UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 14 de gener de 2010

Potser seria bo de recordar
que la gent persisteix al pas del temps,
que sota les runes del passat
i les llambordes profanades per l’asfalt,
hi ha persones que recorden,
esglésies, campanars i arbres,
que han sobreviscut estalvis
a la voracitat del l’home modern.
Potser seria bo de recordar,
que la gent persisteix al pas del temps,
a l’enganyosa modernitat que ens acompanya
i a les idees que no estan del tot somortes.
Potser és arribada l’hora de pensar
que hem fet, perquè hem lluitat,
i fins a qui punt ens hem arriscat
per preservar un passat i unes idees,
que eren i són encara, nostres,
i que amb nosaltres moriran...
------------------------... per sempre.

PUIGCARBÓ, Francesc dins el bloc Anoharra

Això de les “llambordes profanades per l’asfalt” és una imatge bellíssima que val per tot el poema, que en simbolitza el significat. Estaria dient que per sota de l’asfalt del progrés hi ha una bellesa latent que continua en alguns llocs. Els ideals del passat també moriran amb nosaltres però romandran per sempre alhora. La bellesa perdura més enllà de la nostra capacitat de destrucció.

9 comentaris:

Alyebard ha dit...

Tens tota la raó.

F.Puigcarbó ha dit...

Gràcies pel comentari Helena, tot i que haig de dir que això de les llambordes profanades per l'asfalt com passa sovint, és possible ho hagi llegit en algun altre lloc. Sempre que em surt alguna expressió prou rodona penso que no és meva que ho he llegit fet per altri, i potser no és així.

Helena Bonals ha dit...

No passa res, Francesc, el meu comentari també és repetitiu.

F.Puigcarbó ha dit...

a vegades em passa i ho hem comentat amb Júlia de la Panxa del Bou, que escrius un poema i al cap d'un temps, o abans, no el reconeixes com a teu, com si algú té l'hagués dictat o l'hagués escrit a travès teu. I li passa a més gent aixó.

Helena Bonals ha dit...

Les bones idees sembla que ja són inventades, l'important és fer-te-les teves, que ressonin en la teva obra.

Joana ha dit...

El procés de retroalimentació es fonamental en la lieratura. Res és nou, tot ha estat inventat anteriorment i és per això que hem de fer servir els grans items ja existents i utilitzar el rerefons de lectures per a recrear i anar inventant a partir d'allò que més ens crida l'atenció.
M'agrada molt l'estructura repetitva del "Potser" i segurament l'utilitzaé en un poema amb una temàtica totalment diferent a aquesta, això vol dit que hauré d'explcar que aquesta expressió ja l'ha emprada Puigcarbó? O simplement és una eina que tenim al nostre abast i podem aplicar en contextos diferents? Estariem fent plagi? O simplement enriquint el nostre vagatge cultural a partir de la nostra cultura literària?
Jo crec que es tracta d'un aprenentatge i res més que això. Moltes vegades fins i tot surt de forma espontànea, sense adonar-te'n. Sempre ens trobem influenciats per altres escriptors, unes vegades de manera conscient i altres inconscient.
Bé tot aquest rotllo que us he soltat és per intentar convèncer a Francesc que la imatge que no sap ben bé d'on ha surtit, és completament seua, de la seua tasca creativa que moltes vegades té els seus arrels en les lectures prèvies. Per a mi és una creació totalment pròpia.
Ja em contareu la vostra opinió. L'espere impacientment.

F.Puigcarbó ha dit...

me la quedo, la frase. Aquest poema el vaig escriure quan es va deixar morir Lluís Maria Xirinacs.

Helena Bonals ha dit...

Això del plagi: als EUA et poden treure de la universitat per plagiar, de la mateixa manera com donen tanta importància a no dir mentides. Però els límits entre original i plagi són molt borrosos. I a sobre pots tenir una idea per tu mateix que ja l'ha tingut algú altre, i aleshores què?

Alyebard ha dit...

Suposo que plagiar és atribuir-se literalment el text d'un altre. Però si jo agafo la idea escrita per algú i la reinterpreto o li dono un valor afegit no és plagi.