Pluja d’hivern
Beneeixo, a l’herba amarada,
la pluja feliç.
Desordre del cor,
m’il·luminen els teus pensaments.
Desordre del cor, obtingut
amb tanta conquesta d’amor.
Estimo la pluja i la tarda
i el benigne, tranquil firmament
-per tu, cor meu,
que tens joia de tots els dolors.
24 de febrer de 1951
SERRALLONGA, Segimon
Pessoa diu que és tan natural la pluja com el sol, i que en la vida s’ha de comptar amb les dues possibilitats. El que no podria ser és que sempre plogués, o que sempre fóssim tristos. Una pluja d’hivern o la tarda és una cosa redundant en un temps trist, i que malgrat això la veu poètica beneeix. Així mateix, el “desordre del cor” il·lumina els seus pensaments, paradoxalment. És en el desordre, en el dolor, que hi acabem trobant la joia al capdavall, com en la ceguesa la lucidesa.
Fa 1 setmana
Entrades
4 comentaris:
Que bona ets en els teus anàlisis!! Gràcies, sempre esculls textos dels quals aprenc.
Una vegada més el poema ens mostra com el temps no aconsegueix que els grans items de la literatura passen de moda. El sentiment que es manifesta al poema està tan vigent ara com a l'any en què va ser escrit.
Una gran joc de contrastos per expressar una constant lluita entre dolor i el plaer d'estimar on afortunadament renaix sempre la "joia" entre tots "els dolors.
Mollt bonic, Helena, no el coneixia.
Gràcies a les dues!
Jo tampoc el coneixia, és ben bé un gran anticànon poètic. A veure si en trobo alguna cosa més d'ell.
Publica un comentari a l'entrada