UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 8 d’octubre de 2009

Plotí va dir

Plotí va dir que la natura calla,
i el vell roure em somriu,
tot ell mots i murmuris. La rialla
del pigot sento, clara, vora el riu.

Lliscant dels arbres, parla la neu pura,
paraules blaves diu l’estany, quiet.
La natura ens murmura,
però només a mitges, el secret.

MANENT, Marià El cant amagadís, 1986

La Natura (en majúscula) podria en el fons no ser res més que una metàfora de la Poesia, que segons Plotí, calla. Però la veu poètica ha detectat mots i murmuris en ella. “La Natura” ens murmura/ però només a mitges, el secret”. Una poesia és bona tant pel que mostra com pel que amaga, tant pel que s’hi posa com pel que s’hi treu. L’important és que hi hagi un cert misteri, que no es doni tot mastegat. Cal no rendir-se a la primera lectura (a vegades n’hi ha prou, però). Després, si es mostra gaire difícil d’entendre, el lector ja passarà a una altra pàgina, perquè potser aquest poema no va dirigit a ell.

2 comentaris:

Joana ha dit...

Helena estic totalment d'acord amb tu.
Crec que "el vell roure" fa referènncia a un elemnt que juga un paper de complicitat dintre del poema, potser és una personificació d'un receptor real del poema, aquell a qui va dirigit de forma intrínseca, el qui ho sap tot i a més parla.
No ho sé, és sols una idea.

Helena Bonals ha dit...

Hi ha una personificació, no sé si del poema o del lector, o de les dues coses alhora. Bona observació.