UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimarts, 3 de novembre de 2009

22.

Els vells dilemes.
Dialèctica viva
d’ocells i arbres.

FORMOSA, Feliu

Dialèctica vella, però viva, entre dos elements: els ocells, el poder volar, la poesia, per un cantó. Els arbres, l’arrelar-se a un lloc, el tocar de peus a terra, la prosa, per l’altre. Dilemes de la humanitat, sembla, que s’han de resoldre alhora, si es vol ser mínimament feliç. La sintaxi, la fonologia per un cantó, i la literatura més elevada, alhora, per exemple, per a un filòleg. Idea que extrec del llibre Camí d’amor de Francesc Mompó.

3 comentaris:

Joana ha dit...

El teu comentari m'ha recordat un post que vaig fer al voltant d'una reflexió semblant a la que fas. Com supose que no l'hauràs llegit perquè era dels primers que vaig fer i és molt antic et deixe ací la còpia:
Em resulta molt difícil d'acceptar que la poesia i per extensió la literatura siga un tipus de construcció lingüística i res més que això com sovint apareix definida en els manuals de lingüística. Hi ha qui pensa que cal derrumbar l'implacable mur que tradicionalment separa la llengua de la literatura i entendre que es tracta d'un tot conjunt. La poesia no és més que un llenguatge dins del propi llenguatge. Cal tenir present que es tracta d'un llenguatge amb unes característiques específiques que el diferèncien del llenguatge ordinari.
El tret fonamental cal entendre-lo dintre del marc de la creativitat, però aquesta creativitat es pròpia del poeta com a parlant i no com a poeta, així que ens trobem en un punt sense sortida.Sembla clar que el poeta ha de tenir un gran coneixement lingüístic d'on anirà abastint la seua producció literaria, ara bé, qué és el que fa que un determinat text es considere poètic? El tema? Hi ha temes més poétics que altres? La forma? L' originalitat? La bellesa? O la mímesi si ens remontem a la Poètica d'Aristòtil?

Marta ha dit...

La poesia sou vosaltres, les dues.
Passar pel bosc i per la cosa gran és sentir els poemes amb força.

Helena Bonals ha dit...

Diuen que els poetes tenen tres temes bàsics: l'amor, la poesia mateixa, i la vida i la mort que venen a ser el mateix.

Jo crec que la forma és el més important en poesia, no el que dius, sinó com ho dius. Sobretot totes les imatges o recursos literaris.

El que jo no domino és el lirisme, però hi pot haver un poema no líric, com hi ha prosa poètica, crec.

Arribar a fer una lectura general d'un poema és força difícil. El títol és important, però s'ha de destriar el gra de la palla: hi ha parts d'un poema que podrien ser un sermó del teu pare i prou.