No faig res més que repetir
una i altra vegada les paraules.
Canvio el sentit i l'ordre,
però acabo sempre al mateix lloc,
potser perquè com tothom,
hom té les seves dèries
i un bon grapat d’obsessions,
que em segueixen i persegueixen
com si anessin incorporades
dins un cercle malaltís.
Ens movem a l'entorn
de idees concretes
afins a posicionaments concrets
i aquí és on ens encallem
entestats en quadrar
un impossible cercle
que ens queda massa gran.
WOLFOVITZ, Karl dins el bloc Anoharra de Francesc Puigcarbó
Diuen que un escriptor escriu sempre la mateixa obra. Això és una hipèrbole però és bastant veritat. Els crítics també troben la mateixa idea sota diferents formes. L’escriptor té les seves dèries personals, que acaben reflectint-se en l’obra, amb una repetició que no nega pas originalitat a l’autor en cada un dels seus textos, al mateix temps.
Fa 1 setmana
Entrades
8 comentaris:
Bon dia Helena,
Un cop em van dir que en els somnis totes les persones que apareixen són en realitat nosaltres mateixos. Ahir pensava que segurament quan escric un relat també jo sóc tots els personatges, les diferents varietats de la meva personalitat i al mateix temps no sóc cap al 100%. ´
M'ha agradat molt el poema i el comentari.
A mi també m'agrada el teu comentari.
M'encanten els poemes que tries i els comentaris que fas, encara que no sempre 'deixi petja', endavant !!!
Totalment, tot gira al voltant de les dèries personals però s'expressa en situacions i contextos diferent i això fa que les infinites possibilitats del llenguatge li donen a l'escrit l'originalitat que l'escriptor cerca continuament en les seues creacion.
Thank you, Helen!
Cert, crec que l'escriptor/poeta/creador té com una mena de pauta, quelcom que fa que tot i que d'una a altre obra sigui diferent, són en el fons la mateixa
Això de que els escriptors expliquem sempre la mateixa història, no és ben bé així, però si és cert que cada escriptor o poeta té les seves dèries, o digues-li obsessions. Diuen que no pots somiar res que no hagis experimentat i això ja no ho tinc tant clar. De fet, els somnis és la millor i més interessant part de la nostra vida i aquí hi podríem incloure també el somiar despert.
gràcies una vegada més.
Aquest poema em fa pensar en una mena de prosa poètica. L'he llegit en veu alta i podria passar com per una reflexió expressada per un savi (no per la meva veu de pot, precisament, sinó per com les paraules sonaven en veu alta, elles mateixes).
La imatge amb el recurrent tema de les formes que no quadren, malgrat la nostra dèria en ferles quadrar, es resol amb un vers que he trobat molt simpàtic (entre altres coses). Això d'un "impossible cercle" que en mirar de quadrar-lo "ens queda massa gran" m'ha fet pensar en una espècie de quadre mig cubista, mig còmic: el poeta al provadora qui la talla de totes les peces li és massa gran o inadequada.
Publica un comentari a l'entrada