De nit escolto
vora les altes
torres de pedra
com salta l'aigua,
com creix la lluna,
com surt la branca.
Borden els gossos
darrera preses
imaginades.
Un aire pàl·lid
escampa els núvols
sobre les palmes.
A l'horitzó
les llums són altes,
neixen les hores
entorn de l'alba.
L'escuma deixa
petxines mortes
sobre la platja.
XIRINACS, Olga, Suite marítima, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)
Per arribar a l'alba s'ha de passar per la nit, la dels gossos que borden "darrere preses/ imaginades", el ser cec, tot cercant un indici de llum, que em sembla que deia Margarit. L'"aire pàl·lid" seria una metonímia, l'aire no té color però agafaria el del cel per ser-hi relacionat; així com també és una sinestèsia i una personificació la d'aquest aire: tot sembla indicar que l'ambient és apagat abans de l'alba.
Al capdavall, amb el nou dia, "l'escuma deixa/ petxines mortes/ sobre la platja": allò que neix sempre va acompanyat d'allò que mor. No és pas gratuït de reeixir.
Fa 1 setmana
Entrades
7 comentaris:
És un poema trist i bonic alhora, com la vida. He trobat tota un lliçó de vida la teva frase ""allò que neix sempre va acompanyat d'allò que mor".
Barcelona: els teus comentaris m'afalaguen molt. No són mai superflus.
M´agraden els poemes que creen un ambient, com este.
Estonetes: un ambient, i un bon final, que diu alguna cosa.
Un poema preciós, no coneixia aquest de l'0lga.
Si furguem una mica en la sorra, malgrat l'esclat de colors que ens du un nou dia, sempre trobarem les deixalles que la pròpia vida ens porta, petxines mortes.
És trist. És bonic.
Porquet: coincideixo amb les vostres opinions sobre aquest poema, i estic contenta que les expresseu.
Preciós poema per la seva musicalitat i delicadesa.
Publica un comentari a l'entrada