El poema sent
la reïna quan trac punta
a la llapissera.
BESSÓ, Pere. De Llibre dels haikus, 2010
La resina cobreix l'escorça de l'arbre com la fusta la mina del llapis. Una cosa recorda l'altra. El poema és el que es troba després de fer molta punta al llapis amb què s'escriu, simbòlicament parlant. Pairal és la resina que es converteix en ambre, com la poesia que perdura. Un haiku brillantíssim, no penja per cap cantó, ni li trauria ni li posaria res.
dijous, 29 de desembre del 2011
El vent empeny onades de sorra
per damunt de la carretera entre les dunes.
Mentre passin els cotxes,
l'asfalt continuarà net.
Només hi quallarà la sorra
si no hi passa ningú.
Però no cal patir:
les dunes tenen més paciència
que nosaltres.
Carretera a Swakopmund
VILLATORO, Vicenç. L'espai immens. Quaderns de namíbia
Poema al·legòric, de metàfora extesa, en el que la sorra seria com l'art, que perviu per sobre de la nostra vida, per sobre del progrés i la nostra impaciència (ars longa, vita brevis). Si no hi passa ningú, per la carretera, la sorra de les dunes hi pot quallar, de la mateixa manera que la solitud després de l'experiència fa quallar l'amor i l'art en l'inconscient. Però a la llarga la sorra dels somnis predominarà.
L'amiga blanca m'ha encisat,
també la
bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.
Estimo l'una, oh
gai atzar!
Estimo l'altra, oh meravella!
Bella com l'una no
m'apar,
fora de l'altra, cap donzella.
L'amiga blanca m'ha
encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de
cadascuna.
Ho fan l'airet o la claror:
estenc els braços per ma
via;
va cadascun pel seu cantó,
du cadascun qui jo volia.
L'amiga
blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de
cadascuna.
I quan ja són a prop de mi
i ja mos dits les
agombolen,
sota les túniques de lli
hi ha dues vides que
tremolen.
L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só
una mica enamorat
de cadascuna.
CARNER, Josep
Més enllà del sentit literal d'aquest poema, la constatació d'un doble amor, hi haurien els possibles significats per connotació del que seria un poema al·legòric. L'amor per l'amiga blanca i la bruna alhora, pel seu contrast, em recorden el "M'exalta el nou i m'enamora el vell" de Foix. També podria dir: "estimo la poesia transparent tant com l'obscura", per exemple. En aquesta pluralitat de sentits resideix la riquesa de la poesia.
-Doncs, mireu, no sé si ho sabré fer d’aquesta
forma.
-Bé, el guió
només és indicatiu,
cal saber
exactament quin joc es juga
per no caure
en pedants romanticismes.
Després tots
dos, si cal, de comú acord,
podeu modificar-ne
el lloc, el tempo
i sobretot,
evidentment, les formes
sense cap
llei de por, però sabent
que feu allò
que feu, no una altra cosa;
totes les
variants són respectables.
-I l’amor?
-No entenc
pas de què em parleu.
En el que us
dic, l’amor què hi té a veure?
MARTÍ i POL, Miquel, dins Llibre de les solituds
La veritat és que el realisme pornogràfic d'aquest poema fa feredat. Deia W. H. Auden que quan diem que estem enamorats sempre volem dir que estem calents. Aquest poema separa claríssimament l'amor del sexe. El "guió" prescindeix olímpicament de qualsevol sentiment, o sigui que cal prescindir del guió, si volem trobar l'amor.
Azules y apacibles, aún cumbrean mis recuerdos leves en las estimadas vidas de Jorcas en luz.
Como en un lienzo, sueños de alborozo y de quieta tarde alumbran por retazos mis poemas de clara voz.
Y así los siento y los guardo yo. Como un arrullo, mis versos de ayer. Entre mis manos, mis pobres versos de siempre. En estas manos que sin prisa están aquí.
Manos tuyas, manos mías. Manos entre manos que tanto os quieren.
Manos de cierzo que me acunaron contra miedos y sinrazón. Y manos tiernas que como una siembra a mil lluvias sin zozobra me arrojaron.
Y así pues os quiero y os espero: tanto tanto como un fulgor de piedra antigua, tanto tanto como una noche que en desolación no fuera,
y en una tierra, os digo, que al fin ponga libertad.
Blaus i afables, encara onegen lleus records meus en les benvolgudes vides de Jorcas a viva llum.
Com en un llenç, somnis d'alegria i de plàcids vespres il·luminen a brisalls els poemes de cristal·lina veu.
I així els sent i els guarde jo. Com una moixaina, els meus versos d'ahir. Entre les meus mans, els pobres versos meus de sempre.
En aquestes mans que sense pressa ací estan.
Mans teues, mans meues. Mans entre mans que tant vos volen.
Mans de cerç que em bressolaren contra pors i destrellats. I mans tendres que com llavor a mil pluges sense desassosec em llançaren.
I així doncs vos vull i vos espere: tant com un fulgor de pedra antiga, tant com una nit que desolada no siga,
i en una terra, vos dic, que a la fi pose llibertat.
Traducció de Joana Navarro
"Blaus i afables", blaus com el mar o el cel, espirituals doncs, a més d'afables, empàtics, els seus records es projecten sobre les vides dels habitants de Jorcas, "a viva llum", en ple dia, en plena actualitat. "Com en un llenç", el de l'obra d'art que és el poema, "els somnis d'alegria" inspiren l'abstracció dels poemes, sempre de "cristal·lina veu", nobles. El poeta guarda els poemes de Labordeta, que són com una "moixaina", el fan sentir bé, tant com els seus propis poemes, com aquest, inspirat en el cantant. Els guarda en les seves mans que no tenen pressa per fer el poema, que s'hi recreen. Mans que són les del poeta i les de Labordeta alhora: que l'estimen, alhora que les les mans del cantant l'han bressolat, i l'han acompanyat en la lluita de la vida. En definitiva; espera de nou la presència de Labordeta en aquest homenatge, tant en el record abstracte, "fulgor de pedra antiga", així com en "una nit que desolada no sigui", una mort que sigui una nit amb els estels dels que el recorden.
Vull veure núvols nous travessar els teus paisatges, que siguis cel immens i que et diguin poeta. La llum es va alentint quan penetra als portals perquè el llenç dels teus ulls, amorós, la contingui. La claror retinguda és un mirall del mar en què els teus horitzons reflecteixen un somni. ¿Vindràs quan l'aire càlid perfumi aquest desembre de camèlies rosades i estornells hivernals? Quan arribis sabré que brotaran les iuques, que els camins s'estendran entre la neu cansada i res no morirà perquè seràs la vida. Em portaràs la llum i entendré la bellesa, s'amansiran les hores i veuran els jardins com floreixen de nou els llavis dels poetes.
CLARÀ, Israel. Pluja de nit
Aquest "quan arribis" podria ser una imatge per parlar de quan l'altre arribi a la seva poesia, en abstracte. Els "núvols nous", els poemes, el "cel immens", la poesia. El "llenç dels teus ulls" (la visió de l'artista), "la claror retinguda" (el que queda del dia), serien de nou l'art que és un "mirall del mar" (d'allò més gran), dels "horitzons que reflecteixen un somni", com ho sol fer la poesia. Primer sembla que parla de la poesia de l'altra pesona. En ple desembre, el mes que comença l'hivern, ella ha de venir a omplir la seva pròpia obra de calidesa, en definitiva, arribant a l'inconscient que es projecta en la poesia, els "llavis dels poetes".
divendres, 9 de desembre del 2011
Érem al bosc pels volts de Santa Llúcia. Hi omplíem una caixa de cartró de molsa, que guardava la fredor de la rosada. Cap soldat de Prússia
no emularia el caçador en l’astúcia d’espiar el cau, abrigat de velló. D’una herba, en fèiem arbre. Era, el turó, un roc engelabrit com camps de Rússia.
La nostra mà de nen feia nevar damunt l’escorça eixuta de la serra; llaurava el tros, canalitzava un riu.
Teníem el cor fort, prest per cavar —trencant-ne el glaç— fins la inhòspita terra. Encara era a la branca, el nostre niu.
LLAVINA, Jordi Sonet per al Nadal de 2011
Pels volts de Santa Llúcia, com ara, l'època en què les hores de sol comencen, tímidament, a créixer. La construcció del pessebre és el motiu del poema, amb tot l'encant de la falsa cova on s'encabeix el naixement de Jesús, els fals riu, la falsa neu. El final del poema trencaria amb la resta. En el context del fred que fa en aquesta època, que recordaria Rússia, parla de com ell i d'altres tenien "el cor fort, prest per cavar/ —trencant-ne el glaç— fins la inhòspita terra": això simbolitzaria la força per fer brillar el Nadal més enllà de la duresa de la vida. "Encara era a la branca, el nostre niu": el nucli familiar paral·lel al de Jesús, era a la branca, que podria ser la feta servir en el pessebre. En definitiva, perquè la família era completa, aleshores. El Nadal fa pensar amb melancolia en aquestes coses.
Quan un poeta uneix paraules, és com si prengués "els fragments de la ferida" per fer-ne un poema amb la seva "llum de sempre". Tant una cosa com l'altra són difícils, però la creativitat sol sorgir de les ferides de la vida, del dolor, tant com del goig. La veu poètica dóna sentit als fragments de la seva ferida, fent-la cicatritzar en el poema.
