Pluja de nit

Et sé com un estiu constant que arriba
i porta el seu reialme de la llum.
La Rambla s’omple de turistes, bull
el cel amb un vapor suau d’onades
i les aus custodien tots els ports.
Passa un cotxe i el sol, vessat als vidres,
deixa un rastre de taques a l’asfalt.
No sembla que siguem en ple desembre,
que arrecerin les fulles els parterres
i cobreixin de nou els antics passos.
Però et sé el meu estiu constant que arriba
i és bell de nou el cant de l’aigua tendra
desglaçada al teu bes quan tu m’abraces.
Tornes i ho fas amb una boira fina,
amb el vol d’un ocell que ve del fred
per oferir un regal d’estius perennes.
S’escolta la cançó d’un mar que és lluny
i un degoteig que mulla els nostres llavis.
Pluja de nit quan tornes i remuntes
tots els camins que van al meu hivern.

CLARÀ, Israel, Pluja de nit, 1910

"Pluja de nit" seria una redundància: la pluja, per ser ocasional i composta de petites gotes, és com la poesia, els versos. La nit també sol ser el territori de la poesia, més que el dia, el sol, la prosa. Però l'altra persona, alhora, és com l'estiu per a ell que es considera en l'hivern. Ella és sempre estiu, de manera constant (l'estiu en ell mateix ho és molt, de constant), i desglaça l'aigua metafòrica de la veu poètica amb el seu bes. No és un poema que costi d'entendre, però és molt líric, i té el títol de tot el poemari. La pluja d'aquest títol em recorda el bloc d'Ana Muela Sopeña, "Laberint de pluja". Hi ha motius en poesia que són universals.