UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

El que és primer, és primer

Despert, jeia en la pròpia escalfor i gaudia
del so de la tempesta en la foscor de l’hivern
fins que, mig serè mig adormit, l’orella
començà a desxifrar aquell esclafit d’interjeccions,
i amb vocals aèries i consonants aqueoses, a confegir
una oració d’amor indicativa d’un Nom Propi.

Bé que no gaire la llengua que m’hauria agradat
i malgrat l’aspror i la barroeria, feia elogis de tu,
i et feia fillol de la Lluna i del Vent de l’Oest,
capaç de domtar monstres reals o imaginaris,
i semblant per la serenor a les terres altes
aquí verdes a posta, allà d’un blau que porta sort.

Per fort que ella parlés, per sol que jo em trobés,
reconstruïa un dia de silenci estrany
en què el soroll d’un esternut es podia sentir al lluny
i caminava al teu costat pel promontori de lava,
moment etern com l’esguard d’una rosa, tu
tan present, únic, valuós, ara i aquí.

Tot això a l’hora en què sovint un dimoni
amb somriure babau m’importuna en bell anglès
i em prediu un món on tots els llocs sagrats
són indrets enterrats a la sorra que els cultes texans
visiten, mal informats i cotnats pels guies,
i els cors gentils s’han extingit com els bisbes hegelians.

Complagut, vaig dormir fins tard d’un matí que no creia
el que jo deia que la tempesta havia dit,
sinó que em signava quietament el que havia fet
-tants metres cúbics més a la cisterna
per a un estiu lleoní- el que és primer és primer:
mils i mils han viscut sense amor, però ningú sense aigua.

AUDEN, W.H. Horae Canonicae Traducció d'Eduard feliu


Ja ho diuen: primum manducare, postem filosofare.

En contradicció amb el títol, el que es troba al final del poema és el primer, el més important. De fet, cap al final va mostrant més el seu sentit, el poema. El Nom Propi seria el de la persona estimada, relacionat amb la religió segurament (“oració d’amor”). A la tercera estrofa compara un “promontori de lava” amb un “moment etern com l’esguard d’una rosa”: dues coses excepcionals i que connoten passió. Per altra banda, els “llocs sagrats són indrets enterrats a la sorra”, i visitats pels turistes, destranscendalitzats. Poema molt del segle XX, en la manera com enfoca allò que es consideraria transcendent. És més aviat realista.

Igual com ningú pot viure sense aigua, l’amor no sembla imprescindible. En principi, hom pot viure sense amor. No li ho digueu pas a Oscar Wilde! Tot això succeeix en una nit de tempesta, que deixarà “tants metres cúbics més a la cisterna per a un estiu lleoní”: l’aigua que esdevé metàfora d’allò rellevant per a la vida humana, en competició amb la idea de l’amor. Tot és relatiu: em pregunto on comença i on acaba el viure sense amor, on comença i on acaba el que és una necessitat primària d’una de secundària. Potser en el fons tampoc sabem viure sense amor, però no en som conscients. “Però el que s’allotjava al nostre cor, allò no partiria mai. Fos cert, fos fals, fos present o fos absent; ni morint, no partia. I d’allò, d’allò que no partia, d’allò en dèiem amor” (Alfred Bosch, Les set aromes del món).