UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 18 d’agost de 2011

Només al poema

.....Només al poema la meua identitat és pura i primigènia, com el
foc del món. En els altres espais navegue fragmentada en la
penombra.

MUELA SOPEÑA, Ana, poema traduït per Pere Bessó, dins el bloc Laberint de pluja

Sólo en el poema

.....Sólo en el poema mi identidad es pura y primigenia, como el fuego del mundo. En los otros espacios navego fragmentada en la penumbra.

MUELA SOPEÑA, Ana

No és per què sí que mirar el foc és fascinant, que fer carn a la brasa ens agrada tant, ja que el foc és pur i primigeni, com diu aquest poema, atàvic fins i tot. Només en el poema la veu poètica pot expressar-se amb la claredat del foc, alhora que misteriosament. En la resta de coses prosaiques només es troba "fragmentada en la penombra", com un trencaclosques de difícil solució. Margarit diu que només en el poema diem el que volem dir i no diem mai, així com el que volem sentir i no sentim mai.

7 comentaris:

zel ha dit...

Hi estic plenament d'acord, és molt bonic!

Barcelona m'enamora ha dit...

Amb el foc s'ha d'anar amb molt de compte perquè si bé a una distància adequada escalfa si ens hi apropem massa crema, destrueix i arrassa amb tot el que troba. Com l'amor esvalotat.

El foc del món no és l'estimació? Que és qui ens guia i ens marca el camí? Als ulls de l'amor tot és pur, perfecte, en canvi el món terrenal és el que és fragmentari i limitat.

Joan ha dit...

Per les lletres ens coneixereu, podrien dir els poetes. I és ben cert. Només al text sincer dels versos hom és qui vol ser.

Helena Bonals ha dit...

zel: i és bonic en castellà i en català. A veure si l'autora comenta alguna cosa.

Barcelona: que profunda! Sí que és veritat que el foc s'identifica normalment amb l'amor. Però també amb la passió creadora.

Joan: la sinceritat del poema, encara que pugui estar amagada, és bàsica.

Ana Muela Sopeña ha dit...

Moltes gràcies, Helena, per aquesta anàlisi tan encertada que feixos del meu poema. Sí, realment, en la vida quotidiana solem reduir el llenguatge al màxim. L'eficàcia i la productivitat ho demanen així. El llenguatge de l'ànima i dels sentiments moltes vegades queda relegat a l'oblit. M'ha agradat molt la teva apreciació del meu poema, Helena.

Una salutació agraïda
Ana

Joana ha dit...

Al poema vessem tota la nostra essència els sentiments més purs i autèntics, tot allò que mai podem aconseguir en altres dimensions, ens resulta molt reconfortant a la posia.

Un plaer llegir aquest post. Gràacies, Helena

Helena Bonals ha dit...

Ana: és un plaer de comentar-te.

Joana: la llibertat del poema no la trobem enlloc més.