Amb les ferides obertes

Em creixien plomes negres
als palmells de les mans
sempre que els núvols bufaven
amagats darrere dels aparadors.
Paraules com a prunyons confitats
en el llibre de la pell,
ales i mans en l'espill,
pàgina inanimada,
mentre em grate les infinites ferides
que em causa un abecedari inclement.

MOMPÓ, Francesc dins el seu bloc Uendos, greixets i maremortes

Les “plomes negres” indicarien que la veu poètica vola, però trista, segurament en llegir un poema. Els “aparadors” serien la forma de la poesia, el reclam per entrar-hi. Els “núvols bufaven” faria referència a l’art, la poesia que hi ha darrere el poema. “Paraules com a prunyons confitats”: en conserva per ser consumits, sobretot “en el llibre de la pell”, en la superfície. Les “ales i mans en l’espill” serien l’art i la vida reflectides en l’obra. La “pàgina inanimada” seria la del poema fins que no és llegit. “les infinites ferides/ que em causa un abecedari inclement”: la poesia per metonímia amb la qual es pot dir tot, de la A a la Z. En definitiva, la veu poètica es ressent de les ferides que li causa la poesia quan “sorprèn i pertorba”, que deia Oscar Wilde.

Voldries explicar esta seda que se’t desfà en els dits
JOSEP MARIA LLOMPART

Mirar i fondre’s
afalambrat de sal,
ser el buit en els ullals del pont,
paraula, aljub, teranyina,
detindre el creixement de l’arbre,
tinta seca, paper engroguit,
imatge on oblidar totes les imatges,
matí assolellat en la tardor,
fum, record, cristall.

BLANCH, Berna El baf de l’espill

La sal afalambrada en la que es vol fondre no seria res més que el poema. “ser el buit en els ullals del pont”, com el buit que deixen els versos, el que no es diu és més important que el que sí es diu. Ser “paraula” (poesia per metonímia), “aljub” (cisterna ben fonda, profunda, en sentit positiu, de ser capaç d'aprofundir), “teranyina” que capti el lector, “detindre el creixement de l’arbre: aturar l’instant. “tinta seca”, ja vella com el “paper engroguit”, o sigui, ser un clàssic. “imatge on oblidar totes les imatges”: poesia en definitiva, la més sublim. “matí assolellat en la tardor (a contracorrent), “fum” (allò que recorda l’espiritual), “record” (allò del qual es nodreixen els poemes), “cristall” (en oposició a orgànic: ser abstracció, art).

Tal i com indicaria la cita del principi, es tracta d’un poema que prova d’explicar què és i com vol que sigui la seva poesia, allò inaferrable, “esta seda que se’t desfà en els dits”.

Temps ingrat (sonet a tretze versos)

Temps passat que record torna enyorança,
que els anys de vida minva i accelera,
no el desitge estimar de cap manera
malgrat la llarga espera es fa esperança.
El temps la mala sort fa malaurança
i mata d’impaciència a aquell que espera
i enganya cruelment a qui volguera
mesurar-se la vida en la tardança.
Farcida d’existència dissortada,
he vist a molta gent tirar la vida,
pel seu destí plorar amb veu cansada
veure enrere, la tasca desolada.
A qui el pas del temps no fa ferida?

BRIZ, M.A.

Precisament perquè el temps fa ferida, es converteix en enyorança: sense dolor no hi sol haver joia. El temps minva i accelera els anys de vida alhora, sempre l'ambivalència en les nostres vides. I tot i que qui espera desespera, "la llarga espera es fa esperança" per altra banda. Molt bo també: "enganya cruelment a qui volguera/ mesurar-se la vida en la tardança": no pel fet de postergar tindràs més èxit, "he vist a molta gent tirar la vida", en definitiva. El poema és en equilibri constant entre els dos costats de les coses, bona cosa.

