UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 10 de gener de 2010

Si l’horitzó es tanca,
si els colors de les fulles s’igualen,
si les passes es fan lleus
sobre el camí de terra.
Si el capvespre és dolç i tou
com una poma terrosa,
si la nit aplega
com una veu que s’acosta,
si la lluna és ombra,
si la foscor m’oblida.

BLANCH, Berna El baf de l'espill

Si l’horitzó deixa d’albirar-se, si els colors de les fulles semblen no tenir diferències, no es distingeix una cosa de l’altra; si sembla que no toquis gaire de peus a terra, si el capvespre és farinós com una poma terrosa, no permet de distingir; si la nit ho recolleix tot en ella, com una veu que s’atansa, s’apropa sense remei; si la lluna és lluna nova, si la foscor s’oblida de la veu poètica, confosa entre les ombres, en el baf de l'espill: aleshores és que cal fer poesia, per alliberar-se de tot plegat, per veure-hi més clar.

5 comentaris:

Joana ha dit...

Els paral·lelismes utilitzats fent servir la repetició d'estructures oricional condicionals aconsegueixen un ritme musical molt marcat on la confusió del jo pètic es fa palesa en cada vers. A més el fet de tancar el pema sense escrite la segona part de la oració condicional reforça aquesta terrible condusió on el poeta es troba atrapat sense poder sortir. Es com si un gran laberint d'ombres i foscor el convertiren en un ésser invisible, que ningú no pot rescaatar. Fins i tot la foscar l'obblida, no el té ni en compte. Està totalment perdut.

Estic d'acord amb tu, Helena, la fer poesia per alliberar-se de tot i cercar un dia clar.

Joana ha dit...

Volia dir oracionals, poètic, escriure, rescatar.
I a més sobra "la" a lúltim paràgraf.
Perdona la meua hrrible dactilografia.

F.Puigcarbó ha dit...

i per mantenir la identitat de la que semble dubtar-ne

- assumpta - ha dit...

Llegint-la, em dona la sensació que l'autor se sent perdut, que es troba en un pou sense sortida.
Tal com tu m'ho fas veure, llavors escriure és la llum que potser li farà trobar de nou el camí.
M'agrada llegir-te i aprendre a estimar (més) la poesia.
Petons.

Helena Bonals ha dit...

Molt bona observació, Joana, que el poema mateix és confús, sense escriure la segona part de la oració condicional. Cada dia en saps més!!! Ets tan bona fent interpretació com amb els poemes, als teus alumnes també els hi mostres el teu talent, suposo.

Francesc:
És fàcil de dubtar de la identitat, entre tanta confusió.

Assumpta:
Gràcies pel teu comentari, que sempre ajuda en la foscor que ens envolta.