Aquest poemari sembla haver estat escrit la primavera del
2022, poc després de començar la guerra d’Ucraïna, que surt de manera molt crua
en algun dels poemes, tot i que la majoria farien referència a l’esclat d’aquesta
primavera, a la natura (la “natura morta” quan fa referència a la guerra), i a
totes les plantes i animals que l’omplen. Per exemple en aquests versos de la
pàgina 19:
Sentim, de cop, l’esclat del temps (si Proust
alcés el cap!)
Allò que crèiem mort i ara és ben
viu!
Els quals parlarien de la recerca del temps perdut que sol ser
la poesia. El que és viu, només ho seria en els versos.
Sobre la guerra, a la pàgina 21:
Cada un
dels morts té un nom i un patronímic.
Cadascun dels morts té una ànima de la qual el nom és senyal,
segons Kundera, i també té una família, en la metonímia que seria la paraula “patronímic”.
Això fa pensar molt.
Continuant amb les referències a la natura, hi ha aquest fragment
a la pàgina 28:
Sento la vida, igual que una muntanya,
feta de dos vessants: el que abandono
i aquest que, com la pluja a l’aiguavés,
abraço ara mateix i al qual em
dono
amb desig de restar-hi sempre
més.
La carena d’una muntanya seria el símbol de la plenitud, tot i
que a partir d’aleshores tot fa baixada. De nou, la poesia faria perllongar tot
el que s’ha aconseguit en la pujada.
Sobre aquest oxímoron de la pàgina 48:
Amb un
esclat -perfet impuls- de contingència!
el qual és “perfet”, compost com ho és una paradoxa, i crec
que parlaria de la rauxa i la contenció necessàries per escriure, igual que la vanitat i la humilitat.
La metapoesia continua a la pàgina 51:
un lligam
íntim entre fets estranys,
i allò que
era tan lluny, de cop, s’acosta?
És allò que semblava inefable, que deia Margarit, el que s’acostaria
amb la metàfora, que ens porta “a través” de la forma, per etimologia. En
relació a Margarit, he trobat això a la pàgina 93: “Protagonistes del poema”,
que em recorda el tan deliciós Entorn de la protagonista d’un poema dins
Edat roja.
La part dels poemes dedicats al paper, “Secció de papereria”,
és molt ben trobada (tot el poemari és fet de diversos tipus de poemes, com per
exemple algunes tankas). En destaco aquest fragment de la pàgina 57:
Quina
promesa, la del blanc tan pulcre
que ha de servir algun dia de sepulcre
a allò que, en tinta de vers pres, no mor!
aquest poema crec que enllaçaria amb el poemari Matí de la
mort del mateix autor, i el poema que acaba dient:
La mort,
però, no que no pot escriure.
un dels poemes més brillants que li he llegit a Jordi Llavina.
I, per acabar, el poema que dona títol al poemari, que n’és el
més genial, no té pèrdua, a la pàgina 84, El llum que crema. El títol no
faria referència a res més que, en primer lloc, la possible edat d’or del
passat, “la claror d’or”, que “crema, amb sort,/ alguns cops a la vida”, sempre
que ens enamorem. I, en segon lloc, a la creativitat de quan es fa poesia, que “només
es mostra quan no hi penses”, que si la busques no la trobes, només “Quan n’ets
més lluny, t’abraça”, amb el record de l’amor en el passat, “és ell, no tu, el
qui caça”: amb la memòria involuntària, amb el que funciona de manera
indirecta, intuïtiva.
Aquest darrer poema enllaçaria amb la dedicatòria de les
primeres pàgines, “L’ull demana claror./ El cor i el pensament, llum”: no podem
renunciar al visible, sense perdre de vista el que hi ha més enllà, com un llum
que crema en comparació a la llum inabastable del sol.
LLAVINA MURGADAS, Jordi Un llum que crema. Barcelona: Proa, 2023
Entrades