Helena Bonals

Segon sonet a tretze versos que M. A. ens deixa al bosc. Una nova composició poètica que aquest enginyós poeta, amic de Love de Pega ha conreat intentant així un estil propi que el caracteritza i li dona una peculiar singularitat.
Una vegada més la lluita contra el pas del temps, i la seua petja que mai no ens allibera de les vivències que recordem amb enyor unes vegades i amb dolor altres. L'eterna roda que no para de tirar cap endavant sense deixar mai oblidat el camí ja fet.
I per acabar la sort, el destí de les nostres vides que de vegades sembla estar prescrit i poc es pot fer quan es mira "la tasca desolada" que el temps passat no ens perdona i no ens queda altra opció que plorar-la amb "veu cansada".
Enhorabona M.A. ens has demostrat amb aquest magnífic poema que els grans ítems dels clàssics de la literatura mai no passen de moda i estan tan vigents ara com al seu temps.
Vivim la vida, gaudim del temps i esperem una millor sort en el futur sense haver de mirar cap el passat amb tristor i ni desolació.
Un plaer llegir-te i comentar-te, amic.

Joana

Trobo desperts els sentits
i alegres les paraules
si em mires així,
i fràgils els plors que no tinc,
i tendra la taula parada
amb tovalles de fil.

Relliscar no és caure,
ni la nit morir.
Plegar els llençols, una excusa
per tocar-nos els dits.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (28)

Reviu la veu poètica gràcies a ella, és despert, fa poesia alegre si ella “se’l mira així”. No és trist: “fràgils els plors que no tinc”. És un amor de “parar la taula”, que diu l’autor, de tendresa, de gran passió, però continguda, però real. Si no s’acaba la vida, no s’acaba el seu amor: “Relliscar no és caure,/ ni la nit morir”. “Plegar els llençols, una excusa/ per tocar-nos els dits”: allò més gran en allò més petit. Diu Carles Riba: “Que furioses/ sento córrer les aigües/ del nostre amor, oh!/quan vinc a tu pel frèvol/ pontet d’una carícia!”

No faig res més que repetir
una i altra vegada les paraules.
Canvio el sentit i l'ordre,
però acabo sempre al mateix lloc,
potser perquè com tothom,
hom té les seves dèries
i un bon grapat d’obsessions,
que em segueixen i persegueixen
com si anessin incorporades
dins un cercle malaltís.
Ens movem a l'entorn
de idees concretes
afins a posicionaments concrets
i aquí és on ens encallem
entestats en quadrar
un impossible cercle
que ens queda massa gran.

WOLFOVITZ, Karl dins el bloc Anoharra de Francesc Puigcarbó

Diuen que un escriptor escriu sempre la mateixa obra. Això és una hipèrbole però és bastant veritat. Els crítics també troben la mateixa idea sota diferents formes. L’escriptor té les seves dèries personals, que acaben reflectint-se en l’obra, amb una repetició que no nega pas originalitat a l’autor en cada un dels seus textos, al mateix temps.

Estudiants

S’esmicolen els dies
Sota un món lineal,
Escolar, matemàtic,
Sense vores d’arena
Pels miratges inèdits.

Se’ns escolen les hores
I deixarem la pell
Sota els vidres asèptics
Clavats d’agulles fosques.

XIRINACS, Olga Óssa Major

Els dies es perden en el món organitzat dels estudiants, “escolar, matemàtic”. Sense una riba per als “miratges inèdits”, per a l’originalitat somniadora. Els estudiants deixaran la pell com les papallones clavades “d’agulles fosques”, “sota els vidres asèptics”: la bellesa delicada, lleugera de les papallones és com la bellesa del pensament dels estudiants intel·ligents o desperts que hi deixen la pell, en estudiar, si més no la pell espiritual. La pell, la superfície del cos, en tot cas, per denotació i connotació. N’hi ha que hi perden la vida, la joventut, estudiant, per un títol. Però a vegades val la pena de conservar-se en una vitrina per renéixer després.

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Maria-Mercè Marçal

Poema extraordinari en la seva descripció del procés creatiu del poeta. La misèria de la vida es converteix en alegria, a través d’allò menys racional, “les aranyes sense seny”, de la creació. Tot és vell i fet malbé, però això no impedeix la joia de la veu poètica que se’n desprèn. És, doncs, un poema molt optimista i alliberador. El pujar dalt les golfes s'equivaldria al sortir de la caverna, en baixar-ne "les graus" conservaria el record d'haver-ne estat fora. És el tema universal de l'escala, relacionat amb el de la finestra oberta.

