UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 26 de setembre de 2011

El meu cos és un pou
de paraules
que malden per eixir-ne.

ABELLÓ, Montserrat, dins «Cada dia escolto neguits...» (El blat del temps, 1986).
Minimàlia

Es compara sovint la creació poètica, artística, amb un part. Un poeta o una poetessa també es poden comparar amb el mateix poema, que, com el seu cos, empresona les paraules esperant que algú les ajudi a sortir a la superfície, les entengui. També es podria relacionar amb el mar, aquest pou. La veritat és que són uns versos, aquests, que parlen sols, sense la meva intervenció.

3 comentaris:

Barcelona m'enamora ha dit...

Una comparació que no podria ser més encertada. Les paraules creixen i maduren dins nostre i quan és el moment veuen la llum.

Joan ha dit...

No se m'hauria acudit la relació amb el part, coses del gènere. Però és evident que s'hi escau.

Helena Bonals ha dit...

Barcelona i Joan: jo mai he parit, no sé si es pot comparar, però m'ho imagino. Són coses doloroses i gratificants alhora.