UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

A una noia que mira el crepuscle

Et fascinava la silent fatiga
del crepuscle en destí vagarós,
i la teva ànima canta enlairada.

L’àngel i tu, la seva amiga,
lentament us haveu confós,
un per l’altre, fets de mirada.

VINYOLI, Joan Les noies

D’entrada, en aquest poema es pot observar que hi ha un canvi de temps: primer “Et fascinava”, després “canta enlairada”, en present. Aquest canvi del temps es converteix en “us haveu confós” en l'estrofa següent. Amb això sembla que ens vol indicar alguna cosa. Primer, que el poema no sol reflectir el que acaba de passar, sinó que es tracta d’un sentiment en fred. Per què el poema? Doncs perquè en Vinyoli, sovint el verb “cantar” fa referència al fer poesia. És més: “la silent fatiga/ del crepuscle”, per bella que sigui, contra el que se sol considerar, no és pas poesia en ella mateixa, no canta, és “silent”. Això ho sostenia Margarit fa uns anys en una lectura de poemes.

Però el fet és que la imatge de "l’àngel" (propi del crepuscle, per ser encara de dia, i tan bell) i “la seva amiga”, la noia, han confós les seves mirades: la noia mira la posta, i és com si la posta la mirés a ella, s’estimen, es necessiten mútuament. Com l’art necessita la vida, i la vida l’art. Un fenòmen carregat de lirisme, si més no, com una posta de sol, necessita un poeta que l’admiri i el transformi en poesia.