A cara o creu
Què voleu que us digui? Cada cop més
penso que la cara i la creu abasten
territoris menors dels que cobreixen
els traçats dels seus noms sobre la pàgina.
Sé que la cara és l'espai per a la màscara;
la creu és el signe del laberint.
A mi, deixau-me l'espai del cantell
de la moneda, els seus camps, ciutats
i muntanyes. El període etern
on senyoreja la indecisió.
No té valor cap altre instant que aquell
que la moneda impacta i àgil gira
sobre el seu perfil, immens com un món,
viva, sense haver decidit encara
de quin costat s'ha d'ajeure a morir.
AGUILÓ, Josep Lluís Llunari
El cantell de la moneda, com el tall del ganivet, serien metàfores sobre l’equilibri difícil entre l’art i la vida, entre la cara i la creu. La cara, “espai per a la màscara”, enganyosa, seria la vida. La creu, “el signe del laberint”, seria l’art, indesxifrable a voltes, laberíntic.
Seria una qüestió d’instants, sembla, l’equilibri feliç. Un instant, però, “immens com un món”. Aquell moment immutable en el qual encara tot és possible, en què la moneda no s’ha decantat per la cara o la creu. Tornant al principi, crec que “els traçats dels seus noms sobre la pàgina”, de les monedes, es podria referir a aquell gest de calcar amb llapis els traçats de les monedes, que tot i ser fugissers, durarien més que la moneda sostenint-se sobre el cantell.
Fa 1 setmana
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada