UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

divendres, 22 de juliol de 2011

Insol(v)ència

En el mar del desig, he pagat amb versos
Allò que m'oferies amb carn, amb vida,
Amb ànima i amb entranyes, insolvent
Com qui ha escurat les butxaques del tot.

I he fracassat, m'he ofegat en la buidor
Que embolcalla cada racó del meu cos,
Que ja no sap com caminar per la senda
D'una albada per als llavis famolencs.

En el mar del desig, l'embat insolent
D'un cop de vent, el llagut d'un amor flèbil
Naufraga, cau al fons on res no reviu.

I m'he adormit en el bressol d'una mare,
La mar de la solitud, en el silenci
Que m'amara i que necessito, cor meu.

DEOMISES dins Itineràncies poètiques

Bellíssim sonet: a la primera estrofa plantejaria com es pot pagar allò material amb el que és espiritual, els versos. Però el qui no pot pagar de debò és el qui representa allò físic. La buidor del seu cos, els seus "llavis famolencs", de totes maneres, es mereixerien més. "En el mar del desig", el mar que envolta tota relació, finalment el sentiment de l'altra persona, feble com és, naufraga, i hi ha la mort irreversible del que es considerava amor. De la "mar del desig", a "la mar de la solitud", paradoxalment. En el silenci reflexiu que necessita la veu poètica després de la vivència frustrada. La insolvència del poeta ha estat violentament sacsejada per "l'embat insolent" que ha acabat amb la relació.

5 comentaris:

Barcelona m'enamora ha dit...

Quin poema més trist. La poesia és molt bonica però no crec que arribi mai apagar la sed del desig ni a omplir un cos de vida.

Joana ha dit...

Un poema molt trist que respira una intensa melangia. Molt humà i ple d'enyor. m'agrada molt.
Molt suggerent el títol amb el seu joc de lletres.
Enhorabona a tod dos a l'autor i a tu per compartir-lo amb la teua lectura sempre tan profunda.
Que passes molt bon capde, jo m'agafe vacances blocaires fins a l'agost.
B7s

Helena Bonals ha dit...

Barcelona m'enamora: a mi res no m'omple ni m'omplirà mai tant com la poesia, l'art, la literatura. S'estima més en la distància que no pas enganxada a l'altre.

Joana: en un primer moment em va agradar molt aquest poema, analitzant-lo a fons no m'ha decebut.

deomises ha dit...

Ha estat una casualitat veure que has penjat un dels sonets que han sorgit de les Itineràncies i, al meu parer, dels més rodons que he escrit per a aquesta roda poètica.

Gràcies pel detall i per l'anàlisi!


d.

Helena Bonals ha dit...

Benvingudes casualitats, deomises! Aquest comentari, precisament, no és dels més reeixits que he fet, ho he de dir, tot i que el poema m'agrada molt.