UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

divendres, 19 de juny de 2009

Obsessió lunar

A aquesta flonja lluna femenina
tot li fa de mirall:
mar innombrable, rierol de vall
i cada gota de serena fina
suspesa en un final de teranyina
entre els dos esbarzers d’un pedruscall,
i, si mai rastre d’una vida bella
baixés pel riu entre els vorals florits,
els ulls estranyament embadalits
de qui es negà per ella.

CARNER, Josep

És curiós el plantejament del poema: la lluna, que reflecteix la llum del sol, alhora és reflectida pel mar, el rierol, “cada gota de serena”, i fins i tot aquesta gota, en una cosa tan delicada com una teranyina, que atrapa, metafòricament, la seva llum. El “rastre d’una vida bella”: podria ser la del poeta, i més per quan parla d’“els ulls estranyament embadalits/ de qui es negà per ella”: es podria tractar de la mort per amor, encara que només sigui la mort en vida. El rastre de l’amor del poeta corre en la seva poesia, com en un riu. La lluna es converteix en una obsessió per a ell, la lluna que per definició no es pot tenir, és inaccessible.

2 comentaris:

Florenci Salesas ha dit...

Ja és ben bé el que dius tu: un gran joc de miralls, que reflexen el reflex, com a les sales de miralls de les fires o als emprovadors de roba, amb el seus corredor de reflexos infinits a dreta i esquerra.

El ritme del poema és realment alegre (en Carner sempre tan musical, eh).

josep ha dit...

El comentari que l'autora fa del poema és una desbarrada: l'obsessió no és del poeta, sinó de la mateixa lluna. La lluna està obsedida a mirar-se: és una lluna narcisista. I els "ulls embadalits" són els d'Ofèlia!!! Quina obsessió que té la gent per veure el poeta a tot arreu. Aquí hi ha la lluna i Ofèlia, i prou.