Viatjar, viatjar sempre.
No ser d'enlloc ni de ningú,
sense lligams ni compromisos,
evadir-se de tot
per viure en un món imaginat,
on oblidar-se de la difícil
i dura realitat.
------------------I volar,
volar com un ocell,
marxar molt lluny,
fins que les ales diguin prou,
i aleshores esgotat,
caure en un abisme profund,
------------------------ i n f i n i t.
PUIGCARBÓ, Francesc dins el bloc Anoharra
Més que volar, en aquesta vida es tractaria de tocar el mínim possible de peus a terra, com l’indi de Kafka. Alçar-se una vegada rere l’altra de puntetes per arribar tocar els cables de la felicitat, de la llibertat. Encara que parli de volar, “d’oblidar-se de la dificil/ i dura realitat”, la veu poètica no voldria fugir de la realitat si no és a través del mateix poema, que en ell mateix és sempre un alliberament. Com ho indicarien els versos ocupats per guions en lloc de lletres.
Fa 1 setmana
Entrades
5 comentaris:
Es un poema que m'arriba molt i que expressa un desig compartit per molta gent. La llibertat mitjançant la poesia ens allibera de la més dura i crua realitat
Doncs la veritat és que llegint el poema a mi m'ha semblat una mena de fugida endavant. Una realitat que no vols assumir fins que al final, "esgotat, caure en abisme profund infinit".
No dubto que la teva interpretació sigui segurament la correcte, però a mi m'ha fet pensar en això.
Jo tampoc dubto de la teva idea, és perfectament factible. Una no nega l'altra.
Aquest poema si que l'he pillat a la primera, viatjar sempre i tant! Gràcies Helena.
en Pep Ribal deia que aquest poema reflectia les meves tendencies tendencies suïcides. No és aixó, crec, es la llibertat per la llibertat sense compromisos ni lligams, fins al final quan ja esgotat simplement arriba l'hora final. No deixa de ser una utopia, la vida va per altres contrades més terrenals i menys etèries.
Publica un comentari a l'entrada