El meu cos és un pou
de paraules
que malden per eixir-ne.
ABELLÓ, Montserrat, dins «Cada dia escolto neguits...» (El blat del temps, 1986).
Minimàlia
Es compara sovint la creació poètica, artística, amb un part. Un poeta o una poetessa també es poden comparar amb el mateix poema, que, com el seu cos, empresona les paraules esperant que algú les ajudi a sortir a la superfície, les entengui. També es podria relacionar amb el mar, aquest pou. La veritat és que són uns versos, aquests, que parlen sols, sense la meva intervenció.
Jo, que no he conegut els homes
-
La història d'aquest llibre es pateix com qualsevol de les al·legories de
Kafka, però com passa amb aquest escriptor, l'important és el que en
retens, ...
Fa 4 dies
3 comentaris:
Una comparació que no podria ser més encertada. Les paraules creixen i maduren dins nostre i quan és el moment veuen la llum.
No se m'hauria acudit la relació amb el part, coses del gènere. Però és evident que s'hi escau.
Barcelona i Joan: jo mai he parit, no sé si es pot comparar, però m'ho imagino. Són coses doloroses i gratificants alhora.
Publica un comentari a l'entrada