Avec ma gueule de métèque
De juif errant, de pâtre grec
Et mes cheveux aux quatre vents
Avec mes yeux tout délavés
Qui me donnent un air de rêver
Moi qui ne rêve plus souvent
Avec mes mains de maraudeur
De musicien et de rôdeur
Qui ont pillé tant de jardins
Avec ma bouche qui a bu
Qui a embrassé et mordu
Sans jamais assouvir sa faim
Avec ma gueule de métèque
De juif errant, de pâtre grec
De voleur et de vagabond
Avec ma peau qui s'est frottée
Au soleil de tous les étés
Et tout ce qui portait jupon
Avec mon cœur qui a su faire
Souffrir autant qu'il a souffert
Sans pour cela faire d'histoires
Avec mon âme qui n'a plus
La moindre chance de salut
Pour éviter le purgatoire
Avec ma gueule de métèque
De juif errant, de pâtre grec
Et mes cheveux aux quatre vents
Je viendrai ma douce captive
Mon âme sœur, ma source vive
Je viendrai boire tes vingt ans
Et je serai prince de sang
Rêveur ou bien adolescent
Comme il te plaira de choisir
Et nous ferons de chaque jour
Toute une éternité d'amour
Que nous vivrons à en mourir
Et nous ferons de chaque jour
Toute une éternité d'amour
Que nous vivrons à en mourir.
MOUSTAKI, Georges
Amb aquest aire de metec,
jueu errant, pastor grec,
i els meus cabells als quatre vents;
i aquest mirar tan indecís,
ara amargant, ara endolcit,
de dies bons i de mal temps;
potser faig pinta d'haver estat
lladre de fruites i de blats,
de camps que acaricia el sol,
però és que m'hi ajec i hi faig l'amor
com hi he jugat i m'hi he perdut,
sense mai perdre-m'hi del tot.
Amb aquest aire de metec,
jueu errant, pastor grec,
i els meus cabells als quatre vents,
i aquests meus ulls descolorits,
verdosos, blaus, mig enfosquits;
em faig mirall de tots aquells
amb qui he sofert, amb qui he gaudit,
perquè el meu cor no s'ha rendit
ni penedit d'anar més lluny,
d'on algú diu que ens aturem
si no volem anar a l'infern,
cosa que mai no m'he cregut.
Amb aquest aire de metec,
jueu errant, pastor grec,
i els meus cabells als quatre vents,
vinc a trobar-te i a sentir
com és d'immens aquest camí
que encara tornaria a fer;
camí de totes les olors
del gessamí dels meus records
d'Alexandria i d'Istanbul;
i com voldria perdre-m'hi
i enamorar-m'hi com ahir
ans que se m'acluquin els ulls.
i com voldria perdre-m'hi
i enamorar-m'hi com ahir
ans que se m'acluquin els ulls.
(adaptació de Josep Tero, cantada per Marina Rossell)
Amb aquest aire de "xarnego" (el que és un metec a França), reivindica la seva llibertat, la dels cabells als quatre vents, o del qui ha estat lladre de fruites i de blats, i hi ha fet l'amor, sense perdre-s'hi mai del tot, sense deixar de tocar de peus a terra. És mirall de tots aquells amb qui ha sofert o gaudit, en les seves cançons. No es penedeix d'anar més lluny, de prescindir de la seguretat de no anar a l'infern. És un cant a l'enamorament en totes les edats de la vida. La traducció sembla que difereix de l'original, però el "toute une éternité d'amour" pot referir-se al ser capaç de sentir el mateix que en el primer amor. Recordo que Espinàs criticava "l'état de bonheur permanent" d'una altra cançó, que seria paral·lela a aquesta. Crec que el sentit que li dóna aquesta adaptació és correcte.
Menys és més. Gairebé tots els poemes haurien de ser com aquest. Petit com ho és l'autor, insignificant com ho som tots. Cosa que no és incompatible amb el talent, més gran com menys paraules hagi fet servir el poeta. Sempre m'han semblat pretensiosos els autors de llibres molt llargs, fent una analogia amb la prosa.
De vegades l'atzar tan sols és sorra que primer ens estima com a rosa i de seguida, una estàtua amb espills que ballen amb les tombes del passat.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
A VECES EL AZAR
A veces el azar es sólo arena que primero nos ama como rosa y luego es una estatua con espejos que bailan con las tumbas del pasado.
MUELA SOPEÑA, Ana
L'atzar, la vida és sorra que s'escapa, "ens estima com a rosa" caduca, fugissera, i de seguida es torna "una estàtua amb espills". La de l'art, la poesia, que reflecteixen, "ballen amb les tombes del passat": allò abstracte, que contrasta amb la vida, que viu del passat mort. Un poema realista sobre la fugacitat de les coses, i l'intent de la poesia de retenir-les.
diumenge, 27 de novembre del 2011
No miris l'encís de la bellesa...
Seu ben quiet quan els reis s'armen,
no tastis el vi que lluu a la copa...
No tastis el vi que lluu a la copa,
i no parlis quan la gent escolta
No paris mai l'orella al cantaire...
De l'or daurat cuita a allunyar el dit;
i lliure el cor, i la mà i els ulls,
viu fàcilment i mor en pau.
Lletra de cançó suposadament popular que surt al capítol 17 d'Una habitació amb bona vista d'E.M.Forster
Les coses populars solen ser molt bones. Sempre m'ha intrigat aquesta cançó, la del "llençar la tovallola" que diu un protagonista, la del deseiximent, "dettachment" en anglès. Saber renunciar a allò que més vols, a la felicitat, per tenir allò que és bo. El que trobo brutal és "no parlis quan la gent escolta", implica un saber no deixar-se portar pel corrent molt important. Alhora, "no paris mai l'orella al cantaire", en sentit invers. Estar de tornada de tot a vegades és bo. Hi ha tantes experiències que ens podríem estalviar d'entrada, quan hi penses. Forster es un gran escriptor, aquesta cançó podria ser ben bé seva.
divendres, 25 de novembre del 2011
En clau de temps i amb molt de patiment. Vet ací com podem guanyar el combat que de fa tant de temps lliurem, intrèpids. En clau de temps i potser en solitud, acumulant en cadascú la força de tots plegats i projectant-la enfora. Solc rera solc pel mar de cada dia, pas rera pas amb voluntat d'aurora. Convertirem els silencis en or i els mots en foc.
"En clau de temps": les persones no som com déus, no ho sabem tot d'entrada. "Amb molt de patiment", fins que deixem de patir. "Potser en solitud": la vida és nostra, que diu Llach, tot i que no som pas "self-made mans", per altra banda. "Solc rere solc", pas rere pas, una capa rere l'altra. "Convertirem els silencis en or", els silencis que tenen el seu valor igual que les paraules. "i els mots en foc", els convertirem en poemes. Segurament que allò que fa patir la veu poètica és la vida i la mateixa poesia, sofriment i goig alhora.
Un viatge d'anada i tornada no és un viatge; és una excursió.
A les persones, al revés que en els taxis, "lliure" és el contrari de "disponible".
L'amor és la modalitat més estesa del xantatge.
No hi ha res que es pugui esborrar mai. Tot el que és, és per sempre.
La compassió del vencedor multiplica la humiliació de la derrota.
Era millor quan hi havia molts déus. Els uns ens protegien dels altres.
La maldat és natural i simple. Per fer el bé, cal haver-hi pensat una estona.
VILLATORO, Vicenç, també amb Joan Barril. L'espai immens. Quaderns de Namíbia
Un viatge només inclou l'anada, no la tornada, a vegades no es vol tornar pas.
Una persona "lliure" ho és perquè no té parella, i no en vol tenir, per tant no és "disponible".
El xantatge emocional és molt extès en l'amor, les dones volen una cosa, els homes una altra.
"Tot el que és, és per sempre", sobretot el que diem a internet.
La compassió, com els elogis, solen ser mesquins.
El déu dels jueus i el dels cristians, haurien de tenir un contrast com passava quan hi havia molts déus.
"La maldat és natural i simple", la bondat és com la veritat, no té gens de pura ni simple, que deia Wilde. A vegades allò artificial, que costa, val més que el natural.
dissabte, 19 de novembre del 2011
Et diré que la primavera s'acosta a tu com l'aire a les primeres violetes i que els corbs tracen signes amb ploma negra i tinta japonesa. Reverdeixen els arbres i esclaten els iris entre l'herba dels marges. El cirerer ha florit, granat i rosa, amb densa olor de mel silvestre. A poc a poc, en el silenci relatiu, tornen la vida i el somriure, a poc a poc, en el repòs interior, prenen forma els sentits, hi ha un corrent subterrani, una volta infinita de l'aire i de la terra. Tot ho porto a les mans i a flor de pell. T'ho porto, ara de nou, i és una ofrena sense nom, un càntic sense veu i un palau sense regne.
XIRINACS, Olga La pluja sobre els palaus, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)
La primavera, la poesia, s'acosta a una persona estimada per la veu poètica, la qual és com violetes a les quals s'acosta l'aire, aquesta poesia. Alhora, els corbs, símbol de la mort, "tracen signes amorosos" amb la cal·ligrafia japonesa, hi són presents (amor i mort). Amb tanta bellesa "esclaten els iris", els ulls brillen. Tot reviu amb aquesta estació, en el poema que la veu poètica ofereix a l'altra persona. No en dirà el nom (com fan els poetes generalment), en farà "un càntic sense veu", el d'aquest poema, i serà un palau sense regne, perquè l'altra persona no hi és i es tracta d'una primavera espiritual, del retorn del passat en abstracte. Però que sol ser molt sentit.
dijous, 17 de novembre del 2011
En capbussar-nos en el mar deixem de contemplar-lo.