Finestra de tren

Windows between you and the world.
Louis McNeice

Al tren, en un departament prou còmode,
m'he trobat bé. S'ha anat podrint el dia
(en aquesta hora és possible sentir
un tremolor a l'entrecuix de la tarda),
els roses i els morats s'han adormit
plàcidament en els suburbis blaus
i, a poc a poc, s'ha fet de nit. Només
uns grocs vacil.len de lluny quan passem,
perforant la carn negra de la fosca,
prop d'algun poble taciturn. Tornem
a la ciutat i, mentrestant, m'agrada
l'aire cosmopolita d'aquest tren,
perfums discrets, mirades i camises
i la frontera justa entre ells i jo.
Em veig al vidre prou serenament:
mentre el tren corre, el paisatge s'allunya
i, en canvi, jo no em moc; com si, de fet,
el tren i jo mateix fóssim metàfores.

PUIGVERD, Antoni Curset de natació

El tren i ell mateix serien metàfores de l’individu davant la resta del món. Hi ha el poeta i el món que el segueix, que s’allunya de la intenció original de l’obra. Obra que és en ella mateixa una finestra oberta. El poema queda escrit d’una manera determinada (“jo no em moc”) però admet múltiples interpretacions, el paisatge que s’allunya. Tot el poema té sentit pel darrer vers, la resta no té massa importància, potser el “tremolor a l’entrecuix de la tarda” parla del final del dia, de la maduresa d’una persona paral·lela a la posta de sol, del dia que “s’ha anat podrint”. Com es podreix la seva obra, amb la possibilitat sempre de renéixer com el sol.

XXIX

Lavanda i cucuts tenen el mateix acord, semblant arrel.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

La lavanda fa olor, el cucut canta, les dues coses tenen l’acord, l’harmonia de les coses belles, i l’arrel relacionada en la natura que les sustenta (la planta i l’arbre respectivament). La música i el perfum són unides en una sinestèsia.

Tot és inútilment importantíssim
MARC GRANELL

He tornat a extraviar
la lenta fatiga de la llum.

Cada nit el cansament s’abat
sobre la flor que es tanca,
deixa set en la pell marcida.

Mal vi traure d’estos dies.
No té blancor la calç
sense les hores llargues.

És amarg mirar enrere
i endevinar una sola resposta.
Sovint busque el sol
i trobe foscors en l’esquena.

BLANCH, Berna El baf de l'espill

La veu poètica es queixa, segurament, que no ha reeixit fent poemes. El dia i la nit se succeeixen sense èxit, no surt un bon vi del seu treball i la seva experiència. La calç, l’obra, no té blancor sense treballar-la “en hores llargues”, “sense temps ni contrast”, que he llegit algun cop. “Endevinar una sola resposta” és el bloqueig creatiu, perquè és bo de veure més d’una sortida, més d’un costat en les coses sempre. Si la cara d’una moneda és el sol, la creu sovint són “foscors en l’esquena”, els dos costats s’han de tenir en compte. “Tot és inútilment importantíssim”: oxymoron molt ben trobada, que reflecteix la contradicció, l’ambivalència de les nostres vides.

Bressol nu d’un bes,
carícies dels meus llavis
espera la galta.
Escuma del pastís,
dels meus dies recer.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (27)

La galta, metonímia per referir-se a ella, és nua, perquè la galta sempre ho és. També és com un nen, innocent, la galta, perquè és com un bressol. L’“escuma del pastís”, les carícies de la veu poètica, són allò més eteri de la relació, allò més líric. “dels meus dies recer”: és el refugi doble de la seva vida: l’amor i la poesia dedicada a aquest amor. “Love is the only engine of survival”, diu Leonard Cohen.

Viatjar, viatjar sempre.
No ser d'enlloc ni de ningú,
sense lligams ni compromisos,
evadir-se de tot
per viure en un món imaginat,
on oblidar-se de la difícil
i dura realitat.
------------------I volar,
volar com un ocell,
marxar molt lluny,
fins que les ales diguin prou,
i aleshores esgotat,
caure en un abisme profund,
------------------------ i n f i n i t.

