UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 14 de setembre de 2011

Enderroc

Hem de saber viure
en el buit
i en l'emplenat,
per a sostindre l'instant
d'enderroc.

Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

Derrumbe

Hay que saber vivir
en lo vacío
y en lo lleno,
para sostener el instante
del derrumbe.

MUELA SOPEÑA, Ana

Hem de saber viure en l'abstracció i en l'empatia, en els dies de sol i els de pluja: tots són normals, venia a dir Pessoa. L'èxit a la vida se sosté en el precís moment de començar a enderrocar-se, les nostres vides són com aquest instant de glòria fugisser. "sostindre l'instant/d'enderroc" és una paradoxa, un anar pel fil del ganivet, tenir-ho tot, l'enderroc i l'edifici sencer, la nit i el dia. S'ha de saber viure-ho tot per retenir l'instant en la poesia. És un poema curt amb molta densitat, per cert.

6 comentaris:

Coralet ha dit...

m'ha agradat molt.
més en castellà, em sembla que sona millor...

ah, i bon dia, que no he dit res...

Helena Bonals ha dit...

Bon dia i gràcies, Coralet.

Barcelona m'enamora ha dit...

Avui un poema que a més ens ensenya l'art de viure. En cada enderroc de la nostra vida, podem estar agraïts, és una oportunitat de tornar-nos a construir amb l'experiència del bon arquitecte.

Ana Muela Sopeña ha dit...

M'agrada molt l'anàlisi que has fet del poema, Helena. Efectivament és una paradoxa. Però si no aprenem a viure en l'ensulsiada senzillament no podrem viure, perquè la vida té les dues cares de la moneda. La prosperitat i la ruïna. L'amor i el desamor. La companyia i la solitud. L'organització i la desorganització.

Helena Bonals ha dit...

Ana: això de saber viure en l'amor i el desamor, en la companyia i la solitud, trobo que costa molt. Per això prefereixo l'art a la vida.

Helena Bonals ha dit...

Barcelona: molt interessant el que dius. Però tot es resumeix en: eixuga't i tornem-hi.