SÒRIA, Enric, Mentre parlem, 1991
"Pena arrencar-la,/ també pena deixar-la,/la violeta" (Naojo). He inclòs aquest haiku, que ja havia comentat, perquè aquests dos versos me'l recorden. Entre l'acció i la contemplació es mouen les nostres vides, normalment si tens una possibilitat no tens l'altra, no es pot tenir tot alhora. Mentre vivim no som conscients de la nostra felicitat, és quan reposem que la trobem a faltar.
Al bell mig del somni es capbussa la consciència i sura el desig.
BESSÓ, Pere, Llibre dels haikus 2009
L'amor no passa per l'enteniment, que deia Herman Hesse. A vegades no pots dir per què estimes: estimes i prou. El somni es fa visible amb allò menys racional, el desig. El qual fa vibrar com vibra qui escriu això amb aquest poema. Desapareixen les interpretacions, la consciència, i parla el poema, el desig. També en la creació del poema hi ha un punt en que tot sorgeix de l'inconscient. Tot el que s'ha dit és interrelacionat, tots els somnis ho són.
Boira que el cim vas fregant volandera,
flaire qui passes amb l'ala del vent,
signe de neu que entre molsa i falguera
dius ta cançó per rocosa pendent,
rous matinals i poncelles descloses,
com jo fruesc vostre encís fugitiu!
Dins el misteri que esfulla les roses
veig la Bellesa qui passa i somriu.
Amb quin plaer d'exquisida recança
jo l'he sentida quan passa pel món,
que en sa escomesa ja duu l'enyorança,
de tan seguit com s'allunya i se fon!
Tota ma vida tremola agraïda
quan un moment l'he sentida vibrar.
Mes ella passa, i què en resta a la vida
sinó el neguit de sentir-la passar?
Oh aquell desfici qua mai s'agombola!
Oh aquella amor consirosa i plaent,
de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola,
boira del cim o fontana d'argent!
SALVÀ, Maria Antònia
La "boira del cim": moltes vegades a la vida fem el cim envoltats de boira, com a persones humanes que som. La qual cosa vol dir que ens perdem la vista. Però la boira alhora és romàntica, és inspiradora, com les poncelles, flors descloses, que són un símbol de com la bellesa es marceix. Fins i tot quan es fa notar "ja duu l'enyorança amb ella", de tan ràpid com desapareix, deixant "la seva pols de papallona als dits", que diu Margarit. Tot el poema tracta de reflectir aquesta ambivalència de la bellesa. Ella passa de llarg, tot vibrant i fent vibrar, i alhora omple tota una vida. La "fontana d'argent" final: la vida que flueix, que s'escapa, però amb la brillantor de la plata, de la bellesa malgrat tot, recollida en la poesia.
La saba d'un esguard és un guardó compartit de saviesa.
BESSÓ, Pere, Iteràncies, interferències i grafitis
L'observador d'un poema comparteix amb l'autor d'aquest poema el guardó compartit de saviesa, la que s'adquireix i es reflecteix en "la saba d'un esguard" (en el seu interior, el seu inconscient), després d'haver llegit i comprès alguna cosa.
dissabte, 5 de novembre del 2011
"I tot seguit reprèn el viatge com després del naufragi un llop de mar supervivent."
G. UNGARETTI, Naufragis
Passo la mà sobre el poema d'Ungaretti no per girar cap full, encara, no. Sinó perquè cal viure el nou sentit de les paraules velles, i acceptar que cada dia hi ha naufragis. I veig la mà que marca un rumb perdut on s'acumulen ombres tardorals, on s'esborra el camí de tornada i que ha cedit al vent com la nau que deriva. Sóc el mar i la sal del meu plor.
XIRINACS, Olga, Indicis de naufragi. Óssa major. Poesia completa (1977-2009)
La veu poètica llegeix els versos d'Ungaretti que parlen del naufragi (sentimental, s'entén), a través de la imatge d'unllop de mar supervivent, que malgrat tot persisteix, com la mà que no gira full. "cal viure el nou sentit/ de les paraules velles": el passat es projecta en el futur a través de noves interpretacions. "cada dia hi ha naufragis": en un altre poema, Petxines mortes, aquesta autora ve a dir que no hi ha cap naixement que no vagi companyat d'una mort. Amb "ombres tardorals,/ on s'esborra el camí de tornada": el retorn del passat serà sempre misteriós i idealitzat. "i que ha cedit al vent com la nau que deriva": no dominem gran part de les nostres vides. Però és bo de continuar endavant. Sobre l'últim vers, "Sóc el mar i la sal del meu plor": en ella hi ha la immensitat del sentiment, i els versos, la sal que n'augmenta l'abast. Ella és ella més la seva obra.
Hi ha dies que recordo allò que vaig escriure en una tarda sola: tots els antics poemes que escrivia en silenci, com escric aquests versos mentre plou mar endins, en alguna altra terra, perquè en aquesta terra, ja se sap, fa molt temps que no plou ni plourà com hauria de ploure. Però invento metàfores per amansir tempestes, per refrenar ventades, perquè el sol sempre brilli a les estances noves que el pensament desitja. Són records que s’inventa una ment tan malalta que fins i tot amors ferotges i terribles li semblen un regal dels anys i la memòria. Quanta glòria als poemes, quant d’amor que s’explica en una tarda sola mentre els nens criden lluny i juguen a pilota. L’estavellen als vidres de cotxes i finestres i els veïns s’enrabien i els criden mentre ells riuen, i fugen, i s’amaguen i tornen i aleshores s’aparten una mica. En una sola tarda s’escriuen molts poemes que donen fe de vida sencera del que estima, perquè el que estima viu infinites vegades i li calen poetes. Mentrestant, als terrats es va eixugant la roba, s’estenen les bugades als patis adossats, i les dones que cuinen el dinar per demà preparen un suquet i unes postres molt dolces. Alguns escriurem versos que llegiran persones que no es perden ni senten en una tarda sola, i qui sap si algun dia aquests que no comprenen poemes ni poetes trobaran als seus versos l’amor que no coneixen. Les cases, el diumenge, són espais en penombra, claror de llums secretes, cases on la gent cuina el dinar dels poetes i estoven les bugades, i fan la roba neta, i una ventada eixuga la ràbia que no es renta, el dolor dels que temen. Passa això mentre penso en Celan i en Pavese, en tots els suïcides que somien abismes, en roses que no són de ningú que les vegi, i escric, i torno a escriure molt més del que caldria, escric per als que ploren, en una tarda sola, i s’amaguen als cotxes, rere portes obertes, en el fum de les cuines, al fred dels safaretjos. El sabó de la roba que el vent remou i plega és una escuma d’ona en una mar eterna, és una tarda sola, mentre penso en Pavese, en la dona que enyoro, en tants i tants poemes que vaig escriure un dia a la mare perduda, als avis que em cuidaven, al pare que m’espera, als amics que em visiten, a tardes de diumenge com aquesta en què el món em torna a l’aventura i va escurçant els dies, i van passant les coses. Quant d’amor dins els ulls, quanta tendresa fora, tanta vida viscuda en una tarda sola.
CLARÀ, Israel, Pluja de nit
"En una tarda sola": a vegades darrere un sol vers hi ha una vida sencera, escrita en un període de temps brevíssim en comparació. Lligat amb el títol del poemari, "Pluja de nit", el poeta diu que no plou el que caldria en la seva terra, la de la seva vida, pateix secada immaterial. Tant, que fins i tot valora "amors ferotges i terribles", perquè "li semblen un regal dels anys i la memòria", formen part de la seva vida. "El que estima viu infinites vegades": a través de la poesia sobretot. Mentrestant, la vida corre, però no esborra "la ràbia que no es renta", tampoc es renta amb la poesia, tot i que la ràbia en sigui l'origen. El poeta concentra en aquesta tarda sola molta producció, "molt més del que caldria", segurament obsessivament, com si no hi hagués demà, "el dinar per demà" simbòlic que preparen "les dones que cuinen": la vida paral·lela a ell que escriu. Finalment: "Quant d'amor dins els ulls," (l'amor els ulls el xerren, diu el refrany) "quanta tendresa fora,/" (en els versos), "tanta vida viscuda en una tarda sola": la del passat i la del futur alhora, perquè l'art es nodreix del passat i "s'anticipa a la vida", que diu Gabriel Janer Manila.
Caminar sobre el fil de la navalla, respirar a fons i sentir que la vida val la pena. Mirar l'horitzó, imaginar que penses en mi. Habitar en aqueix pensament...
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
HABITAR EN ESE PENSAMIENTO
.....Caminar sobre el filo de la navaja, respirar profundamente y sentir que la vida merece la pena. Mirar el horizonte, imaginar que tú piensas en mí. Habitar en ese pensamiento...
"Caminar pel fil de la navalla": tenir-ho tot alhora. "respirar a fons": arrencar-se l'angoixa i "sentir que la vida val la pena", igual com la poesia. "Mirar l'horitzó": (un altre fil de la navalla), projectant-se en el futur. "imaginar que penses en mi": creure possible l'amor. "Habitar en aquest pensament": pensar en l'altre alhora, habitar en la poesia que els uneix. Seria un poema d'un amor d'igual a igual, en definitiva, de tants "alhora" que l'omplen.
dissabte, 29 d’octubre del 2011
a poc a poc, aniré guardant les meues coses en caixes, i faré com que sóc feliç de marxar. durant un temps, dissimularé la por, jo que tantes vegades l'he dita sense vergonya. la por la posaré en els espills on no em miraré mai.
no faré cap radiografia d'aquest moment, d'aquest cos que viu al revers. ni amb paraules.
