UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

És quan dormo que hi veig clar

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.


És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

FOIX, Josep Vicenç

Poema surrealista, no es pot comprendre en la seva totalitat d’una manera lògica: el títol ja ho està dient. El més remarcable seria “Mato el monstre que no dic”, s’allibera d’una cosa que no anomena, un monstre espiritual, en escriure un poema. Tant “quan plou” com quan dorm, com quan riu, s’allibera. Quan dorm sobretot, amb la poesia, perquè els somnis, l’irracional surt a la superfície: ni l’amor, ni l’art no hi tenen pas res a veure amb l’enteniment. Com el cec, que encara hi veu més clar, justament perquè no s’hi veu amb els sentits habituals. “Foll d’una dolça metzina”: és d’una irracionalitat agradable, “dolça”, i desagradable, “metzina”, alhora. “Amb perles a cada mà” (o sigui, carrega amb ell la poesia), “visc al cor d’una petxina”: la veu poètica viu al cor del poema. El poema pertany al món dels somnis, del que no es pot aferrar de dia, doncs. L’última estrofa és més “clara”, sembla tenir més sentit que la resta del poema, que desorienta el lector. El títol del poema ha estat profusament citat a la cultura catalana, n’és un clàssic.