UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 28 de juny del 2009

Lector

El primer vers és la porta que t’obre
la casa del poema. El que convida
a entrar i a posar-t’hi còmode.
La primera estrofa és la que et dóna
la benvinguda i t’arrossega a dins,
agafant-te pel braç i arrufant-se contra tu;
la que et parla de calor i confiança
alhora que et fa seure a la butaca de la segona estrofa.

On has d’esperar que el sentit del poema
et porti un cafè, calent i dolç, per dar-te
alguna cosa perquè tinguis les mans
ocupades i no puguis desviar l’atenció
o agafar un diari del revister.

Ben aviat entrarà la conclusió
per la porta del darrere,
silenciosament i de puntes,
mentre el volum de la música augmenta
i és quan, per fi, intueixes que tothom
ja sap si la mà que amaga a l’esquena
porta una carta d’amor
o un punyal.

AGUILÓ, Josep Lluís Llunari

Diuen que és bo, en qualsevol escrit, com en qualsevol àpat, naturalment, de començar bé i d’acabar amb un bon regust de boca. Aquest poema no té pèrdua: com molts d’altres, parla, reflexiona sobre la poesia. Com en un altre poema seu, que parla del cantell d’una moneda, el poema haurà d’acabar essent cara o creu per al lector, no el deixarà indiferent: o bé tindrà la dolçor d’una carta d’amor, o bé el ferirà profundament. Sovint, les dues coses alhora.

2 comentaris:

Coralet ha dit...

estic dotorejant en el blog.
m'encantà aquest poemari!

Helena Bonals ha dit...

Coralet: què vol dir dotorejant?
Gràcies per l'elogi!