La poesia que fa la veu poètica, en els espills on es projecta, no és la seva feina d'interpretar-la. No traduïrà en més paraules el que diu, ni en farà cap radiografia del que hi ha al revers del vers. Simplement guarda les seves vivències en capses, en el bloc, fent com si no li fes res d'anar-se'n com anem anant-nos-en tots de les nostres experiències vitals.
How can I, that girl standing there, My attention fix On Roman or on Russian Or on Spanish politics? Yet here's a travelled man that knows What he talks about, And there's a politician That has read and thought, And maybe what they say is true Of war and war's alarms, But O that I were young again And held her in my arms!
I en la versió de Marià Villangómez (Quaderns Crema, 1983):
POLÍTICA
¿Com puc, havent-hi aqueixa noia aquí, fixar la meva atenció en la política romana o russa o espanyola? I amb tot hi ha un que ha viatjat i que sap de què parla, i també hi ha un polític que ha llegit i ha pensat, i potser és veritat allò que diuen sobre la guerra i els temors de guerra, però, ai!, si fos jove una altra volta i la tingués a ella entre els meus braços!
Política o literatura: així titula l'entrada al seu bloc Jaume Subirana. I és que la política ja hi té alguna cosa a veure, amb la literatura: l'oratòria, el convèncer amb les paraules. Però un polític, al capdavall, ha de tenir molta sang freda, i s'ha d'ocupar de coses molt prosaiques. Per això el poeta, conscient de què és realment important a la vida, què és més important que la mateixa vida, no dubta a preferir tenir als braços una noia que té al davant, i tornar a ser jove, que no pas tenir notícies de la guerra i els seus pensadors. És una idea molt senzilla, la d'aquest poema, però molt colpidora.
Com gossos vells, s'ajeuen al paper, llepant l'encadenada mà de l'amo. Però l'amor no ens ha demanat mai les lleis que li donem. No li cal sobreviure, sempre busca els grams del nostre cos que estan més condemnats. L'amor és un menjar, no necessita versos.
ROVIRA, Pere La mar de dins
A la carrera ens deien que per tractar un autor, havíem d'argumentar un cas, com un advocat, encara que no hi estéssim d'acord. Provaré de fer-ho.
Els poetes, "com gossos vells", són massa fidels a "l'encadenada mà de l'amo", la de l'amor que els lliga en el paper que omplen de poemes. Però ja ho diuen que l'amor és fill de la llibertat, i quants cops no ho oblidem. L'autor de "L'amor boig", diu en aquest poema que a l'amor "no li cal sobreviure" perquè en té prou amb fer bonic el més lleig, "els grams del nostre cos/ que estan més condemnats". Quan diu que "l'amor és un menjar,/ no necessita versos" fa una boutade que es pot contrarestar amb el que deia Comadira, que la cuina és una cosa mental, com la pintura.
Jo no crec que tinguem ànima, encara que faig servir sovint aquesta paraula per fer-me entendre, però crec que en l'amor hi ha algun tipus de transcendència. Està molt bé que hi hagi qui opini el contrari.
Joia? joc? La carn, l'esquelet. Paral·lelisme de l'ànima.
BESSÓ, Pere, dins Iteràncies, interferències i grafitis.
"Joia" és el que sents quan te'n surts de fer un poema. "Joc" és el que permet que sorgeixi la joia, sense prendre't-ho com un joc no arrenca la poesia. La carn i l'esquelet que són el paral·lelisme, la metàfora del que és propi de l'ànima, la creació poètica. La carn: la reflexió, la joia; l'esquelet: l'acció, el joc.
M'agradaria ser aqueixa dona que dormira al teu somni abraçada.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
ME GUSTARÍA SER
Me gustaría ser esa mujer que durmiera abrazada a tu sueño.
MUELA SOPEÑA, Ana
Una dona que vol que somniïn amb ella, per abraçar aquest somni (en una oxymoron, ja que una abraçada és una cosa física, i un somni és immaterial). Mentre dorm, o sigui, un somni abraçat a un altre. Li agradaria de ser el Somni de l'altre, en definitiva, sentir-se estimada.
Em costa imaginar-te absent per sempre. Tants de records de tu se m'acumulen que ni deixen espai a la tristesa i et visc intensament sense tenir-te. No vull parlar-te amb veu melangiosa, la teva mort no em crema les entranyes, ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure; em dol saber que no podrem partir-nos mai més el pa, ni fer-nos companyia; però d'aquest dolor en trec la força per escriure aquests mots i recordar-te. Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer sabent que tu creixes amb mi: projectes, il.lusions, desigs, prenen volada per tu i amb tu, per molt distants que et siguin, i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los. Te'm fas present en les petites coses i és en elles que et penso i que t'evoco, segur com mai que l'única esperança de sobreviure és estimar amb prou força per convertir tot el que fem en vida i acréixer l'esperança i la bellesa. Tu ja no hi ets i floriran les roses, maduraran els blats i el vent tal volta desvetllarà secretes melodies; tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre entre el record de tu, que m'acompanyes, i aquell esforç, que prou que coneixes, de persistir quan res no ens és propici. Des d'aquests mots molt tendrament et penso mentre la tarda suaument declina. Tots els colors proclamen vida nova i jo la visc, i en tu se'm representa sorprenentment vibrant i harmoniosa. No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-se absent per sempre.
MARTÍ i POL, Miquel
El dolor com a font de creació poètica. El provar de sobreviure a la mort de la persona estimada, com una manera de fer-la sobreviure a ella. "Te'm fas present en les petites coses": la poesia ho és, de petita. "Tu ja no hi ets i floriran les roses": quina manera més lírica de dir que la vida continuarà sense ella. Pensa en ella "mentre la tarda suaument declina": la seva vida també decreix. Però ella perdura en la seva poesia de tal manera que no la pot considerar "absent per sempre". Un prodigi de senzillesa amb molt de sentiment.
Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.
Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.
MARTÍ i POL, Miquel
El dolor com a font de creació poètica. El provar de sobreviure a la mort de la persona estimada, com una manera de fer-la sobreviure a ella. "Te'm fas present en les petites coses": la poesia ho és, de petita. "Tu ja no hi ets i floriran les roses": quina manera més lírica de dir que la vida continuarà sense ella. Pensa en ella "mentre la tarda suaument declina": la seva vida també decreix. Però ella perdura en la seva poesia de tal manera que no la pot considerar "absent per sempre". Un prodigi de senzillesa amb molt de sentiment.
ALOY i ROCA, Montserrat dins el bloc de la cantireta
Guaiteu com avança la ciència, fent agermanar mol·lècules, refent els teixits ("teranyines") que no són a la vista. Ens desvivim per aconseguir que no acabem com uns vegetals. Penèlope, símbol de la prosa, de la constància, que no treballa per a un sexe, un color o una religió, és com els que investiguen els teixits humans per a la humanitat. També la Penèlope d'Homer treballava amb un teixit. Vol refer la casa sencera, no només el cos, sinó els "cellers, terrat", o sigui el més important, l'ànima, en una "arquitectura subtil", metafòrica.
Ara mateix voldria saber a qui m'he de dirigir per publicar aquests versos de tots els dies. Que em diguen dia, hora i lloc on es durà a terme la transacció. Amb els punts del part del poema faré el que calga per a la difusió amplia i eficient d'aquest llibre. Només parlar amb el benefactor que m'assegure la distribució d'una obra que ningú no llegirà. Així, agrair als potencials lectors de bestreta la seua col·laboració en el recolzament de la cultura. Gràcies per llegir les paraules de qui no el llig ni la seua família. A tots vostès, senyores i senyors jutges de la qualitat del producte, els encomane aquesta nova lectura. Adéu, adéu siau per sempre.
NÀCHER, Vicent, Un entre tants
Kundera diu que escrivim per dir en algun lloc el que la nostra parella no vol sentir. El que ve a dir la veu poètica en aquest poema, el que passa a qui escriu això amb els seus blocs: que "no el llig ni la seua família". Però el poeta no defalleix, "amb els punts del part del poema", amb el sofriment de la creació, tindrà l'embranzida suficient per fer-ne difusió. Al final diu "adéu siau per sempre", convençut, en una cognició negativa, que aquest poema no serà rellegit. Jo l'he rellegit i comentat, perquè val la pena.
El vent moria contra els vidres i la cambra era nua. No teníem teulades ni portes però la pluja no et mullava. Ni vànoves de seda, ni cortines: mai no vas tenir fred. Tu, com el vori, eres tan bella que una ombra qualsevol, una ploma de cigne, la flor de la mimosa, fins i tot un sol vers, una paraula, no havia de tocar-te. Sobre teu sols la mirada d'un poeta.
XIRINACS, Olga "Rive Gauche" dins Óssa Major. Poesia Completa (1977-2009)
Quan l'acció ja ha passat és quan se'n sol fer poesia generalment. Per això, encara que no tingués la veu poètica ni teulades ni portes ni protecció, "mai no vas tenir fred": es tractaria d'una intempèrie virtual. Com el vori de la torre de vori de l'artista: les coses belles, també "un sol vers, una paraula", no arriben a tocar la Bellesa, a retenir-la. Només la mirada d'un poeta pot veure-les i transmetre-les, només aquesta mirada arriba a llocs "clandestins" i en fa Poesia.
Un matí de juny massa aviat per despertar-me però massa tard per tornar-se a dormir.