PUIGCARBÓ, Francesc dins el bloc Anoharra

Més que volar, en aquesta vida es tractaria de tocar el mínim possible de peus a terra, com l’indi de Kafka. Alçar-se una vegada rere l’altra de puntetes per arribar tocar els cables de la felicitat, de la llibertat. Encara que parli de volar, “d’oblidar-se de la dificil/ i dura realitat”, la veu poètica no voldria fugir de la realitat si no és a través del mateix poema, que en ell mateix és sempre un alliberament. Com ho indicarien els versos ocupats per guions en lloc de lletres.

T’entro el dia a repèl,
verge de matinada,
de sang encesa sota el nacre.
Tots els vels de les sis,
de les set,
de les albes tancades,
se t’obren al silenci
amb febre i clarobscurs
de mirall ben trempat.
A l’hora de l’esclat blaveja l’aigua
de barques a retorn;
l’escuma i els bramuls
s’esberlen a les roques
i les bavoses de la nit s’obliden
sota el pas triomfal.

XIRINACS, Olga Óssa Major

“T’entro el dia” allò més masculí (la nit és més femenina), “a repèl”, de mala gana. El dia, allò racional, en contrast amb l’exotisme de la nit, allò més intuïtiu i oriental. Ella és “de sang encesa sota el nacre”, per sota de l’aparent fredor, és apassionada, paradoxalment. Totes “les albes tancades”, totes les vegades que s’ha negat a obrir les finestres, es concentren en aquesta vegada, “amb febre i clarobscurs”: no ho veu tot blanc o negre, sinó amb matisos “de mirall ben trempat”, com el de la poesia, les metàfores, que deixen entreveure lleugerament només el que diuen. “A l’hora de l’esclat”, en l’acte sexual, la passió es concentra, “l’escriure i els bramuls/ s’esberlen a les roques”, les idees xoquen contra les roques de la vida, allò més terrenal, i les bavoses, allò orgànic, “s’obliden/ sota el pas triomfal”: s’obliden d’allò abstracte, cristal.lí, l’amor, per uns moments, segurament. Poema colpidor sobre la pèrdua de la virginitat.

Pluja d’hivern

Beneeixo, a l’herba amarada,
la pluja feliç.
Desordre del cor,
m’il·luminen els teus pensaments.
Desordre del cor, obtingut
amb tanta conquesta d’amor.
Estimo la pluja i la tarda
i el benigne, tranquil firmament
-per tu, cor meu,
que tens joia de tots els dolors.

24 de febrer de 1951

SERRALLONGA, Segimon

Pessoa diu que és tan natural la pluja com el sol, i que en la vida s’ha de comptar amb les dues possibilitats. El que no podria ser és que sempre plogués, o que sempre fóssim tristos. Una pluja d’hivern o la tarda és una cosa redundant en un temps trist, i que malgrat això la veu poètica beneeix. Així mateix, el “desordre del cor” il·lumina els seus pensaments, paradoxalment. És en el desordre, en el dolor, que hi acabem trobant la joia al capdavall, com en la ceguesa la lucidesa.

Riera seca

Han quedat moltes ombres rera meu,
un tumult de riera: les deixalles
que s’han anat enganxat a les branques
i entre els racons difícils. Tot és sec.
Aquest estiu ha evaporat del tot
l’aigua baixada i ja només es veuen,
en la decrepitud dels verds que es moren,
plàstic i draps; papers d’una ruïna.

PUIGVERD, Antoni Curset de natació

Es tracta d’un poema al·legòric: descriuria el que queda de la passió desbordada en forma de rierada, un cop ha estat completament eixugada l’aigua. Només en queden senyals en forma de plàstics i draps, de ruïnes. Igual com pot arribar a passar en les nostres vides alguna vegada. Les ruïnes, les ombres, no serien més que els mateixos poemes, the remains of the day.

XLII

Òpals de la cendra, arcàngels de la nit, senyals del
vent, crepitar de les fulles... El tast, però, de la cicuta
és a la font.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

Símptomes tardorals, de decadència: però la mort definitiva, la “cicuta verinosa”, és en l’origen mateix de la vida, si no naixéssim no moriríem. Sense una cosa no hi ha l’altra.

