UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 12 de setembre de 2011

Arquitectura

Pel desig de construir no és,
ni per l'afany d'eternitat,
que el desig inventa cases
i l'esperit compra els mobles.
Davant del buit tot és possible,
inclòs allò que no fou mai:
enderrocar el defecte, parlar més bonic
i llogar les golfes de la personalitat.
Imagina que ets brocanter,
vendries defectes de segona mà?

ALOY i ROCA, Montserrat, dins el bloc cantireta

Ni per les raons materials, de construir per construir, ni per les espirituals, de viure en un palau, per exemple, no és per les quals l'arquitecte omple el desig de tenir una casa, ni el bon gust acapara mobles. És pel desig de tenir una llar. "No tingueu res a casa que no sapigueu que és útil o creieu que és bell", deia William Morris. Davant el buit de la casa per fer i omplir, tot es pot projectar, aparentment sense defectes, com si fóssim d'una classe superior, i amb personalitat pròpia. Els mobles no s'accepten mai amb defectes d'entrada, encara que siguin de segona mà. L'arquitectura d'aquest poema també és impecable, per cert.

7 comentaris:

Barcelona m'enamora ha dit...

Ja vaig llegir aquest poema a ca la Cantireta i em va arribar molt. I més amb l'explicació que va fer que li va escriure al seu marit. Tal com diu, construïm cases físiques, però el que veritablement volem fer són cases d'amor, llars com dius tu. I aquest concepte m'encanta. Té una llar aquell qui té una casa d'amor, d'escalfor, de caliu. No aquell qui té moltes edificacions i encanvi són buides i fredes.

Helena Bonals ha dit...

Barcelona: a mi particularment m'agrada més allò rústic que no allò fred, sempre és més acollidor. Ja havia vist el teu comentari al bloc de la cantireta, i m'ha inspirat!

Joan ha dit...

Llar és allà on construeixes la teva vida amb els teus. I no és físic. Les parets només són un embolcall. És l'aire que es respira el que et fa sentir a casa.

cantireta ha dit...

Helena, m'has emocionat amb les teves paraules. Gràcies!

Helena Bonals ha dit...

cantireta: doncs no són res de l'altre món, les meves paraules!

cantireta ha dit...

Sí, que ho són. Jo sempre he pensat que la meva poesia era simple, sense gaire artifici ni metàfores celestials. I veig que amb l'explicació que hi fas lligues el meu món poètic amb la realitat, i m'agrada. Em fas sentir bé, com diu la cançó "I feel good, I knew that I would, I feel good...." Una abraçada i un somriure, maca!

Helena Bonals ha dit...

És un plaer de comentar-te, cantireta.