He de sortir a la verdor atapeïda de records, i em segueixen amb la mirada.
No es veuen, es fonen per complet amb el rerefons, camaleons perfectes.
Són tan a prop que els sento respirar malgrat que el cant dels ocells és eixordador.
TRANSTÖMER, Tomas. Premi Nobel de Literatura 2011. Dins el bloc de Mercè Climent Els primers gestos del verd
"El passat no és mort. Ni tan sols és passat", deia William Faulkner. El mes de juny és el nexe d'unió entre el final de la primavera i el principi de l'estiu, com un matí "massa aviat per despertar-se/ però massa aviat per tornar-se a dormir". Els records personificats segueixen la veu poètica amb la mirada, que s'acostuma a considerar que connecta amb el cor. Els records no l'abandonen, en la verdor de la vida hi són ben presents, frescos tot i pertànyer al passat. Se'ls sent respirar: són vius. Els records en el fons són vius en la seva poesia més que no pas enlloc més.
El contemplador i el que fa. El primer, aquell que no pot suplantar la glòria de l'artista, però que pot veure'l, que deia Forster. O, per altra banda, l'artista que crea encara que sigui en la seva torre de vori, encara que ningú no arribi a veure o a entendre el que ha fet. S'allibera, com deia un poema que he llegit alguna vegada. Tot això que jo escric, apart de ser farcit de referències, no pot substituir la força d'aquest poema.
Heus, una paraula tan sols a l'estany de foc. Inspiració.
A L'ESTANY DE FOC
Heus, una paraula tan sols a l'estany de foc. Inspiració.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
LAGO DE FUEGO
Una palabra en el lago de fuego. Inspiración.
LAGO DE FUEGO
Una palabra en el lago de fuego. Inspiración.
MUELA SOPEÑA, Ana
Com en la "teoria de la paraula viva" de Maragall: heus aquí una sola paraula que indica on es troba la inspiració dins "l'estany de foc" de la passió creadora aïllada, única, singular. Una paraula que arrossega la resta de paraules del poema, una paraula com un llamp.
L'as de cors viu en febrer. I ja arriben els primers sanglots.
BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis
L'as de cors, l'enamorament, es dóna al febrer, mes en el que "ja ve la primavera", que canta Ma del Mar Bonet. Amb l'amor "arriben els primers sanglots", el dolor d'estimar ja es manifesta. De fet es produeix alhora. L'as de cors, sense el qual no hi valdran la resta de cartes en el joc.
dissabte, 1 d’octubre del 2011
juguem a capes invisibles? te'n recordes? aquest cop jo me la faré de paraules, les que he aprés a força de repetir-les, les que tenen la veu de mon pare, les dels amics estimats. em viuran al cos, i poc importarà aquest sopar i aquest ball al voltant de l'esquelet del no res. cada colp del meu cor serà una síl·laba, una de cadascuna de les paraules que em salvaren i que salve per a altres nits com estes, per no sobreviure'm, per viure'm.
Un joc d'infants que desconec, però m'imagino, el de "les capes invisibles". Una capa feta de paraules protectores, les de les persones que signifiquen alguna cosa per a la veu poètica. "aquest sopar i aquest ball al voltant de l'esquelet del no res": com ho és el llenguatge, allò tan immaterial que tenim les persones. Un llenguatge, dins el poema en prosa, que surt del cor, no pas per a la posteritat, sinó per l'ara: "cada colp del meu cor serà una síl·laba". Però que de rebot ho fa, de sobreviure-la.
Som tan xicotets que necessitem estima, Tan fràgils que no podem estar sols. Fins i tot hem d’explicar els somnis per a què ens diguen que no són certs.
Som tan dèbils que patim per no fer patir Tan mínims que busquem respostes en els altres, Tan minúsculs que ens importen les paraules alienes
Tan temorencs que preguem cada nit per a què de matí torne a eixir el Sol.
GUEROLA GIL, Jordi
Com algú deia de Shakespeare, aquest poema ens revela a nosaltres mateixos. De la primera estrofa de quatre versos, a la mena d'epigrama del final. M'arriben especialment els versos següents: "Som tan xicotets que necessitem estima" (hi ha qui diu que que t'estimin només afecta la teva vanitat), "Som tan dèbils que patim per no fer patir" (sol passar, això), "Tan minúsculs que ens importen les paraules alienes" (la recerca d'aprovació clàssica d'un manual d'autoajuda). El final ve a reflectir com d'inútilment patim les persones, perquè facis el que facis, el sol sortirà exactament igual, almenys en vida teva.
dilluns, 26 de setembre del 2011
Pena arrencar-la, també pena deixar-la, la violeta.
Entre l'acció i la contemplació. Entre la joia de viure i el mirar-se les coses des de la finestra. Pena de viure, i pena de no viure. Quant de sentiment en poques paraules. També, pena d'interpretar el poema, i pena de no fer-ho. Mai no és tothom content.
El meu cos és un pou de paraules que malden per eixir-ne.
ABELLÓ, Montserrat, dins «Cada dia escolto neguits...» (El blat del temps, 1986). Minimàlia
Es compara sovint la creació poètica, artística, amb un part. Un poeta o una poetessa també es poden comparar amb el mateix poema, que, com el seu cos, empresona les paraules esperant que algú les ajudi a sortir a la superfície, les entengui. També es podria relacionar amb el mar, aquest pou. La veritat és que són uns versos, aquests, que parlen sols, sense la meva intervenció.
Et sé com un estiu constant que arriba i porta el seu reialme de la llum. La Rambla s’omple de turistes, bull el cel amb un vapor suau d’onades i les aus custodien tots els ports. Passa un cotxe i el sol, vessat als vidres, deixa un rastre de taques a l’asfalt. No sembla que siguem en ple desembre, que arrecerin les fulles els parterres i cobreixin de nou els antics passos. Però et sé el meu estiu constant que arriba i és bell de nou el cant de l’aigua tendra desglaçada al teu bes quan tu m’abraces. Tornes i ho fas amb una boira fina, amb el vol d’un ocell que ve del fred per oferir un regal d’estius perennes. S’escolta la cançó d’un mar que és lluny i un degoteig que mulla els nostres llavis. Pluja de nit quan tornes i remuntes tots els camins que van al meu hivern.
CLARÀ, Israel, Pluja de nit, 1910
"Pluja de nit" seria una redundància: la pluja, per ser ocasional i composta de petites gotes, és com la poesia, els versos. La nit també sol ser el territori de la poesia, més que el dia, el sol, la prosa. Però l'altra persona, alhora, és com l'estiu per a ell que es considera en l'hivern. Ella és sempre estiu, de manera constant (l'estiu en ell mateix ho és molt, de constant), i desglaça l'aigua metafòrica de la veu poètica amb el seu bes. No és un poema que costi d'entendre, però és molt líric, i té el títol de tot el poemari. La pluja d'aquest títol em recorda el bloc d'Ana Muela Sopeña, "Laberint de pluja". Hi ha motius en poesia que són universals.
Et sé com un estiu constant que arriba i porta el seu reialme de la llum. La Rambla s’omple de turistes, bull el cel amb un vapor suau d’onades i les aus custodien tots els ports. Passa un cotxe i el sol, vessat als vidres, deixa un rastre de taques a l’asfalt. No sembla que siguem en ple desembre, que arrecerin les fulles els parterres i cobreixin de nou els antics passos. Però et sé el meu estiu constant que arriba i és bell de nou el cant de l’aigua tendra desglaçada al teu bes quan tu m’abraces. Tornes i ho fas amb una boira fina, amb el vol d’un ocell que ve del fred per oferir un regal d’estius perennes. S’escolta la cançó d’un mar que és lluny i un degoteig que mulla els nostres llavis. Pluja de nit quan tornes i remuntes tots els camins que van al meu hivern.
No sé cap altra cosa millor sinó el Silenci per a dir què és la mort, què és la Vida... Si mai hagueres estat!... Ens hauríem dit silencis i hauríem conegut millor el nostre Silenci. No sé cap altra cosa millor que el Silenci per a omplir instant, dolor, paraula...
LILIANA POPESCU, Elena
*****
NE-AM FI SPUS TĂCERI
Nu stiu altceva mai bine decât Tăcerea să spună ce este moartea, ce este viaŃa... Să mai fi stat!... Ne-am fi spus tăceri si am fi cunoscut mai bine Tăcerea din noi Nu stiu altceva mai bine decât Tăcerea să umple clipa, durerea, cuvântul...
Elena Liliana Popescu
*****
NOS HABRÍAMOS DICHO SILENCIOS
No sé de nada mejor que el Silencio para decir lo qué es la muerte, lo qué es la vida… ¡Ojalá hubieras estado! Nos habríamos dicho silencios y habríamos conocido mejor el Silencio de nosotros mismos. No sé de nada mejor que el Silencio, para llenar el instante, el dolor, la palabra…
Elena Liliana Popescu
Del poemari "Canto de Amor", 1999
*****
Original en rumanès i traducció al castellà presa de la pàgina web Arte poética: http://www.artepoetica.net Antologia de Poesía Universal dirigida per André Cruchaga
El silenci seria metàfora de la poesia, que diu sense dir, que permet d'acostar-se a allò que no es deixa entendre, la vida i la mort, i també l'amor, més que no pas res més. "Ens hauríem dit/ silencis" és una reflexió que fa la veu poètica quan s'adona de la força de la poesia, que omple l'"instant", no pas com la prosa, el "dolor", tot curant les ferides, la "paraula", que ens redimeix. El Silenci en majúscula, i en minúscula, omple la nostra vida millor que la música més elevada.
