UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

De pecats

He tingut temps a la vida
de conèixer molta gent
alguna m'ha estat feta a mida
d'altre, ni la tinc present
engreixant allà on s'oblida.

Però de sobte em ve al cap
una paraula, un somriure
una cançó ha reparat
el record que ja vaig viure
a propòsit d'amistat.

Llavors, em poso en el cos
(continent de tal jornada)
desenterro aquell vell os
després d'una rossegada
cobert de destemps, sigilós,
me'l guardo per altre vegada.

Retorno a l’avui només
per seguir part d'aquest ban
els llocs, són fets del mai més
i els amics se'n van anant.
Lliures de mi, no han comés
el pecat de fer-se gran.

UBACH, Joan (del bloc Espock)

És bo de “conèixer molta gent”, però hi ha persones que no t’arriben mai al cor. Com passa amb la magdalena de Proust, “una paraula, un somriure, una cançó” retornen de sobte el passat, la memòria involuntària. El cos recorda allò que ja només és un vell os, el que queda de la relació, allò més abstracte, que queda fixat “definitivament” en el poema, i en el seu cor. Fa aquest “ban” als quatre vents, ja que “els llocs” que recorda són fets del “mai més”: qui no pensa en aquestes paraules de Poe en perdre algú? La veu poètica és de les que no deixen mai ningú, en tot cas se’n van els altres. Tot i que no s’han fet pas grans (perquè els ha pogut recordar i idealitzar), sobretot per dintre, allò que seria el veritable pecat.