del crepuscle, els mosquits,
xuclaven la meua.
La justícia poètica pica.



Una cosa molt gran, el crepuscle, relacionada amb una de molt petita, la picada d'un mosquit. La justícia poètica sempre es fa notar, perquè l'art mossega.
~.~

Flaires, memòria,
com l’eco de la llum
d’unes campanes.

Les flaires, com la magdalena de Proust, es relacionen directament amb la memòria, amb l'eco, en una sinestèsia, de la realitat en l'art, la llum de les campanes d'aquesta foto.
~.~


Si sospeses l’immòbil,
trampolí la balança
que es desbressola sola
i en l’onada et desperta.



Aquest quadre immòbil és carregat de moviment suggerit, en una onada que et desperta perquè et fa vibrar.
~.~

També en la mudança
la llum dibuixa versos.




En la mudança, la posta de la llum del sol, aquesta dibuixa poesia en les parets on es reflecteix.
~.~

Cal desfer-se de tot
el que caldrà demà
i, en canvi, recordar
tot el que, en anhel
pur, volíem. Somiar
sempre ve de més
enrere que més enllà,
com l’àngel secret
d’una fulla que mai
no aprèn a caure.

Els somnis són directament relacionats amb el paradís del passat. Som una fulla que "mai/ no aprèn a caure", no perd mai l'esperança.
~.~

Ai la poesia, eixa nit
estesa a contrallum
com una radiografia
a la qual clous els ulls,
com si somiares,
per no veure-hi
els ossos trencats
ni el cor a la mà.

La poesia conté els ossos trencats de tota l'experiència al llarg de la vida, en el seu interior. També el "cor a la mà", el sentiment que mai vol abandonar.
~.~

Pujaré al terrat, aixecaré la crossa,
brandaré un llampec i deixaré escrita,
entre la pluja i l’aire, una sola i última paraula.
I, quan tornes, ja sense pressa, del teu vell futur, 
continuaràs sense entendre res.
La poesia no consola. Allibera.

Tot i no entendre-hi res, d'aquest "vell futur" que trobem en el poema, ja ens allibera, i no pas "consola", com algú podria pensar. És una diferència de matís. Escribim per alliberar-nos, encara que no sortim de la nostra torre de vori, encara que ningú ens llegeixi, encara que continuem patint.
~.~
Tota la nit
la música de la gota
al fil d’estendre.
~.~
La música de la gota
al fil d’estendre
tota la nit.
~.~
La gota al fil
d’estendre tota la nit
la música.

La gota, per connotació, la poesia. El fil d'estendre, el poema on habita. La música, pel lirisme inherent. En l'ordre que sigui.


PORCAR, Josep dins Salms

diumenge, 22 de juliol del 2018

Semblava la mort

Gandia 2010

Semblava un ocell mort i era una fulla seca.
Semblava un lladre i era l'ombra d'un arbre.
Semblava un atac de cor i era una rampa.
Semblava un tumor maligne i era una piga.
Semblava la mort i era la mort.

PONS, Joan dins L'illa dels arbres vençuts
AdiA Edicions, 2016
Dins Enfilant finestres

Una sèrie de paral·lelismes que sembla que parlin de com funcionen les metàfores en un poema. Sembla, i no és, tan sols és forma. Però al final la forma i el fons coincideixen. A vegades un poeta parla de la mort i és la mort, acaba despullant-se, i no per això és menys poesia. 

També és veritat que fins que no morim ens anem salvant, però al final morirem igual. Un poema dur en aquest sentit.

diumenge, 17 de juny del 2018

Nascemos para o sono

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
dins el blog El cau de Calpurni



NASCEMOS PARA O SONO

Nascemos  para o sono,
Nascemos para o sonho.
Não foi para viver que viemos sobre la terra.
Breve a penas seremos erva que reverdece:
Verdes os corações e as pétalas estendidas.
Perque o corpo é uma flor muito fresca e mortal.

---

NAIXEM PER A DORMIR

Naixem per a dormir,
Naixem per al somni.
No hem vingut a la terra per a viure.
Aviat serem herba que reverdeix:
Verds els cors i els pètals desclosos.
Perquè el cos és una flor molt fresca i mortal.

[Traducció del portugués feta per Jesús Girón Araque]

---

Nacemos para el sueño, nacemos para el sueño.

No hemos venido a la tierra para vivir. Pronto seremos yerba que apenas reverdece;
verdes serán los corazones y los pétalos abiertos.
Nuestro cuerpo es una flor fresca y mortal.

[Traducció al castellà feta per Antonio Gamoneda: “Mudanza”, diu ell]



Herberto Helder
De Cicle náhuatl en Bebedor nocturn

Un poema que allibera moltíssim. Que "la vida no té importància, que l'important és la rosa" són dos versos d'una cançó de Gilbert Becaud, una afirmació que poca gent subscriu. "Naixem per a dormir,/ Naixem per al somni./ No hem vingut a la terra per a viure". Tres versos que ho diuen tot. L'important, la poesia, fins i tot per als que no ho saben. 