On encaminar els teus passos si tot és corromput? En quin lloc dormir i refugiar-se fins que la llum torne dels seus orígens? Entra a la cambra dels espills i respira fins a ser un amb tot.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
Cámara de los espejos
A los buscadores de sentido
¿A dónde encaminar tus pasos si todo está corrompido? ¿En qué lugar dormir y refugiarse hasta que la luz retorne de sus orígenes? Entra en la cámara de los espejos y respira hasta ser uno con todo.
MUELA SOPEÑA, Ana
Si no pots tenir el sentit, de què et serveix el significant? Gairebé tothom decep: "on encaminar els teus passos, si tot és corromput?", si no n'hi ha ni un pam de net. On dormir i refugiar-se de nit, mentre esperes de tornar a trobar el sol, et preguntaries. "Entra a la cambra dels espills", la de la poesia, "i respira fins a ser u amb tot": les vides dels altres es projecten en la teva, i t'ajuden a viure. Una poesia que no aïlla, sinó que integra, és aquesta.
VILADRICH, Clàudia, dins Versos.cat, bloc que ha quedat finalista dels Premis Blocs Catalunya 2011, a la categoria "Literatura"
Siguis on siguis, tapat per un núvol, al desert o al pol, el cel és el mateix per a tots, el carro de l'Óssa Major "t'esguarda". També pots ser una persona execrable, pots ser cec, pots viure al tercer món o aquí, i el carro continua brillant exactament igual per a tots. Aquesta democràcia del cel és certament increïble.
Hem de saber viure en el buit i en l'emplenat, per a sostindre l'instant d'enderroc.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
Derrumbe
Hay que saber vivir en lo vacío y en lo lleno, para sostener el instante del derrumbe.
MUELA SOPEÑA, Ana
Hem de saber viure en l'abstracció i en l'empatia, en els dies de sol i els de pluja: tots són normals, venia a dir Pessoa. L'èxit a la vida se sosté en el precís moment de començar a enderrocar-se, les nostres vides són com aquest instant de glòria fugisser. "sostindre l'instant/d'enderroc" és una paradoxa, un anar pel fil del ganivet, tenir-ho tot, l'enderroc i l'edifici sencer, la nit i el dia. S'ha de saber viure-ho tot per retenir l'instant en la poesia. És un poema curt amb molta densitat, per cert.
Per què els ulls plens de núvols, ai? Talip Apuydin
Una gota d’aigua un renou de pluja abasta valls de soledat
BESSÓ, Pere, inèdit, dins Aigües turques, 2009
Els ulls serien plens de núvols, metafòricament, perquè d'ells surten les llàgrimes. Tant una gota d'aigüa, com una pluja sencera, en el que es pot convertir una gota, "abasta/ valls de soledat", és com la poesia que omple la nostra buidor. A vegades amb un sol vers, com una sola llàgrima. L'"ullperdut" seria aquell del qual s'ha després aquesta llàgrima, convertida en sentiment, poesia.
Pel desig de construir no és, ni per l'afany d'eternitat, que el desig inventa cases i l'esperit compra els mobles. Davant del buit tot és possible, inclòs allò que no fou mai: enderrocar el defecte, parlar més bonic i llogar les golfes de la personalitat. Imagina que ets brocanter, vendries defectes de segona mà?
Ni per les raons materials, de construir per construir, ni per les espirituals, de viure en un palau, per exemple, no és per les quals l'arquitecte omple el desig de tenir una casa, ni el bon gust acapara mobles. És pel desig de tenir una llar. "No tingueu res a casa que no sapigueu que és útil o creieu que és bell", deia William Morris. Davant el buit de la casa per fer i omplir, tot es pot projectar, aparentment sense defectes, com si fóssim d'una classe superior, i amb personalitat pròpia. Els mobles no s'accepten mai amb defectes d'entrada, encara que siguin de segona mà. L'arquitectura d'aquest poema també és impecable, per cert.
"Amb quins presents et pagaria jo un cant com aquest? Perquè ni els xiulets del vent de migjorn que s'acosta, ni les platges batudes per l'onada em plauen tant".
VIRGILI, Bucòliques, llibre V
L'amor de juny comença amb el desig d'una mar d'aventura, no tan lluny que oblidem la ciutat, urna de vidre, sepultura dels déus i dels infants que vam ser per un temps. L'amor de juny és un amor que arriba com les ones, com l'estol de gavines, cada vespre: ja han dominat les altituds marines i retornen al jaç per somniar cales, roquers i llunes, el lladruc dels gossos a la platja i el batec del sexe dels amants entre les dunes.
XIRINACS, Olga, dins Llavis que dansen (1987), Óssa Major. Poesia Completa (1977-2009)
La cita de dalt em recorda el que jo penso a vegades quan llegeixo: res no em plau tant com algun dels passatges o algun dels poemes amb què em trobo. Aquest poema de l'Olga Xirinacs també m'agrada molt per això que diu de la ciutat "sepultura dels déus i dels infants/ que vam ser per un temps", o sigui, la raó, el progrés, la maduresa, acaben engolint el déu espontani que vam ser. L'amor de juny no defuig la ciutat, però té desig alhora "d'una mar d'aventura". L'amor de juny es dóna quan la primavera s'acaba, i comença la calma calurosa de l'estiu. Ja ha "dominat les altituds marines", ja ha volat, i retorna "al jaç per somniar (...)", cerca allà on arrecerar-se. Amb la poesia també s'arrecera l'amor, d'aquí la cita de Virgili: "les platges batudes per l'onada" no el plauen tant com la poesia que al capdavall només n'és un record.
Dins de la nostra ànima viu el nen que morí, però també el nen que ens ha de sorprendre amb el seu somrís.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
El niño que murió
Dentro de nuestra alma habita el niño que murió, pero también el niño que nos sorprenderá con su sonrisa.
MUELA SOPEÑA, Ana
Com un Peter Pan evolucionat, tots hem deixat enrere la nostra infantesa, normalment feliç. Però, per sort, encara batega en el nostre somriure el nen que vam ser. Que bàsicament ens somriu en cada nou poema, en cada poema que ens surt de l'ànima, de la innocència creadora.
Molts cops me us en veniu cap a damunt que sembleu una mar esvalotada.
-----
La boira fumejant per les muntanyes...
MARAGALL, Joan dins Carnets de viatge per Glòria Casals
En el primer tros, Maragall equipara les muntanyes al mar, perquè, tot i que generalment es contraposen, en el fons són el mateix: un element incommesurable, inabastable, com també ho és el cel.
En el segon fragment, la veu poètica és paradoxal de nou: la boira, freda, fumeja per les muntanyes, perquè és espiritual com el fum, que prové del foc. Un fum tant o més espiritual que la boira.
Els dos fragments són un exemple del concepte de "discordia concors, concordia discors" clàssic, o sigui, trobar similituds en allò aparentment completament diferent.
Hi ha un hoste al meu cos, un poeta... Furga en l'espectre del llenguatge amb els instruments del seu ofici desvetlant els sons i l'esplendor de la paraula en la creació d'un poema
GARRIGA, Leticia, traducció al català de Pere Bessó dins el bloc Palabras y Tiempo
Hi ha un hoste poeta en el cos de la veu poètica, de la mateixa manera que es pot trobar poesia en un poema. El poeta té el seu instrument en el llenguatge, hi té el seu ofici (que no és ofici sinó plaer i goig), en "l'espectre del llenguatge", allò que permet de fer aparèixer el que és mort, de retornar el passat. El poeta desvetlla la bellesa del llenguatge, en definitiva. La forma per sobre del contingut, allò que no podria ser dit d'altra manera.
La immersió lingüística és l'única esperança per a la supervivència del català i l'única via per assegurar la cohesió social del país. Si ara callem, estarem signant la sentència de mort a més de mil anys de llengua i cultura catalanes. És l'hora de ser lliures. I tenim pressa, molta pressa!
(crida feta a través de facebook per publicar-ho als murs particulars)
diumenge, 4 de setembre del 2011
La música sosté tot el seu firmament
És la rosa i l'espiga i ens agrupa i dispersa
Després constituïm l'estament de la festa
Fem que totes les cases siguen cases de música
Siguen música i biga i cadira i dinar
Agafareu la música com uns grapats d'argila
Bastireu edificis centrals per a la música
Oh vida per parelles Oh vida tota rams
Oh l'estrella amarada que et regalima al front
Et recorre una fúria tota la calavera
Monuments de la música! Torna la moixeranga
El mocador del vals i la sina florida
Ulls esgarrats de música amb una ala al seu fons!
ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent, poema trobat al bloc Adverbia en l'homenatge a l'autor que se li fa aquests 4 de setembre
La música és tot un món apart, abstracte. És "la rosa i l'espiga", la melodia i el ritme, i "agrupa i dispersa" els dansaires en la festa. Les cases haurien de ser fetes de música igual com d'argila. "l'estrella amarada que et regalima al front", seria el reflex del sol amb la suor del ball. "Et recorre una fúria tota la calavera" (l'abstracció és com quedar-se amb els ossos, però és una abstracció tota plena de fúria, de sentiment alhora). La moixeranga, un ball del País Valencià, torna per fer un monument a la música per part dels dansaires. I el final: "Ulls esgarrats de música amb una ala al seu fons", en què "esgarrats" és una ironia, la música no esguerra sinó que cura. "l'ala al fons", la llibertat de la música que residiria al cor, i que transmetrien els ulls. És un homenatge a la música, de la mateixa manera que tots homenatgem el poeta.
