4.
T’escric en somnis
i hauré d’esperar insomne
una resposta.
FORMOSA, Feliu
Joc de paraules molt enginyós. Tot en relació al son, motiu molt adequat. Els somnis serien la poesia, perquè la poesia es fa quan es dorm, metafòricament, pel que té de poc racional el son. L’insomni és produït pel desig de l’altre, per altra banda.
Extensió
-
El teu món interior,
en les parets de la cambra on escrius,
en la mirada d'una fotografia,
en una peça de roba que t'estimes,
en cada vers que has entès...
Fa 1 setmana
9 comentaris:
A la poesia sempre s'escriu en somnis, s'escriu allò que voldríem a la vida real, allò que ens fa alçar les ales de la imaginació i volar cap un món fantástic on tot sembla possible, lluny dels problemes de la vida real. Després en aterrar del vol, la raó ens fa xafar fort i divisar l'horitzó des de terra ben desperts i sense somnis impossibles.
Tot i que de vegades esperem resposta d'aquella part del somni que podria esdevindre real. Mai es perd totalment l'esperança.
Ho sento, Helena, crec que "desvarie" un poc, però és així com veig el poema i les deries dels escriptors.
Una abraçada.
No has de sentir-ho pas: aviat faré comentaris dels teus comentaris, tan bons!
Com molt bé dius, és un poema molt enginyós. Més enllà del significat que l'has enxampat perfecte, voldria remarcar la forma del Haiku. Hi apareix una de les figures que més m'agraden en poesia per ser una de les menys utilitzades: el quiasme. És aquell encreuament de sentits decol·locats de la lògica. El món dels somnis, pel descans físic -evidentment parle de la formalitat- seria el temps adequat per a l'espera; tanmateix, el jo poètic es troba en plena activitat física: escriu. I quan està insomne que és quan caldria fer alguna activitat, és aleshores que s'està quiet i espera. Genial! No es pot dir més amb menys paraules. Quina grandesa la d'un haiku ben fet.
Una abraçada
Salut i Terra
Quiasme: canvi d'inversió de l'ordre de les paraules d'un grup sintàctic, en el següent, de manera que entre ells presenten un ordre simètric, però creuat (SN+V/V+SN): [Els homes passen, roman la terra.]
Això és el que diu la meva guia sobre retòrica. En tens més exemples? És que no acabo de familiaritzar-m'hi. És molt interessant el món dels recursos literaris.
El quiasme és tambéuna figura literària semàntica que es basa en l'encreuament de les parts d'una o més frases. Un senzill exemple seria "quin pedestal per l'estàtua".
Una vegada vaig fer un poema que començava dient: arcà del cel o do de les tenebres. És un quiasme que creua el sentit semàntic d'allò que esperes. La lògica diria que el do és del cel i l'arcà de les tenebres.
Salut i Terra
Moltíssimes gràcies, Joana i Francesc, ara sí que definitivament ho entenc!
Des que vaig saber, gràcies a aquests comentaris, de la figura poètica anomenada "quaisme", m'he anat fixant per si en trobava algun, i ha estat que, tot rellegint un poema de la Carme Guasch del llibre "Amat i amic", m'ha semblat que la darrera estrofa ho era.
En tots i cadascun dels poemes que conformen aquest llibre, l'autora expressa la forta nostàlgia arran la mort del seu marit, i en aquesta darrera estrofa diu:
"Viuré la vida que suporta
l'estrany destí que ens és comú:
tu, viu en mi; jo, per tu, morta."
Una abraçada a tots tres. És un goig llegir-vos i aprendre.
Jo també crec que ho és, un quiasme. Has vist que n'he detectat un al haikú número 8 de Formosa, "Dic la mudança/ i no sé si canvien/ els mots que guardo"?
Aquest de la Carme Guasch m'embadaleix, me l'apunto, aquesta autora.
Publica un comentari a l'entrada