Tocarem amb mans envellides
els objectes que la nostra memòria conserva intactes.
MIQUEL MARTÍNEZ

Voldria l’instant imprecís,
encarnar el miratge,
encendre l’aire inextingible.

Vull esvair-me
quan ell s’esvaeix,
girar el rellotge
on espera l’arena,
desnugar el llaç,
creuar la transparència,
tocar l’eternitat.

BLANCH, Berna El baf de l’espill

La veu poètica voldria palpar l’immaterial, en la forma de “l’instant imprecís” ( el que els nostres sentits perceben imperfectament), encarnant , donant forma al miratge, de per sí inexistent, o bé encenent l’aire que no té fi. Voldria esvair-se amb aquests tres elements, connectar amb ells, dominar el temps, desfer els nusos de la vida, anar a l’altre cantó de les coses, creuar el vidre que ho impedeix, i, en definitiva, tocar l’eternitat en la poesia i en la vida. En relació amb la cita, tocar el que només conserva la memòria, la poesia per metonímia.

Dels dits, amants cautelosos,
no en fuig la brasa de la pell,
i es deixa commoure,
deserta fins ara de rius,
de pessics dolços i de nius.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (26)

“La brasa de la pell” només pot ser refredada pels rius de la mateixa passió. Els dits són “amants cautelosos”, perquè el que estimen és important per a ells, es tracta d’un amor real. La brasa es deixa commoure pels pessics dolços i pels nius: pessics de tendresa, i nius on refugiar-se (per exemple la mateixa obra poètica).

Potser seria bo de recordar
que la gent persisteix al pas del temps,
que sota les runes del passat
i les llambordes profanades per l’asfalt,
hi ha persones que recorden,
esglésies, campanars i arbres,
que han sobreviscut estalvis
a la voracitat del l’home modern.
Potser seria bo de recordar,
que la gent persisteix al pas del temps,
a l’enganyosa modernitat que ens acompanya
i a les idees que no estan del tot somortes.
Potser és arribada l’hora de pensar
que hem fet, perquè hem lluitat,
i fins a qui punt ens hem arriscat
per preservar un passat i unes idees,
que eren i són encara, nostres,
i que amb nosaltres moriran...
------------------------... per sempre.

PUIGCARBÓ, Francesc dins el bloc Anoharra

Això de les “llambordes profanades per l’asfalt” és una imatge bellíssima que val per tot el poema, que en simbolitza el significat. Estaria dient que per sota de l’asfalt del progrés hi ha una bellesa latent que continua en alguns llocs. Els ideals del passat també moriran amb nosaltres però romandran per sempre alhora. La bellesa perdura més enllà de la nostra capacitat de destrucció.

Escric aquí un silenci, perquè el silenci es pot escoltar de mil maneres.

ASSENS, Montse dins el bloc Brisalls de mar

Un poema és silenci fins que és llegit, recitat o bé interpretat, i com a tal pot ser escoltat de mil maneres, en cada una i totes les lectures que se’n facin. La poesia és sempre dins el silenci com l’art és invisible als ulls.

A l’hora de sopar anaven caient les parets d’una a una.
Verdures monòtones sense gana
i l’eterna lletania dels partits del diumenge a tot volum.
A la cuina preparaven la safata amb gots de llet
i el dringar de les culleretes.
La mare, després, sargia mitjons i capcinejava;
a vegades queia dels mitjons l’ou de fusta que hi havia,
i rodolava sota la taula.

El fred de gener se’ns menjava les mans, ens llepava el cos.
Pel damunt de la taula amb fandilles
saltaven crits de llana i bescambrilla.

La llum que somniàvem no cabia a la nit ni al fred,
a l’armari, a la casa o a la ciutat.
Traspassava els murs sota zero
i de tornada ens portava una tèbia niuada d’estels.

XIRINACS, Olga Óssa Major

“La llum que somniàvem no cabia a la nit ni al fred”: la llum que neix en contrast amb la foscor, la llum que enlluerna com en sortir de la caverna de Plató. Els somnis fan que caiguin “les parets d’una a una”, els impediments. Les “verdures monòtones”, els “crits de llana i bescambrilla” (les activitats quotidianes, o per passar el temps), són en contrast amb la llum exigent que somniaven, els ideals solen néixer del fred tan físic com metafòric, conviuen amb ell. Massa bonança no afavoreix les idees. Un ambient hostil és més propici per a la creativitat, encara que només en “algú amb molta personalitat”, que deia Bernhard.

