UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 19 de novembre de 2011

Et diré que la primavera s'acosta a tu com l'aire a les primeres violetes
i que els corbs tracen signes amb ploma negra i tinta japonesa.
Reverdeixen els arbres i esclaten els iris entre l'herba dels marges.
El cirerer ha florit, granat i rosa, amb densa olor de mel silvestre.
A poc a poc, en el silenci relatiu, tornen la vida i el somriure,
a poc a poc, en el repòs interior, prenen forma els sentits,
hi ha un corrent subterrani, una volta infinita de l'aire i de la terra.
Tot ho porto a les mans i a flor de pell. T'ho porto, ara de nou,
i és una ofrena sense nom, un càntic sense veu i un palau sense regne.

XIRINACS, Olga La pluja sobre els palaus, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)

La primavera, la poesia, s'acosta a una persona estimada per la veu poètica, la qual és com violetes a les quals s'acosta l'aire, aquesta poesia. Alhora, els corbs, símbol de la mort, "tracen signes amorosos" amb la cal·ligrafia japonesa, hi són presents (amor i mort). Amb tanta bellesa "esclaten els iris", els ulls brillen. Tot reviu amb aquesta estació, en el poema que la veu poètica ofereix a l'altra persona. No en dirà el nom (com fan els poetes generalment), en farà "un càntic sense veu", el d'aquest poema, i serà un palau sense regne, perquè l'altra persona no hi és i es tracta d'una primavera espiritual, del retorn del passat en abstracte. Però que sol ser molt sentit.

5 comentaris:

GEMMA ha dit...

Que maco, tendre, dolç...

Un regal més que rebo de tu, gràcies.

Que tinguis un bon dia, jo l'estic veient despertar.

Helena Bonals ha dit...

Gemma: em sembla que entres al bloc D'allò bell... més que en aquest, t'agraeixo molt el comentari.

Olga Xirinacs ha dit...

Ai, Helena, a vegades resulta tan abstracte perquè hi ha la pròpia censura que impedeix dir els noms i els moments viscuts. Creu-me que tinc gane d'escriure'ls, però...

Barcelona m'enamora ha dit...

La primavera és el renaixement i la mort a la vegada, és el néixer de l'amor i el morir d'aquells qui érem abans que ella arribés, després passem a ser uns altres, nous.

Helena Bonals ha dit...

Barcelona: tornem a allò que per cada naixement hi ha alguna cosa que mor, d'un altre poema de l'Olga que tu em vas comentar.