Inauguro estances amb allò que se’m revela.
Hi guardo la cendra, l’arrel, la cosa que em travessa.
Cada estança té una paraula.
No hi ha portes: tot són balcons.
A fora, al jardí, hi ha una font innominada.
Hi emergeix el llot del somni.
A la veu poètica la poesia se li revela, i alhora se li rebel.la: se li dóna de mala gana. Però malgrat tot inaugura "estances", porta a terme versos on hi cap la poesia. Hi guarda la cendra del passat, l'arrel del futur, l'emoció que la "travessa", com un llamp. Cada vers conté una paraula, simbòlicament. "Tot són balcons": s'obre al món al mateix temps que se centra en ella mateixa. En la "font innominada" del jardí, l'efecte en l'exterior del seu món interior, "Hi emergeix el llot del somni", sense submergir-se en el llot no s'acaba trobant la bellesa.
A Helena Bonals i Joana Navarro, per la seua amabilitat, estima per la literatura, intel·ligència i amistat
Els pètals de llum es fan d’aigua
mentre un lliri blanc es fon
en cascades immenses,
davall de les llunes de Saturn.
Una sendera de síl·labes gronxa
la infinita radiància de la vida
entre arbres immòbils amb brufols que contemplen
els núvols de la història i dels somnis.
En muntanyes d’infantesa
les roques es fan còmplices del verb
que sap cavalcar pels boscos
i rius consagrats d’atzurita.
Cal·líope vos regala
la pàgina setanta
i el codi encriptat
que arriba d’uns altres segles i visions.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
La página setenta
A Helena Bonals y Joana Navarro, por su amabilidad, amor por la literatura, inteligencia y amistad
Los pétalos de luz se hacen de agua
mientras un lirio blanco se diluye
en cascadas inmensas,
bajo las lunas de Saturno.
Un sendero de sílabas columpia
la infinita radiancia de la vida
entre árboles inmóviles con búhos que contemplan
las nubes de la historia y de los sueños.
En montañas de infancia
las rocas se hacen cómplices del verbo
que sabe cabalgar entre los bosques
y ríos consagrados de azurita.
Calíope os regala
la página setenta
y el código encriptado
que viene de otros siglos y visiones.
MUELA SOPEÑA, Ana
"Els pètals de llum" (els versos) "es fan d'aigua" (l'aigua és una constant en aquesta poetessa), que pot arribar a ser en cascada, durant la nit, "les llunes de saturn".
Les síl·labes del poema es mouen amb la infinita llum del dia, de la vida, però de nou de nit, amb els mussols que, símbol de la saviesa que s'aconsegueix amb el poema, contemplen allò més eteri, "els núvols de la història i els somnis".
En els records de la infantesa, muntanyes per la seva inasbastabilitat, "les roques es fan còmplices del verb" (la poesia hi és estretament lligada, a la infantesa, generalment).
Cal·líope, musa de l'èpica i de l'el·loqüència, ens regala, a mi i la Joana, la pàgina setanta, la de la comissió per al treball humà de la Biblia, amb la intenció que en fem alguna cosa, de la seva poesia. Amb el codi encriptat que és qualsevol poema, que ve d'uns altres segles i visions, és atàvic.
El tens tot el cos que desitges,
tot teu dins teu on tot hi cap:
coll, braços, pit, cuixes i cames,
la boca, el front, els ulls i el nas,
els dos fantàstics hemisferis
i la tendresa, a l’engonal,
d’un rossinyol, arrupit ara
entre frondes, i que, més tard,
voldràs que s’enfili, erecte,
al cim del seu dolcíssim cant,
feliç de sentir-lo vessar-se
damunt teu, xop de voluptat.
El tens tot, i no cal que el preguis;
abraça-te-li: una meitat
de la glòria que demanes
és tota teva; i si de cas
creus que et fa falta l’altra, mira:
és clar que la realitat
del cos mai no és cap mentida
(tampoc no és mai prou real),
però, abans que res, el que compta
és la segura veritat
del desig, i el seu poder íntegre
de fer-se fort, més que no pas
la ficció que el satisfaci
un altre cos al teu davant.
Potser, doncs, que no t’hi refiïs.
És el que tens, més aviat,
el cos que ho vol. Veges la solta
d’agraïr-li la voluntat.
FERRATÉ, Joan
Pessoa deia que el defecte del Romanticisme és creure en la lluna com una cosa que es pot tenir. Aquest poema, realista, però molt bell alhora en la manera de parlar de la relació física, el recupero ara. Fa molt de temps el vaig analitzar en aquest bloc, i ara no el veig igual, el trobo deliciós. "Lend it a hand": obre les finestres, si tens desig autèntic, que això no passa gaire sovint. Encara que et sembli difícil de veure la veritat absoluta darrere aquesta relació. Un poema del germà de Gabriel Ferrater que n'és a l'altura.
Són les paraules
la teua màgia quotidiana,
la incertitud.
Com espills, ai, de l’ànima
retornen a la teua pell
i sempre els reflecteixes
sobre l’aigua del món.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
MAGIA COTIDIANA
A Helena Bonals
Son las palabras
tu magia cotidiana,
la incertidumbre.
Como espejos del alma
regresan a tu piel
y las reflejas siempre
sobre el agua del mundo.
MUELA SOPEÑA, Ana
Per a una blocaire com jo, que sóc força constant, màgica és la quotidianeitat, com quan el que escric aconsegueix de brillar, sempre en la incertitud fins que els altres em llegeixen.
El que escric vol ser un espill del que llegeixo o veig, que va del fons, de l'ànima de l'obra, a la pell de les lletres amb què ho escric. El que veig es reflectiria en l'"aigua del món", allò que té més profunditat per a nosaltres, que ens trobem sobre la superfície de la terra generalment.
No sé si el que dic li fa prou justícia a l'autora del poema, he de dir que mai m'han dedicat un poema fet especialment per a mi.
Enllà en la distància
la bellesa de la mar.
Els versos de pluja.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
Versos de lluvia
En la distancia
la belleza del mar.
Versos de lluvia.
MUELA SOPEÑA, Ana
He comentat molts poemes i pocs em captiven com aquest. La mar seria com la bellesa de la prosa, la pluja com els versos, perquè són, en essència, una cosa molt petita, com ho és una gota, que pot arribar a ser torrencial en la seva força. De moment el mar és distant, només comptem amb l'aigua de la pluja, la poesia. Aquest poema és també com una gota de pluja preciosa.
Només l'ombra ens manté vigilants
en els espills de la nit.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
Vigilantes
Sólo la sombra nos mantiene vigilantes
en los espejos de la noche.
SOPEÑA, Ana Muela
Tansols la foscor ens permet de continuar reflectint la llum del sol en "els espills de la nit", com ho fa la lluna en les seves diverses fases. Ens mantenim "vigilants", lúcids, justament perquè és de nit, perquè no hi veiem amb la llum racional del dia. Les ombres fan estimar més la claror.
Les paraules són
recipients dels ocells
darrere de tu.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
Buscándote
Son las palabras
recipientes de pájaros
que van buscándote.
MUELA SOPEÑA, Ana
Les paraules són significants amb un significat i un sentit extern, en lingüística. Les paraules dels poemes encabeixen els ocells, allò eteri, la idea de l'amor, la poesia que cerca el poeta en darrer terme. Un poema molt concís i bell.
.....Només al poema la meua identitat és pura i primigènia, com el
foc del món. En els altres espais navegue fragmentada en la
penombra.
MUELA SOPEÑA, Ana, poema traduït per Pere Bessó, dins el bloc Laberint de pluja
Sólo en el poema
.....Sólo en el poema mi identidad es pura y primigenia, como el fuego del mundo. En los otros espacios navego fragmentada en la penumbra.
MUELA SOPEÑA, Ana
No és per què sí que mirar el foc és fascinant, que fer carn a la brasa ens agrada tant, ja que el foc és pur i primigeni, com diu aquest poema, atàvic fins i tot. Només en el poema la veu poètica pot expressar-se amb la claredat del foc, alhora que misteriosament. En la resta de coses prosaiques només es troba "fragmentada en la penombra", com un trencaclosques de difícil solució. Margarit diu que només en el poema diem el que volem dir i no diem mai, així com el que volem sentir i no sentim mai.
Esclau de la feina de fuster, per exemple, només ho és qui no treballa en el que l'agrada, bàsicament qui no és artista. Esclau del clau ("es clau" en mallorquí), només ho és qui només viu per cardar.
De nit escolto
vora les altes
torres de pedra
com salta l'aigua,
com creix la lluna,
com surt la branca.
Borden els gossos
darrera preses
imaginades.
Un aire pàl·lid
escampa els núvols
sobre les palmes.
A l'horitzó
les llums són altes,
neixen les hores
entorn de l'alba.
L'escuma deixa
petxines mortes
sobre la platja.
XIRINACS, Olga, Suite marítima, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)
Per arribar a l'alba s'ha de passar per la nit, la dels gossos que borden "darrere preses/ imaginades", el ser cec, tot cercant un indici de llum, que em sembla que deia Margarit. L'"aire pàl·lid" seria una metonímia, l'aire no té color però agafaria el del cel per ser-hi relacionat; així com també és una sinestèsia i una personificació la d'aquest aire: tot sembla indicar que l'ambient és apagat abans de l'alba.
Al capdavall, amb el nou dia, "l'escuma deixa/ petxines mortes/ sobre la platja": allò que neix sempre va acompanyat d'allò que mor. No és pas gratuït de reeixir.
