UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Cap a on corre aquest cabirol escrit per un bosc escrit?
Potser a abeurar-se en una aigua escrita
que li reflectirà el musell com un paper de calca?
Per què alça el cap? Que ha sentit res?
Dret sobre quatre potes de la veritat manllevades,
sota els meus dits dreça l’orella.
Silenci: també aquest mot oscil·la sobre el paper i belluga
les branques evocades per la paraula «bosc».

Disposades a saltar-hi al damunt, sotgen la blancor del full
lletres que es poden arranjar malament,
frases que l’empaitaran
i davant de les quals no tindrà salvació.

En una gota de tinta, s’hi conté una reserva considerable
de caçadors amb l’ull mig cluc,
disposats a córrer pel pendent abrupte de la ploma,
rodejar el cabirol i ajupir-se a disparar.

S’obliden que aquí no és com la vida.
Aquí imperen les lleis del negre sobre blanc.
Un parpelleig durarà tant com voldré jo,
li serà permès de fragmentar-se en petites eternitats
farcides de bales aturades en ple vol.
I, si jo ho mano, res més ja no s’esdevindrà.
Sense la meva voluntat cap més fulla no caurà
ni cap bri d’herba cedirà sota el punt de la peülla.

Així, doncs, ¿potser hi ha un món
en el qual governo sobre un destí independent?
Un temps que aferro amb cadenes de signes?
Una existència a una ordre meva perdurable?

Alegria d’escriure.
Facultat de perpetuar.
Venjança de la mà mortal.

SZYMBORSKA, Wislawa
(trad. Josep M. de Sagarra)

El primer vers parla de com s’encabeix la realitat dins l’art, el poema, com un “cabirol” dins un “bosc escrit”, de lletres. La ficció (encara que no es consideri la poesia com a ficció, generalment) reflecteix el cabirol com a ficció i prou. “Dret sobre quatre potes”: toca de quatre peus a terra, la realitat manllevada del poema. Entre les paraules també compta el silenci, allò que s’elimina, allò que no es diu.

Les paraules del poema en poden fer el que vulguin, del cabirol.

En una gota de tinta s’hi inclouen moltes històries, també la de disparar contra el cabirol, que és un animal lliure, símbol de la poesia, segurament.

En definitiva, doncs, la veu poètica en pot fer el que vulgui, del cabirol, el pot convertir en immutable, la poesia en ella mateixa eternitza l’instant: “Un parpelleig durarà tant com voldré jo, li serà permès de fragmentar-se en petites eternitats”. Les interpretacions serien aquestes petites eternitats, petites parts de la veritat.

Sense la voluntat de la veu poètica, no hi passarà res més en el poema. S’adona que en el poema ella és mestressa i senyora, domina “un destí independent”, perquè la Poesia n'és, d'alliberament pel qui la fa, o sigui, a través del poema, “les cadenes de signes”.

“Alegria d’escriure./” (no de viure!) “Facultat de perpetuar./ Venjança de la mà mortal”: contra la vida, la temporalitat, la finitut, el poeta aconsegueix de transcendir i de fer immutable. La poesia seria una autèntica venjança contra la vida de mortals que tenim tots. Una joia, aquest poema.