La vida és com els camps a l'agost, completament rossos, secs. El somni, el dormir -que tant en castellà com en portuguès són sinònims, perquè metafòricament són el mateix-, s'escauen a la verdor de primavera que dura tan poc. S'escauen al fet de crear o d'interpretar.

El darrer vers d'aquest poema, "Perquè el cos és una flor molt fresca i mortal": poques vegades s'estima de debò en fer l'acte físic. Però sempre s'estima amb la poesia. L'instant de felicitat, en tot cas, és superior a tota una vida.

dimarts, 1 de maig del 2018

Recapte

 Edvard Munch «The Serpent Being Killed»
(
Alpha and Omega, 1908, litografia 21.5 x 32.5 cm)

Records a contrallum, pàl·lids,
freds i bells com cadàvers.
Cada vers serp que mossega.
Cada vers creu a un vampir.
Cada vers ullal i esquerda.
Records a contrallum, crits.
Només l’ombra blanca encega,
llum a glops devorant, de pura,

l’alfabet silent de penombres.
Recapte de la sang, l’oblit.


PORCAR, Josep dins Salms


Un poema d'aquells que parlen de la mateixa poesia, motiu clàssic en aquest gènere. 


Els "records a contrallum", ho serien els que es troben dins la poesia, que tant mostra com amaga. "freds i bells com cadàvers" perquè són això, records, realitat morta, però que s'idealitza, es fa bella. "Cada vers serp que mossega", perquè, com deia Benedetti, "la poesia mossega perquè és lliure i transgressora", la poesia "sorprèn i pertorba", que deia Oscar Wilde. "Cada vers creu a un vampir", la poesia ens redimeix; "Cada vers ullal i esquerda", perquè obre finestres on només hi havia paret.


"Records a contrallum, crits": fa pensar en El crit, l'obra d'Edvard Munch, autor del dibuix que il·lustra aquest poema, per la qual cosa seria una segona referència a aquest pintor. La poesia crida enmig del silenci de la pàgina en blanc. "Només l’ombra blanca encega", l'ombra paradoxal d'aquest espai en blanc, que acompanya sempre el poema. 


El que el poema diu devora la llum, perquè és lucidesa, quan acabes de llegir un poema hauries de ser més savi. "l'alfabet silent de penombres": l'alfabet seria una metonímia per parlar del text escrit, que parla en silenci aparent. Per últim, "Recapte de la sang, l’oblit", seria de nou parlar de com el poema recull la sang, la vida oblidada, en l'inconscient. 



Com es pot veure, aquest poema no té pèrdua en cap dels seus versos. M'agradaria de saber escriure així, mentrestant en tinc prou amb poder interpretar aquesta joia.

divendres, 12 de gener del 2018

Hegel, Aiguaviva, 1 d'octubre

Sobre la noble taula de fusta les piles
de papers i els llibres rebregats, l'ordinador
en repòs i ell, que ha conegut el primer
la llarga àrdua travessia de l'esperit,
observa de la finestra estant, mans a l'esquena,
com broca proporcional i temperat sobre els cossos
l'estat. El mòbil no deixa de dringar amb els crits
de les formigues sota les ferradures. Baixen
els vídeos: l'udol dels cors, el crac dels cranis
que forçosos entren en raó. La tesi atropella l'antítesi.
Espanya! No és perfecte, però perfecció
és el que cerca i perfecció veu
en el mirall. Rere el vidre, guaita l'estat
espolsar-se com un gos sota el cel deslluït.
Espanya -aquesta ànima del món- ha vingut
a mesurar i dominar. Quin prodigi
l'espectacle del poder en acció. La llibertat
és en ella i s'ha acabat la història.
Fa anys que va acabar. L'any 1978.

calordeforn dins calordeforn. blog de poesia

Per començar, aquest poema sembla que parli del nostre president, "que ha conegut el primer/ la llarga àrdua travessia de l'esperit", que és aquell que ha fet possible l'1 d'octubre. "Rere el vidre, guaita l'estat/ espolsar-se com un gos sota el cel deslluït". Tenint en compte que aquell dia plovia la imatge del gos traient-se l'aigua de damunt no pot ser més escaient. 

"La tesi atropella l'antítesi". No hi ha terme mig, o ets unionista o ets independentista. Però qui escriu això ha observat com alguns unionistes més catalans s'avergonyeixen del tracte que ens fan. "les formigues sota les ferradures" no pot ser més exacte. De fet, ens tracten com a uns escarabats destinats a ser trepitjats per després encara maleir la brutícia sota la sabata. 

"Espanya -aquesta ànima del món- ha vingut/ a mesurar i dominar": és una ànima imperialista. "La llibertat és en ella i s'ha acabat la història./ Fa anys que va acabar. L'any 1978". Això parlaria de l'immobilisme de l'Estat Espanyol, de la falsa llibertat dels que l'interpreten només d'una manera, la pitjor possible.

El títol del poema és molt indicatiu. Hegel, aquest filòsof, crec que també parlava del final de la història a través de la lluita entre tesi i antítesi. Però costa de veure la síntesi ara per ara.