Jau tendra al llit,
realitat dels somnis.
L’espatlla nua.
I la mima el llençol
que respirar no gosa.
TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (24)
La “realitat dels somnis” i “l’espatlla nua” són dues coses despullades paral·leles, una que no sol tocar de peus a terra, i l’altra que més aviat és terrenal. Totes dues en connexió gràcies a la personificació del llençol, “que respirar no gosa”. Voldria aturar l'instant: és una escena tan lírica que s’aguantaria la respiració, que no es mou, ell, per no espatllar-la, per no espatllar el somni fet realitat que és ella per a la veu poètica. És veritat que els déus a vegades concedeixen els desitjos. Per altra banda, els llençols podrien ser una imatge de la poesia, que la cobreix amb delicadesa, ella que n'és l'origen.
Fa 1 setmana
Entrades
4 comentaris:
Captar l'instant sempre ha estat una dèria -deliciosa mania- poètica.
Comences l'any tan plena de sensibilitat com deixares l'anterior.
Una abraçada
Salut i Terra
Entre amb les sabates a la mà i sense fer gens ni mica de soroll i així com entre, me'n vaig sense quasi resprirar intentant no trencar tanta intimitat, però abans no puc deixar de donar-te la meua més sincera felicitació.
Una "escena molt lírica" que de la teua mà, ho sembla molt més.
Comencem l'any amb poesia com l'acabàrem. ENCETEM BÉ L'ANY!
Una gran abraçada
moltíssimes gràcies de nou. Ja no sé com agrair les teves apraules.
Petons i molt bon any.
M'encanta la imatge. És la visió de l'estimada, en silenci, en repòs. Que no vols que es trenqui, per això no gosa ni respirar el llençol.
Publica un comentari a l'entrada