A l’hora de sopar anaven caient les parets d’una a una.
Verdures monòtones sense gana
i l’eterna lletania dels partits del diumenge a tot volum.
A la cuina preparaven la safata amb gots de llet
i el dringar de les culleretes.
La mare, després, sargia mitjons i capcinejava;
a vegades queia dels mitjons l’ou de fusta que hi havia,
i rodolava sota la taula.
El fred de gener se’ns menjava les mans, ens llepava el cos.
Pel damunt de la taula amb fandilles
saltaven crits de llana i bescambrilla.
La llum que somniàvem no cabia a la nit ni al fred,
a l’armari, a la casa o a la ciutat.
Traspassava els murs sota zero
i de tornada ens portava una tèbia niuada d’estels.
XIRINACS, Olga Óssa Major
“La llum que somniàvem no cabia a la nit ni al fred”: la llum que neix en contrast amb la foscor, la llum que enlluerna com en sortir de la caverna de Plató. Els somnis fan que caiguin “les parets d’una a una”, els impediments. Les “verdures monòtones”, els “crits de llana i bescambrilla” (les activitats quotidianes, o per passar el temps), són en contrast amb la llum exigent que somniaven, els ideals solen néixer del fred tan físic com metafòric, conviuen amb ell. Massa bonança no afavoreix les idees. Un ambient hostil és més propici per a la creativitat, encara que només en “algú amb molta personalitat”, que deia Bernhard.
Fa 1 setmana
Entrades
4 comentaris:
Tot i la visió poètica, a mi em porta a la memòria, no viscuda, la misèria quotidiana de la postguerra. Amb el fred i la fam.
Estic d'acord amb tu, Alyebard.
I jo amb tots dos.
El poema sembla un quadre que pinta els costums i condicions de vida d'una època i un temps que mai no podrem oblidar perquè forma part d'una història que tot i que no hem viscut, ens pertany tant com si la haguèrem experimentada en la nostra pell.
Encara que sigui amb retard, Helena, el poema que has triat expressa també aquell fred mai oblidat del tot, del que intento fugir tota la meva vida. Una mena de temor ancestral...
Gràcies per comentar-ho tan bé.
Olga
Publica un comentari a l'entrada