XXI

El tel de la fruita vetada: esgarrany pregó al solc de l’arbre àngel.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

La fruita prohibida, en el seu tel, en la superfície, representa un “esgarrany pregó al solc” (les arrels) “de l’arbre àngel", innocent. La superfície de les coses és en contacte amb la seva profunditat, més que no semblaria. Les branques són com arrels en l’aire, per exemple. En prendre un fruit afectem l’arbre en tota la seva profunditat, el cos inclou l’ànima, que gairebé n’és com una metonímia.

Si l’horitzó es tanca,
si els colors de les fulles s’igualen,
si les passes es fan lleus
sobre el camí de terra.
Si el capvespre és dolç i tou
com una poma terrosa,
si la nit aplega
com una veu que s’acosta,
si la lluna és ombra,
si la foscor m’oblida.

BLANCH, Berna El baf de l'espill

Si l’horitzó deixa d’albirar-se, si els colors de les fulles semblen no tenir diferències, no es distingeix una cosa de l’altra; si sembla que no toquis gaire de peus a terra, si el capvespre és farinós com una poma terrosa, no permet de distingir; si la nit ho recolleix tot en ella, com una veu que s’atansa, s’apropa sense remei; si la lluna és lluna nova, si la foscor s’oblida de la veu poètica, confosa entre les ombres, en el baf de l'espill: aleshores és que cal fer poesia, per alliberar-se de tot plegat, per veure-hi més clar.

La mà el dibuixa,
estimulant dorment,
dolç el maluc.
Duna plaent que amaga,
humida, un crit secret.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (25)

“La mà”, que és l’element imprescindible perquè un dibuix, una obra d’art es pugui considerar sublim, perquè només amb allò fet de forma artesanal es pot, “dibuixa”, doncs, “dolç el maluc”, metafòricament. “Estimulant dorment” seria un oxymoron, fet de la contradicció entre estimular i adormir: que alhora deperta i relaxa. Hi hauria un altre oxymoron al final: “un crit secret”: per un cantó allò fort i molt perceptible, per l’altre allò invisible, amagat. Tot per dir que és un amor profund però contingut alhora, com el dels xiprers de Van Gogh, que no serien més que flames d’un foc contingut, amagat i mostrat alhora.

Surt al carrer

Surt al carrer i camina,
a poc a poc, lentament,
deixa que els ulls llisquin
atrapant el paisatge,
i guarda'l a la retina
com un nou tresor.
Observa la gent
arbres i edificis
tot quan et complagui.
Mai és igual,
sempre hi ha sorpreses
coses per descobrir.
I si tens dubtes, ajupit,
simula cordar-te les sabates.
Veuràs el món
amb ulls d'infant.

PUIGCARBÓ dins el bloc Anoharra

La persona que surt al carrer i s’ho mira tot amb atenció, fa anar l’empatia. La que dubta i es mira el terra, veu el món amb ulls d’infant, aquell qui ho veu tot de forma més abstracta encara, sense connectar gaire amb el reste del món, com els primitius, amb la seva por de la natura. També per denotació: l’infant és més proper al terra que un adult. És un poema molt profund i planer alhora, que no es decanta ni per una manera de veure les coses ni per l'altra, totes dues semblen bones.

XII

El poeta foll amb dignitat sempre té una illa a la rerabotiga dels seus somnis.

BESSÓ, Pere Minimals

El poeta contingudament apassionat, sempre conserva el seu bocí d’ideal, quan ja han passat els somnis, i encara perduren a la rerabotiga, l’inconscient. L’equilibri entre “foll” i “amb dignitat” és molt important en aquest sentit, ha de ser un somni que hagi valgut molt la pena.

Transparència

Se m'ha fos la màgia
dins un bucle involuntari i fortuït
que va desprendre's dels lligams.
Ara compto les hores transparents
que sobren del meu passat;
les enfilo una a una
en el collaret clàssic
i desesperat de la incertesa...

