UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 4 de gener de 2010

Transparència

Se m'ha fos la màgia
dins un bucle involuntari i fortuït
que va desprendre's dels lligams.
Ara compto les hores transparents
que sobren del meu passat;
les enfilo una a una
en el collaret clàssic
i desesperat de la incertesa...

I tot i així,
em preocupa el fet de pensar
que ara m'és indiferent
viure, o no, el resultat final.

Ja tant se val!

ASSENS, Montse dins el bloc Brisalls de mar

Sempre m’ha angoixat, quan llegeixo un llibre molt interessant, de pensar que podria morir sense acabar-me’l, sense saber com acaba. N’hi ha que van directes al final, però a mi m’agrada el fair play. En aquest poema la veu poètica renuncia a voler saber com acabarà alguna història del seu passat: li sap greu que no li importi pas. Les “hores transparents” no serien més que les que no tenen transcendència dins la seva vida, per a ella. En fa un collaret que no necessita d’acabar, li és indiferent, i, com a persona no superficial, això la preocupa. Però al capdavall, “tant se val!”. “Aprendre per saber-se desprendre”, que canta Llach.

3 comentaris:

Joana ha dit...

Es veritat que sobren moltes hores del nostre passat que posem a un collaret que no ens importa acabar, però el fet de preocupar-nos si l'acabarem o no, ens crea el malestar de la incertesa. Tot i que el poema acaba amb una un intent de buscar la indiferència la preocupació i el malestar que açò suposa es manifesta de forma latent i la indiferència sembla una mica contradicctòria com la nostra vida, que sempre està en constant lluita entre el que fem i el que realment volem fer, crec, no ho sé.

mar ha dit...

Gràcies! gràcies per aquest escrit que fins i tot a mi m'ajuda a entendre aquest brisall que vaig escriure a raig, com faig sempre...
Recordo el moment i va ser com un "passar pàgina" i adonar-me que del record no es construeix un futur. Suposo que ens aferrem a un passat i no ens adonem que el present és molt més màgic perquè és real. L'única preocupació que em queda és aquesta de la indiferència que sembla tan mal vista en aquesta societat, però és això el que em fa cada cop més segura de mi mateixa...
uufff, com m'enrotllo!!!
un somriure i moltes gràcies de tot cor
montse

Helena Bonals ha dit...

Montse:

A mi em segueix enamorant el passat, que diu Foix, així com exaltant-me el present.