La neu que es fon
La neu que es fon és una blanca
geografia: illetes, continents;
i una zoologia: hi ha daines, arments,
foques al mar i un ibis a la tanca.
Talment el son, fosa la llisa
unitat vigilant, conjura un món
de solatge, més viu i més pregon,
que la tenebra irisa.
MANENT, Marià La ciutat del temps, 1961
Aquest poema em recorda una cançó, de petita, on es diu: “vosaltres” -les campanes- “sou la veu de ma infantesa, neu que es fon”. El que es fon en aquest cas és la “unitat vigilant”, o sigui la consciència diürna, ja que el son “conjura un món/ de solatge”: el pòsit que deixa un líquid, metàfora del que resta en l’inconscient. Allò “que la tenebra irisa”: allò menys racional, fa sorgir els colors de l’arc de Sant Martí en els poemes. Aquest món és, doncs, “més viu i més pregon”, perquè per a un poeta sempre és així de real, un poema. Les "illetes, continents;/ i una zoologia" es poden referir a una altra vida, aïllada, en el cervell, en l'obra.
Extensió
-
El teu món interior,
en les parets de la cambra on escrius,
en la mirada d'una fotografia,
en una peça de roba que t'estimes,
en cada vers que has entès...
Fa 1 setmana
5 comentaris:
L'obra de'un poeta sempre serà tot un misteri. Podem apropar-nos amb les nostres interpretacions però la clau sempre la té el poeta.
El món de la poesi és una meravella per a poder gaudir plenament en llegir-la, escoltar-la o recitar-la.
Crear-la, ja és un altra cosa. Poetitzar suposa experimentar el sentiments d'una manera molt més profunda que a la vida diaria, es dir tot allò que mai fem quan parlem i deixar que puga sortir lliurement, ara bé atinar és molt difícil.
M'ha agradat molt la teua interpretació.
Joana: per a mi crear i interpretar gairebé pot arribar a ser equivalent. De la mateixa manera com la poesia és quelcom que es troba a vegades en un poema, que deia Machado.
No té gens de fàcil, interpretar. El que jo faig, si us sembla gaire fàcil és que no és pas bo.
Crec que no m'has entés, jo no he dit que interpretar siga fàcil, a mi em sembla molt difícil, però crear un poema, un dels de debò, no les bogeries que faig jo, em sembla una obra d'art. Pensa per exemple amb els poemes d'Auxias March o qualsevol altre POETA AMB MAJÚSCULES, Això per a mi ,es una cosa tan gran que... Bé no es pot explicar amb paraules. Crec que m'entens perfectament.
I no es pot ser una CRÍTICA EN MAJÚSCULES? Jo crec que aquest prejudici el té tothom. Per a mi Shakespeare és tan important com Jordi Llovet. Quan jo arribo a l'excel.lent, que em vinguin a darrere amb un flabiol sonant.
POESIA=ART=INTERPRETACIÓ=FELICITAT
M'has convençut, com sempre.
Publica un comentari a l'entrada