UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Aturo la imatge pura

Aturo la imatge pura
de les coses en un bres
de silenci que murmura,
quan un déu passa a través.

Oh saborosa clausura!
Guanya el temps la paciència:
mot per mot, es transfigura
l'inconegut en presència.

Mai no mor aquest encís
de la paraula tocada
per un vent sec i precís.

Fins allò que és pur instant:
flor de neu, alba, rosada
duren sempre en el meu cant.

VINYOLI, Joan

“Truth is rarely pure, and never simple” (Wilde): això d’“aturo la paraula pura” està molt bé en quant a aturar, no en la puresa suposada de la idea, que es pot trobar en un poema, com en un bressol (creació i procreació relacionades). És una paraula que odio després de llegir Pere Quart, la “puresa”, que no existeix ni falta que fa. Per altra banda, la paciència creadora serveix per transformar allò immaterial en una cosa concreta, en un poema. La paraula és “tocada/ per un vent sec i precís”: o sigui la paraula seria, per metonímia, el poema que “clausura” (empresona) la Poesia, metaforitzada alhora en aquest vent, exacte, precís, que s’hi amaga al darrere. El poema fa immutable l’instant, allò que en principi no duraria. Tot passa, menys en l’obra poètica. El poema també té la seva metàfora en el cant, com en d’altres poemes d’aquest autor, posa la poesia a l’altura de la música.