De cas no t'estimes una dona sense ribes? Suad As-Sabah
Què em val el teu amor
si ja no vius la follia,
el frec dels meus versos...
BESSÓ, Pere, Llibre dels haikus, 2010
Què n'ha de fer el poeta de l'amor de l'altra, si ja no viu l'enamorament, el "tric trac" dels seus versos fregant-la, la dona el riu de la qual baixaria tan desmesurat que no tindria ribes. La poesia normalment és del costat de la passió. Tota la resta, per la prosa.
diumenge, 7 d’agost del 2011
Desbrido l'eina i refaig les paraules que han pogut passar l'hivern.
RIERA, Josep
La veu poètica s'allibera amb la poesia, com un cavall s'allibera de les brides. Amb la qual aconsegueix de refer el que li queda del passat, a través les paraules, com les runes clàssiques. Tot el que ha anat més enllà de l'hivern, de la petrificació, de la travessia del desert. És un poema molt concís i bell, com es pot observar.
Toques el glaç amb la punta dels dits i t’estremeixes. Però tens temps, molt de temps. I ho saps. És per això que cerques l’Amor, en majúscules. El gran, l’únic, el veritable. Aquest amor-quimera que només es troba quan no es busca. Aquesta flama.
BOSCH i VILARDELL, Teresa, dins el bloc Versos.cat
"L'amor que no es pot abastar ni retenir mai", que es diu en una interpretació de Margarit, "l'amor que mai no minva, que mai no mor", que em sembla que deia Carner. Això precisament és el que busca la veu poètica, el demés són hòsties... Per trobar el gran amor no hi ha pressa, per un cantó és una quimera, per l'altre "només es troba/ quan no es busca", com passa amb les idees. Encara que pot ser que ens vingui mitjançant la recerca, es podria afegir.
He heretat l'esperança dels avis i la paciència dels pares.
I de tots dos els mots dels quals ara em serveixo per parlar-vos.
MARTÍ i POL, Miquel
L'esperança i la paciència: totes dues miren cap al futur.
Els mots, en canvi, provenen del passat, dels orígens. Sense la llengua que li van donar els pares, no hi hauria la seva poesia. Sense els sentits, no hi haurien idees, per inducció, en aquest cas almenys.
La veu poètica es dirigeix als idolatrats poetes, els que tenen vent i ales, perquè facin un lloc als seus oblits de fer poemes. Vol que l'acullin a la "llarga nit salvatge" de la Poesia, del "bell cim" per Ella sagnant, com se sofreix per fer poesia. "beseu-me en ferma calma": vol ser reconegut pels altres poetes. "enllestiu-me com un crim": crim que vindria donat pel dolor, pel cim sagnant, que és un oxymoron, el cim sol ser cobert de neu, en tot cas no pot sagnar. Del cim, del cap, neix el poema. En una primera lectura, aquest poema no m'ha mostrat res del que dic, val la pena de rellegir-lo.
Algú ha estès sobre el mar un mocador de seda per recollir el desig que es va negar. M'ha semblat que hi trobava els teus ulls, potser he pensat enyors que no existien però era tard. El sol s'havia mort, es refredaven els camins, les barques i el vent que alçava l'aigua sense pressa. Les canyes inclinaven els plomalls; vençuts els cossos ínfims, els silencis obrien les finestres sense llum amb tremolors als vidres de ponent.
Un fred intemporal eixuga el plor d'aquest moment fugaç. T'he recordat en un instant perdut, quan la tarda s'enyora del cos i sols abraça l'ombra.
XIRINACS, Olga Suite marítima, 1987 dins Óssa Major. Poesia completa 1977-2009
El mocador de seda estès sobre el mar seria el poema que recull la poesia. Tot és decadència, el final del dia en una al·legoria. Les finestres sense llum, sense vida s'obren malgrat tot amb el reflex del sol. "Un fred intemporal", la petrificació després de l'enamorament, torna insensible la veu poètica, "eixuga el plor d'aquest moment fugaç". El final és preciós: malgrat el desamor, ha recordat l'altra persona "en un instant perdut", quan el que queda del dia "s'enyora del cos i sols abraça l'ombra", sols abraça la idea de l'amor en la poesia.
En el mar del desig, he pagat amb versos Allò que m'oferies amb carn, amb vida, Amb ànima i amb entranyes, insolvent Com qui ha escurat les butxaques del tot.
I he fracassat, m'he ofegat en la buidor Que embolcalla cada racó del meu cos, Que ja no sap com caminar per la senda D'una albada per als llavis famolencs.
En el mar del desig, l'embat insolent D'un cop de vent, el llagut d'un amor flèbil Naufraga, cau al fons on res no reviu.
I m'he adormit en el bressol d'una mare, La mar de la solitud, en el silenci Que m'amara i que necessito, cor meu.
Bellíssim sonet: a la primera estrofa plantejaria com es pot pagar allò material amb el que és espiritual, els versos. Però el qui no pot pagar de debò és el qui representa allò físic. La buidor del seu cos, els seus "llavis famolencs", de totes maneres, es mereixerien més. "En el mar del desig", el mar que envolta tota relació, finalment el sentiment de l'altra persona, feble com és, naufraga, i hi ha la mort irreversible del que es considerava amor. De la "mar del desig", a "la mar de la solitud", paradoxalment. En el silenci reflexiu que necessita la veu poètica després de la vivència frustrada. La insolvència del poeta ha estat violentament sacsejada per "l'embat insolent" que ha acabat amb la relació.
Ens atenallen les paraules/ que s’avancen al pensament Manel Rodríguez-Castelló
Jo t’estime, perquè ets el collar de l’insomni en les arrels de les coses que es diuen reals.
BESSSÓ, Pere, inèdit, 16 julio 2011
Sembla que el poeta digui que estima la poesia, el collar, l'ornament al coll, que uneix cos i ànima. Perquè l'insomni s'identificaria amb la nit, amb la poesia, amb les arrels de la saviesa, de "les coses/ que es diuen reals", amb l'amor. La cita parlaria de com la intuïció guia la realització del poema.
dimecres, 20 de juliol del 2011
Marta estava espantada, la vida li feia por, havia estat tancada en el seu xicotet món. Li havien explicat contes de fades i mags. I estava atabalada perquè s´havia adonat Que tot és mentida. Que el futur no existeix. Que fa mal la vida si et mostres com ets. Ja té quasi vint anys no es cansa de buscar melodies cada dia quei li facen superar eixa angoixa que pateix eixos somnis misteriosos. I se sentia amagada perquè s´havia adonat Que tot és mentida. Que el futur no existeix. Que fa mal la vida si et mostres com ets
GUEROLA GIL, Jordi Poemes i cançons
La Marta havia estat tancada segurament en una torre de vori. Els contes de fades sempre acaben bé, i ella no se'ls creia pas. Que "tot és mentida" menys la poesia, que "el futur no existeix", tot és decadència, "que fa mal la vida/ si et mostres com ets", o sigui, si ets autèntica, si no vols trepitjar la realitat, o busques melodies com la d'aquesta cançó.
Brillaves com el sol quan despuntava el dia. Jo et veia, dins els ulls, les darreres estrelles mentre una lluna etèria vestia un cel llunyà. Es desvetllava el món perquè tu el contenies i era tendre escoltar-te cantar cançons d’amor, il·luminar els ampits de flors i de promeses, entapissar l’escala dels jardins senyorials amb el teu pas morós entretingut a l’alba. Quanta música sona sota aquests cels diürns que és arpegi d’hivern quan degoten les fulles. Estenies la llum invencible i ferotge com un amor dolcíssim que havia de tornar, i eres igual que el sol, una llarga tendresa feta de vida nova que ha renascut del mar.
CLARÀ, Israel Pluja de nit
Un poema molt líric sobre el desvetllament de l'enamorament. La persona estimada és com si contingués el món, un element molt gran en un de molt petit, el reflex en els ulls per exemple. La música del dia es convertirà en "arpegi d'hivern quan degoten les fulles", aquella successió de sons disjunts en què es convertirà l'harmonia d'ara. Però alhora és "un amor dolcíssim que havia de tornar" en la poesia, com només ho fan els amors de debò. Quan l'amor "ha renascut del mar", allò inabastable, incommesurable.
Fotogènia
-
*L'amor neix en els ulls i els ulls el xerren*
Refrany català
"T'ho menges tot amb aquest mig somriure",
em vas dir el darrer cop que ens vam trobar,
...
La teva vena
-
Niporepte 413 *La lletera*
dins Relats en català
El quadre vessa
de llet per la teva obra.
Tu la reculls.
Llum del matí
que és la llum de l’artista.
S’h...
In memoriam
-
En molt poc temps he llegit dos llibres que parlen de la Primera Guerra
Mundial. Aquest d'ara, i *Història d'un piano* de Ramon Gener. El segon no
m'ha ...
La millor nit de la teva vida
-
Aquesta obra de teatre, amb un plantejament, un nus i un desenllaç
entrelligats com els seus tres protagonistes, té un plantejament rodó en
ella matei...
Dins Enfilant finestres Hauria de recordar qui sóc per escriure'm. Hauria de descolgar entre les rels i la terra la paraula que germina,...
Visualitzacions de pàgina l'últim mes
1967
Joc Interpreta'm
Us proposo un joc com molts que corren per la xarxa 2.0. Escolliu un poema que us agradi molt, proveu d'interpretar-lo, i l'envieu a aquest bloc, com un missatge més. Jo el passaré a la pàgina principal. Segur que ho fareu molt bé!
Entrades
