UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Vacuitat

La buidesa del concepte ens estreny:
horror vaccui.
El desamor,
de lluny
i jutjat amb certa perspectiva,
també és.
Com un forat
o un clot.

Un principi elemental de la termodinàmica
Dels cossos.

Ni tan sols ens permet combatre
l’abús de sentit:
Crepuscle inacabat de llums de jade,
horitzó negat a l’ombra,
hivernacle per a la rosa de neu,
fals amfitrió del castell de naips,
vaixell embriac que convoca
l’aspre renill de l’haca.

És veritat ex nihilo,
només de pensament:
així com feren els primers
desenlluernats
amb els petits deús,
podem emprar-la.

BESSÓ, Pere

L’ horror vaccui: allò que fa que cerquem encara quan ja hem trobat, allò que fa que no vulguem diferir de l’espècie. Però el dominar l'horror vaccui en l’art és tan important com en la vida. De fet és el secret de la vida, saber esperar i esperar-ho tot. L’“abús de sentit”: el de l’amor abans de morir, que es nega a morir, “crepuscle”, “horitzó negat a l’ombra”: l’entorn acaba amb l’esperit d’aquest amor, que persisteix tot i això. Però també abusaria de sentit l’“hivernacle per a la rosa de neu” (allò que rescata l’amor de l’oblit, com una rosa en la neu, dues coses antitètiques). “fals amfitrió del castell de naips” (fràgil, inexistent de cop, és aquest amor) d’aquí l’abús de sentit d’aquest amor, que és com un delicat castell de naips, però que la poesia prova de perllongar.

“Veritat ex nihilo”, a partir de res, “només de pensament”: “El desamor,/ de lluny/ i jutjat amb certa perspectiva,/ també és”: s’ha de tenir fe per creure-hi, en què un antic amor també és. És aquí on resideix en gran part l’oposició entre l’art i la vida, per allò d’ars longa, vita brevis, continuant amb les expressions llatines. L’obra poètica va per un cantó, la vida, per tot un altre. El concepte de vacuitat és ambigu: pot tractar-se del menyspreu de la vacuitat general de la vida, tant com l’exaltació de la manca de por per l’espai buit, l’anomenat horror vaccui.