UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 8 de juny de 2009

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.

FOIX, Josep Vicenç

Al poeta li plauen les antigues muralles, la història passada per una banda; el dematí, les eines del cotxe per l’altra. Descobrir nous móns, i l’ombra d’un vell arbre, o “l’antic museu”: de les madones clàssiques a aquella pintura extremada d’avui.

“M’exalta el nou i m’enamora el vell” és un vers immortal, amb el qual la veu poètica es desfà de complexes, se surt pel tall del ganivet, per l’equilibri tan difícil d’aconseguir, pel tenir-ho tot. Té molta relació amb l'art del segle XX, el buscar el contrast, una cosa i el contrari alhora. En la varietat es troba el gust, diuen.

1 comentari:

Florenci Salesas ha dit...

Exacte, en l'equilibri entre el vell i el nou. A mi m'angunieja haver d'escollir entre passat i futur: ambdós m'ofereixen i em prenen massa. La frase del Foix continua essent tot un referent. No deixa de ser, d'entrada, una observació subjetiva del poeta, però crec que funciona com a actitut positiva on enmirallar-nos. Després, cadascú fa el que pot, que la vida és molt dura...