UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimarts, 2 de juny de 2009

Estem encadenats als vicis més innobles,
per una lleugera o pesada gravetat.
El cel és buit i l'esperança és morta.
Hem de donar el pes de l'animalitat.
Només el mal ens fa sentir la vida.
El bé és la indiferència vegetal.
Per somniar la blavor diamantina
ens ha calgut rabejar-nos pel mal.
La vida humana –limitació sinistra–,
dogal viscós de l'esperit encadenat!
Falta saber només si la cadena
és l'únic incentiu que ens porta a somniar.

PLA, Josep

En contra del que diu el propi autor, aquesta poesia em sembla francament bona, i molt filosòfica, això sí, poc lírica. Però no és gens buida, diu moltes coses interessants, i que només les diu Pla.

Parlaria una mica del final del platonisme al segle XX, amb “el pes de l’animalitat”, el retorn al primitivisme, per exemple. “El cel és buit i l’esperança és morta” parlen de la foscor d’aquest segle. Molt original (no ho he llegit en ningú més, en tot cas): “Només el mal fa sentir la vida./ El bé és la indiferència vegetal”. La malaltia, la pobresa, la violència (vegeu Maurice de Forster) a vegades poden ser un motiu d’alegria, per paradoxal que sembli. "Te’n vas al cel un cop has estat a l’infern" (aquesta frase, de no sé on, me l’he fet meva). T’arrossegues per terra abans de poder volar. Però d’això no en pots ser conscient mentre lluites per aconseguir-ho, crec jo, si sabéssim el final, Ítaca, com és, potser ja no hi aniríem al darrere. La reflexió de Pla a la conclusió, és brillant: la nostra mateixa foscor, la nostra paret interior, "la cadena", podria ser l’única raó de somniar. Si fóssim com déus ens avorriríem. És per això que detesto parlar de genis, que per a mi no existeixen, un déu ho sap tot d’entrada, que no pas una persona humana, per molt i molt que arribi a ser.

2 comentaris:

Florenci Salesas ha dit...

Totalment injust que al seu moment aquest poema no tingués comentaris, perquè té, no sé com dir-ho d'una altra manera, molta tela.

És el que dius tu: molta reflexió, lirisme mínim.

Aparentment sembla una advocació pel mal. Situes històricament molt bé aquest tipus d'opinió, aquest replantejament de la vella idea platònica. Però jo crec que Pla pel que de debò advoca és per la veritat. I la veritat està feta de mal. No crec que ens convidi a pecar, però sí a que ens traguem de sobre tanta culpa inútil pel mal que inevitablement farem, per que som humans, perquè estem carregats de vanitat, orgull, desitjos que no controlem i altres febleses. A la seva manera, el Pla que tant odiava l'idealisme, era un grandíssim idealista. No en va li agradava mlt i molt Plató. En aquest sentit, ell mateix és com el que en deia de la frase castellana "el pez con la cola larga" que en el seu cas torna a on venia, com un cercle que es tanca. Pla surt de plató i fa un camí en el qual abjura d'ell, s'hi caga, literalment en ell -perdó per la grolleria- per, després de la descàrrega, tornar a casa, i tornar-lo a llegir amb plaer. No ho trobo una incoherència, sinó un recorregut higiènic: un no pot tornar a estimar al pare sinó el mata abans, sinó creix per si mateix i pot tornar a casa de nou, sent tot un homa o dona, i abraçar-lo amb tot l'amor del món.

Florenci Salesas ha dit...

Volia dir que la veritat està feta de bé, sí, però també de mal. La veritat no està només feta de mal! Ostres, la vida seria inaguantable!