UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimarts, 26 de gener de 2010

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Maria-Mercè Marçal

Poema extraordinari en la seva descripció del procés creatiu del poeta. La misèria de la vida es converteix en alegria, a través d’allò menys racional, “les aranyes sense seny”, de la creació. Tot és vell i fet malbé, però això no impedeix la joia de la veu poètica que se’n desprèn. És, doncs, un poema molt optimista i alliberador. El pujar dalt les golfes s'equivaldria al sortir de la caverna, en baixar-ne "les graus" conservaria el record d'haver-ne estat fora. És el tema universal de l'escala, relacionat amb el de la finestra oberta.

12 comentaris:

Joana ha dit...

Quin plaer tornar a llegir Maria Mercé Marçal. Es molt coneguda però la seua obra poètica i les seues aquarel·les encara no les ha descobertes molta gent.
Moltes gràcies, Helena

F.Puigcarbó ha dit...

tu ho has dit Helena, un poema senzillament extraordinari.
ep! jo sóc un dels qui no en sap res de les seves aquarel·les.

Joana ha dit...

Igual m'ho he inventat, jo diria que vaig contempar unes aquarel·les d'ella i vaig llegir que aquesst hobby seu era molt poc conegut, però he estat buscant a la xarxa per a que ho llegires i no trobe res referent a les aquarel·les. No sé igual m'he confós.
Sorry!

Calpurni ha dit...

Preciosa contraposició: "vestit d'alegria - aranyes sense seny".

Helena Bonals ha dit...

Gràcies per la teva aportació, Calpurni.

GEMMA ha dit...

Tinc ganes de llegir a la Merçè Marçal, què em recomanaries?

PD: Saps Helena, avui has sortit en els meus somnis nocturns! Ostres tu!

Helena Bonals ha dit...

Gemma:

De la Marçal només conec els dos poemes que he comentat en aquest bloc. Vaig provar de llegir "La passió segons Renée Vivien" i el vaig trobar molt abstrús.

I que hi feia jo en els teus somnis, interpretar-los?

Calpurni ha dit...

L'editorial valenciana 3i4 (Eliseu Climent, editor) va publicar a l'any 2000 una antologia de l'obra de Maria-Mercè Marçal amb el títol de "Llengua abolida (1973-1988)" amb una ajuda de la Diputació de Lleida.

GEMMA ha dit...

Gràcies per les contestes a la meva consulta.

Assur ha dit...

Llegint ahir el poema d'aquesta entrada, em van agafar ganes de treure la pols a la “Bruixa de dol”, de Maria Mercè Marçal, de l'edició que del 1979 en tinc dels ja desareguts Llibres del Mall, editorial que dirigia Ramon Pinyol i Balasch, el que va ser el seu marit i "descobridor".

En aquesta edició, vaig veure que en aquest mateix poema hi ha un darrer vers, el qual ve després d'una línia en blanc:

"Hi haurà amor engrunat al fons de les butxques."

Un plaer retrobar-me amb els poemes de Maria-Mercè Marçal!

Helena Bonals ha dit...

Assur:

Era un poema escapçat dins el fòrum "Què llegeixes?", on no es pot posar el poema sencer pels drets d'autor. Gràcies per afegir aquest tros tan bo.

Florenci Salesas ha dit...

Les imatges, primer les trobo gairebé tètriques. Les golfes, la nina sense ulls, les aranyes sense seny teixint un vestit... de moment em fa pensar en una història com els contes de E.A.Poe o en els dibuixos de l'Edward Gorey. Però la paraula "alegria", al final del tercer vers, té la virtut de transformar aquell ambient de malson en positivitat.

Suposo que sí que és el que dius tu, de la lluita amb la creativitat de la pròpia poeta.