I tot i així,
em preocupa el fet de pensar
que ara m'és indiferent
viure, o no, el resultat final.

Ja tant se val!

ASSENS, Montse dins el bloc Brisalls de mar

Sempre m’ha angoixat, quan llegeixo un llibre molt interessant, de pensar que podria morir sense acabar-me’l, sense saber com acaba. N’hi ha que van directes al final, però a mi m’agrada el fair play. En aquest poema la veu poètica renuncia a voler saber com acabarà alguna història del seu passat: li sap greu que no li importi pas. Les “hores transparents” no serien més que les que no tenen transcendència dins la seva vida, per a ella. En fa un collaret que no necessita d’acabar, li és indiferent, i, com a persona no superficial, això la preocupa. Però al capdavall, “tant se val!”. “Aprendre per saber-se desprendre”, que canta Llach.

Munts i munts de lletra atapeïda esgarrapaven
les hores del silenci:
darrera de cada arbre i a cada cantonada,
l’encontre possible punxava el desig.
No sabíem que els àlbers havien de créixer tant:
ja no es veien els nostres noms gravats.
I que les lletres havien d’envellir,
com les tintes diluïdes de tants amors blaus
i llàgrimes que amagàvem als armaris.

Era el temps dels juraments eterns.
La felicitat total subratllava el cel escrita en ales de papallona,
en vols translúcids d’espiadimonis,
en imatges tranquil.les sobre l’aigua,
en claps de sol a la paret,
en reixes de lluna al terra de la cambra,
tot tan efímer com la felicitat mateixa.

XIRINACS, Olga Óssa Major

“Munts i munts de lletra atapeïda esgarrapaven/ les hores del silenci”: el silenci trencat per allò escrit als arbres i parets, “l’encontre possible punxava el desig” (el cor atravessat dels que s’estimen, que es troba sovint entre els “grafittis”). “Les lletres havien d’envellir”, com les de la poesia mateixa. “Amors blaus”, de príncep blau, es tracta d’una metonímia que pren l’amor per el príncep. “llàgrimes que amagàvem als armaris”: pots tenir una relació sentimental amb un jersei, per exemple. Per un cantó els “juraments eterns”, per l’altre “tot tan efímer com la felicitat mateixa”. “La felicitat total subratllava el cel escrita en ales de papallona”: la felicitat feia més bell o sublim el cel, per extensió, la felicitat accentuava les coses bones. Els inicis d’una relació solen ser bells, i més en la joventut. Però també, una mica com les papallones, que ja se sap.

Si aprenguera de la nit
o de les ones de l’orgasme
com lliurar esta carn
que m’obliga a la consciència.
Voldria el so que escapa
en estellar-se els ossos,
el goig de l’aigua
oberta en mil gotes.

BLANCH, Berna El baf de l'espill

Si aprengués de la intuïció, d’allò més oriental (de la nit o l’orgasme) com deslliurar-se de la consciència, racional, excessiva, de la llum del dia: aquest és el seu desig. Ho voldria tot: l’abstracció (la idea, els ossos que s’estellen, el contrast de la lluna amb el el cel fosc), i l’empatia (“l’aigua oberta en mil gotes”, els sentits, múltiples, imprecisos, insignificants, però molt valuosos alhora). Ho voldria tot, l’ànima i el cos. Un desig tan ben expressat hauria de tenir recompensa algun dia...

Jau tendra al llit,
realitat dels somnis.
L’espatlla nua.
I la mima el llençol
que respirar no gosa.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (24)

La “realitat dels somnis” i “l’espatlla nua” són dues coses despullades paral·leles, una que no sol tocar de peus a terra, i l’altra que més aviat és terrenal. Totes dues en connexió gràcies a la personificació del llençol, “que respirar no gosa”. Voldria aturar l'instant: és una escena tan lírica que s’aguantaria la respiració, que no es mou, ell, per no espatllar-la, per no espatllar el somni fet realitat que és ella per a la veu poètica. És veritat que els déus a vegades concedeixen els desitjos. Per altra banda, els llençols podrien ser una imatge de la poesia, que la cobreix amb delicadesa, ella que n'és l'origen.