Surt al carrer
Surt al carrer i camina,
a poc a poc, lentament,
deixa que els ulls llisquin
atrapant el paisatge,
i guarda'l a la retina
com un nou tresor.
Observa la gent
arbres i edificis
tot quan et complagui.
Mai és igual,
sempre hi ha sorpreses
coses per descobrir.
I si tens dubtes, ajupit,
simula cordar-te les sabates.
Veuràs el món
amb ulls d'infant.
PUIGCARBÓ dins el bloc Anoharra
La persona que surt al carrer i s’ho mira tot amb atenció, fa anar l’empatia. La que dubta i es mira el terra, veu el món amb ulls d’infant, aquell qui ho veu tot de forma més abstracta encara, sense connectar gaire amb el reste del món, com els primitius, amb la seva por de la natura. També per denotació: l’infant és més proper al terra que un adult. És un poema molt profund i planer alhora, que no es decanta ni per una manera de veure les coses ni per l'altra, totes dues semblen bones.
Fa 1 setmana
Entrades
5 comentaris:
Aquest poema m'ha agradat. Segurament perquè és fàcil d'entendre. Sortir al carrer i "mirar", encanvi no és tan fàcil.
se'm va ocòrrer escoltant un dia l'Espinàs. De vegades ho faig d'ajupir-me tot i no dur cordons i realment la visió és diferent. N'hi ha un altre dedicat a l'Espinàs que parla d'una cosa millor encara que mirar, "badar", badar és molt important menys en el pas de vianantsd, compte!
Ja el vaig llegir al seu moment i és un dels que més m'agraden de Francesc.
Una vegada més coincidem a l'hora de valorar un poema.
Gràcies pel comentari, jo ja vaig deixar el meu allí.
Helena, aquest poema m'encanta, forma part de la meva manera de viure i percebre la vida. Mai res és igual, perquè la mirada canvia, inclosa la de l'infant. Petonet!
Publica un comentari a l'entrada