UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 31 de gener de 2010

Voldries explicar esta seda que se’t desfà en els dits
JOSEP MARIA LLOMPART

Mirar i fondre’s
afalambrat de sal,
ser el buit en els ullals del pont,
paraula, aljub, teranyina,
detindre el creixement de l’arbre,
tinta seca, paper engroguit,
imatge on oblidar totes les imatges,
matí assolellat en la tardor,
fum, record, cristall.

BLANCH, Berna El baf de l’espill

La sal afalambrada en la que es vol fondre no seria res més que el poema. “ser el buit en els ullals del pont”, com el buit que deixen els versos, el que no es diu és més important que el que sí es diu. Ser “paraula” (poesia per metonímia), “aljub” (cisterna ben fonda, profunda, en sentit positiu, de ser capaç d'aprofundir), “teranyina” que capti el lector, “detindre el creixement de l’arbre: aturar l’instant. “tinta seca”, ja vella com el “paper engroguit”, o sigui, ser un clàssic. “imatge on oblidar totes les imatges”: poesia en definitiva, la més sublim. “matí assolellat en la tardor (a contracorrent), “fum” (allò que recorda l’espiritual), “record” (allò del qual es nodreixen els poemes), “cristall” (en oposició a orgànic: ser abstracció, art).

Tal i com indicaria la cita del principi, es tracta d’un poema que prova d’explicar què és i com vol que sigui la seva poesia, allò inaferrable, “esta seda que se’t desfà en els dits”.

4 comentaris:

Joana ha dit...

Helena, amb els poemes que ens mostres de Blanch, has despertat en mi unes ganes terribles de llegir "El baf de l'espill" que ja he encarregat a la llibreria. Sols he llegit "Incorpòria" que et recomane de totes totes-
En aquest poema, amés del que comentes, jo veig un desig i goig personal en intentar copsar l'esència de les coses i "fonfre's" amb elles, identificar-se amb tots aquest elements que ennumera a partir del 3r vers i en ser totes i cadascuna d'elles, poder percebre la seua esència més enllà de la materialitat del món que ens envolta. Seria quelcom així com voler aprofitar les sensacions i vibracions que la vida ens proporciona sense que moltes vegades ens adonem. Gaudir de la puresa d'una imatge en oblidar la resta, d'un matí assolellat, de la paraula, el vers i tot açò transformar-ho en poesia.

Joana ha dit...

Volia dir a més-
I se m'ha oblidat dir-te que has fet un magnífic comentari!

Helena Bonals ha dit...

Estic d'acord amb tu, Joana. Vas veure el comentari dedicat a tu i a mi pel Jesús Maria Tibau en el seu poema de la setmana passada? Ens donava la raó a les dues.

A vegades se'ns oblida de dir-nos que ho hem fet molt bé, no passa res, oi?

"Incorpòria" és de Blanch?

Joana ha dit...

Sí, és l'unic que he llegit d'ell m'el va regalar la meua cosina Paqui que va anar a la presentació a Catarroja, un poble que tinc molt a prop de casa. Ella el coneix per haver-lo vist a alguns actes culturals, jo sols l'he llegit, i els seus poemes han inspitat molts dels meus haikus i poemes.
No he vist el comentari del Tibau, ara passe.
AH i no deixes de visitar:

http://www.debibabeu.blogspot.com
no te'n penediràs.